dissabte, 29 de desembre del 2012

Pragmatisme

Publicat el dissabte 27/12/12 al diari El Punt Avui

El president Mas ha nomenat un nou govern que haurà d'acompanyar-lo en un període clau de la història contemporània de Catalunya. Per primera vegada des de la mutació del franquisme en una democràcia de baixa intensitat, els catalans i els espanyols hem posat totes les cartes sobre la taula. La partida ha començat i hem fet un all in, aquella jugada del pòquer que implica apostar-ho tot.
A banda de mesurar les nostres forces i consolidar la majoria social del sobiranisme català, ens cal sobretot entendre que el procés que hem encetat és l'amenaça més gran per a l'Estat espanyol d'ençà de la Guerra Civil. Això vol dir que hem d'estar preparats per a tot. Els catalans ho entenem com una separació, com un divorci. Els espanyols ho veuen com l'amputació d'un membre. I ningú accepta una mutilació sense resistir-se amb totes les seves forces.
L'escriptor i historiador Ulick O'Connor, un dels grans cronistes del procés d'independència d'Irlanda, explica que “quan un gran poder és amenaçat, les seves reaccions cap al poble seran dictades més pel pragmatisme que no pas per la justícia.”
La Gran Bretanya sembla haver après la lliçó del procés irlandès i no sembla disposada a repetir els mateixos errors en el cas escocès, però no esperem res de semblant de l'Estat espanyol. En aquest procés, des del seu punt de vista, s'imposarà el pragmatisme més absolut, sense cap consideració de justícia, llibertat o equitat. Les mentides, les amenaces, les manipulacions periodístiques, les asfíxies financeres, tot s'hi val per evitar la separació de Catalunya. Davant d'aquesta realitat, fa bé el president Mas de nomenar un gabinet de consellers amb un marcat perfil polític, perquè haurem de contrarestar la potència i els recursos d'un estat hostil amb imaginació i astúcia polítiques. Nosaltres també haurem de ser pragmàtics.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Benvolgut president

Publicat el dissabte 22/12/2012 al diari El Punt Avui

Estic segur que els lectors sabran disculpar que faci servir aquesta columna per enviar-vos aquesta carta. La transcendència del moment històric de Catalunya ho justifica.
Sapigueu, president —ja em disculpareu que em salti el Molt Honorable, però els catalans sempre parlem de president a seques—, que teniu la immensa majoria d'aquest país observant amb il·lusió i esperança el procés que s'enceta amb la vostra investidura.
Sé que vós sou dels que durant anys van apostar amb honestedat i valentia per construir una Espanya inclusiva, en la qual tothom se sentís còmode. Sé també, però, que heu arribat a la mateixa conclusió que la majoria de catalans: aquell projecte era una quimera, no només perquè no hi ha convivència possible, sinó perquè el futur que ens espera dins d'Espanya és la dissolució com a poble i com a cultura. Vós sabeu, president, que Catalunya és un terròs de sucre que es dissoldrà irremeiablement en el cafè espanyol si no fiquem aviat la cullera per retirar-lo de la tassa.
El govern que aviat nomenareu serà un govern de transició, quelcom que no agrada a uns quants, fins i tot a casa vostra, però és així. Sabem que no és un govern normal, sinó el govern que haurà de fer tots el passos necessaris perquè els catalans puguem exercir el dret a decidir. Teniu la força de les urnes, una majoria sòlida al Parlament i un poble al darrere. Que no us tremoli el pols, president. Ens esperen moments molt difícils, però no pateixi pel poble català. Estem disposats a acceptar els sacrificis que calgui fer per assolir el somni de la llibertat nacional. Sabem que tenim al davant un adversari temible, formidable, que farà mans i mànigues per impedir-ho, però ens empara el convenciment que en democràcia res no pot aturar la voluntat popular. Aquesta oposició obligarà el govern i el Parlament a prendre mesures extremes, perquè l'asfíxia financera serà premeditada i intensa, i viurem moments de molta tensió. No us arronseu, president, penseu que mai no havíem tingut el partit de govern i el principal partit de l'oposició remant en la mateixa direcció. Això és quelcom tan potent que ahir ja se sentien veus unionistes reclamant el rol de cap de l'oposició, sense acceptar que ha estat el poble català qui els ha negat aquest paper.
President: mà ferma al timó, estem tots remant amb força. Ens en sortirem.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Paciència

Publicat el dissabte 15/12/2012 al diari El Punt Avui

L'etiqueta #tenimpressa fa temps que està instal·lada a les xarxes socials, però el moment actual ens demana tot el contrari. No es tracta de perdre el nord, o d'oblidar l'objectiu, sinó d'entendre que estem davant d'una ocasió històrica que ens demana la màxima concentració. No ens podem equivocar.
Tenim al davant una oportunitat única en 300 anys, i si no fem les coses bé, no resistirem 300 anys més sense veure la nostra cultura i la nostra llengua diluïdes i absorbides sense remei.
Que el soroll del moment i el bombardeig mediàtic i polític –que no ha fet més que començar-- no ens facin perdre la dimensió de la conquesta del poble català: per primer cop en 300 anys, hem atorgat als nostres representats polítics, per àmplia majoria, un mandat inequívoc per convocar un referèndum d'independència.
Tenim l'obligació de fer les coses bé, però. Hi ha una sèrie de passos que hem de dur a terme, alguns dels quals inclouen el conflicte institucional amb la legalitat espanyola, i hem de tenir el cap fred per suportar l'intensitat del procés. Espanya farà el que fa qualsevol estat que veu amenaçada la seva integritat territorial: farà servir totes les eines, netes i brutes, per impedir la independència de Catalunya.
D'altra banda, acceptem que no tindrem cap suport internacional, cap ni un, previ a la independència. Estarem sols, ben sols.
Tinguem-ho clar, tot plegat, perquè serà molt dur, però la recompensa s'ho val.
Quina és aquesta recompensa? Doncs és quelcom més que la satisfacció individual i col·lectiva d'aconseguir el reconeixement ple de la identitat nacional. És l'única alternativa real i possible per sortir de la crisi --que no és només econòmica-- i assegurar el present i el futur del nostres fills i els nostres avis. Cal tenir sempre present que totes i cadascuna de les retallades s'haurien pogut evitar si Catalunya disposés dels recursos fiscals que genera, i que ningú faria servir la llengua i la cultura com a arma llancívola perquè s'imposaria el consens social majoritari.
Tinguem paciència, doncs. Si fem les coses bé, ens en sortirem.

dissabte, 8 de desembre del 2012

Anem per feina

Publicat el dissabte 08/12/2012 al diari El Punt Avui

Després del desconcert provocat pels resultats de les eleccions del 25-N, el país sembla haver entrat en una dinàmica negativa, com si hagués comprat sense esperit crític el discurs espanyol que vincula el retrocés de CiU amb un suposat fracàs del sobiranisme.
L'alegria i il·lusió post-11-S semblen haver-se transformat en preocupació i temor. Sort que encara hi ha qui es mira les coses fredament i ens torna a la realitat. El New York Times recordava fa un parell de dies que el nou Parlament tindrà 107 diputats a favor del dret a decidir, sobre 135.
No ens podem adormir, hem de fixar la data i el procediment del referèndum com més aviat millor. Per dues raons de pes. Una: la sortida de la crisi depèn de la recuperació dels milers de milions d'euros de dèficit fiscal, perquè l'Estat ens escanyarà més i més. Només amb un control total del nostre esforç fiscal podrem sortir del pou, i no podem esperar.
La segona raó és més fosca. A Brussel·les i a Madrid ja descompten que una intervenció a la italiana és qüestió de mesos, de pocs mesos. El fracàs absolut de totes les mesures de Rajoy per fer front a la crisi és evident. L'atur i el dèficit continuen creixent, no hi ha cap senyal de recuperació econòmica, i cada cop pren més forma la possibilitat de reemplaçar Rajoy i el seu gabinet per un govern de tècnics com el de Monti a Itàlia.
El PP sap que està jugant en temps de descompte, i per això ha decidit prémer l'accelerador d'aquelles reformes que considera fonamentals, com la de l'educació i el buidatge de competències autonòmiques. Això explicaria la moguda del ministre Wert. Ells també tenen pressa.
En aquest escenari, més val que anem per feina. Si una intervenció d'Espanya arriba abans que fixem una data i les regles del joc per convocar el referèndum, ho tindrem molt més complicat per negociar amb un grup de gestors de caràcter tècnic controlats per Berlín i Brussel·les. O potser no.

dissabte, 1 de desembre del 2012

La partida es jugarà fora

Publicat el dissabte 01/12/2012 al diari El Punt Avui

Els resultats de les eleccions del 25-N van caure de manera tan sobtada que van aixecar un núvol de pols important, com ara un meteorit que impacta en el desert. A la sorpresa hi vam haver d'afegir la dificultat de veure-hi clar, per la pols aixecada, la qual cosa va entorpir les lectures i les anàlisis que es van fer durant els primers dies. Ara que el núvol comença a escampar, podem veure una mica més clar quin és l'escenari de futur de la política catalana i valorar amb una mica més de calma els moviments dels partits.
L'ull de l'huracà s'ha centrat en la decisió d'Esquerra de restar a l'oposició. Si som capaços d'aixecar els ulls i guaitar l'horitzó, veurem que és la millor opció per al país.
Estem al davant de la millor oportunitat històrica de recuperar la independència d'ençà del 1714, la qual cosa ens obliga a pensar molt bé quina peça hem de moure per poder fer escac i mat. Hem de tenir clar que aquesta partida no es jugarà a casa, sinó fora, a Europa i el món. Espanya ens negarà el pa i la sal, malgrat que haurem de complir el requisit previ de demanar una consulta al Congrés de Madrid i també intentar convocar la consulta amb una llei catalana. Quan les instàncies estatals tombin aquests dos intents, ens haurem de plantar a Brussel·les i Nova York. Quina imatge tindrà més força: un govern de coalició amb una oposició unionista encapçalada per Pere Navarro?, o un govern i un cap de l'oposició que, agafats de la mà, defensin la convocatòria del referèndum? Una ERC líder de l'oposició trencarà l'eix independentisme-unionisme i mostrarà al món que a Catalunya el sobiranisme és quelcom transversal, d'esquerra a dreta i de govern a oposició. El procés d'independència només tirarà endavant si s'internacionalitza, i la imatge d'un partit de govern i el principal partit de l'oposició defensant alhora la consulta és imbatible
a Europa i el món.
I no s'hi val a dir que cal gestionar també el dia a dia i la sortida de la crisi, perquè cada dia és més clar que només escaparem de les retallades i podrem impulsar la recuperació de l'economia quan gestionem el 100% dels nostres impostos, quan els milers de milions que marxen cada any a Madrid es quedin a casa. I això només succeirà amb la independència. Per això, aquesta és la màxima prioritat.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Tragèdia o farsa

Publicat el dissabte 24/11/2012 al diari El Punt Avui

Karl Marx comença el seu pamflet “El 18 de brumari de Lluís Napoleó”, escrit entre 1851 i 1852, citant unes paraules de Hegel que afirmen que els grans fets i personatges històrics es repeteixen dos cops. “Un cop com a tragèdia, i un altre cop com a farsa”, afegeix Marx, de collita pròpia.
Serveixi aquesta citació per posar de manifest fins a quin punt les eleccions de demà diumenge són d'una transcendència històrica rotunda. És una oportunitat única en 300 anys per triar un parlament amb un mandat clar, democràticament inapel·lable, per recuperar la independència perduda i assegurar el futur dels nostres fills i els nostres néts. Potser Hegel tenia raó i aquest gran fet històric es torna a repetir, però temo molt que si passa, serà en la línia apuntada per Marx: una segona ocasió seria una farsa.
Si la segona pot ser una farsa, la de demà és una tragèdia, en el sentit etimològic que li atorga el diccionari: “una acció seriosa i greu entre personatges importants”. Els personatges som nosaltres, el poble català, i l'acció és la determinació de trencar els motllos constitucionals espanyols per esdevenir lliures i sobirans.
L'objectiu és tan important, tan vital, que eclipsa i envia a un segon pla qualsevol altra consideració, proposta o programa electoral. Demà, en el fons, cada vot que es dipositi en una urna arreu de Catalunya estarà impregnat per una decisió solemne: triar entre una alternativa sobiranista o una d'unionista. Hi ha partits que aposten per una Catalunya lliure i partits que aposten per una Catalunya espanyola. No hi ha més opcions que aquestes dues.
És cert que les eleccions de demà no són un referèndum d'independència, i que només triarem un Parlament per als propers quatre anys. Tanmateix, tinguem present que el mandat que tindran una majoria qualificada d'aquests diputats serà el de dur el país cap a la plena sobirania. Demà triarem entre tragèdia o farsa.

dissabte, 17 de novembre del 2012

Les vagues han de fer mal

Publicat el dissabte 17/11/2012 al diari El Punt Avui

La vaga general d'aquesta setmana no ha servit per a gaire més que per recuperar els vells tòpics que acompanyen aquestes convocatòries, referits als percentatges d'acatament, a la magnitud de les mobilitzacions, als piquets violents o informatius, a contenidors cremats, a policies repartint estopa, a sindicalistes i empresaris repetint els mateixos discursos buits de contingut.
La vaga va néixer com una eina de lluita obrera per defensar i conquerir drets laborals i socials. Per definició, la vaga és antisistema, és contra la legalitat vigent. Malauradament, ja fa dècades que el dret de vaga va perdre el seu sentit. De fet, el mateix concepte de regulació legal del dret de vaga és un oxímoron. Des del moment que la vaga passa a ser una figura legal perd tot el seu sentit de lluita obrera. És un comportament típic del sistema quan s'enfronta a quelcom que no s'hi emmotlla: se'l menja, el digereix i l'excreta com una caricatura del que era.
Mireu el cas del rock'n'roll. Va aparèixer com un crit i un reclam d'un jovent que se sentia apartat i maltractat pel sistema, i va sacsejar-lo des de la base. El sistema, però, va absorbir els Stones, els Sex Pistols, els Ramones i va escopir Lady Gaga i Justin Bieber.
Amb el dret de vaga passa el mateix. Des del moment que està regulat per la llei, que cal avisar amb temps l'administració, que s'estipulen serveis mínims, que s'ha d'informar el recorregut de les manifestacions, la vaga ha perdut la seva utilitat. Ara pretenem que la vaga sigui poca cosa més que una performance sense cap conseqüència, que no faci gaire nosa i no molesti ningú. Ens agradi o no, la vaga va néixer per fer mal, per sacsejar el poderós i fer-lo reaccionar. Amb mobilitzacions, amb piquets i amb bloquejos de carreteres i fàbriques. Un cop digerit i defecat pel sistema, el dret de vaga només serveix perquè els empresaris s'estalvien uns diners i perquè els treballadors en perdin.
Mentrestant, els representants dels treballadors s'han convertit en una colla de gent subvencionada pel mateix poder que diuen que combaten. El sistema va empassar-se el Noi del Sucre i va escopir uns dirigents sindicals que semblen qualsevol cosa menys treballadors.



dissabte, 10 de novembre del 2012

En campanya

Publicat el dissabte 10/11/2012 al diari El Punt Avui

Ha començat la campanya electoral amb tot els ingredients que tanta mandra ens provoquen als ciutadans. Cartells i banderoles pertot, anuncis publicitaris a la premsa i la TV, falques a les ràdios, els lamentables blocs electorals als informatius dels mitjans públics, els discursos, els actes, les promeses, i un llarg etcètera.
La campanya serà una campanya tradicional, perquè així ha de ser. En definitiva, el que estem elegint són els membres d'un parlament i res més. De fet,ni tan sols elegim un president, sinó els diputats que al seu torn triaran un d'ells com a llogater del Palau de la Generalitat.
Que l'arbre no ens impedeixi veure el bosc, però. Potser la campanya electoral serà com totes, potser els partits faran de partits i els polítics faran de polítics, però el que ens juguem el 25-N va molt mes enllà d'una elecció legislativa. Tinguem-ho clar. Francesc Macià va proclamar la república després d'unes eleccions municipals. Lluís Companys va instaurar l'Estat Català com a única sortida a una situació de bloqueig polític d'Espanya. Les eleccions del 25-N són encara més transcendents. Tenim a les nostres mans per primera vegada en 300 anys la possibilitat d'elegir un Parlament amb el mandat clar de dur a terme el procés d'independència de Catalunya. Ni més ni menys.
Aquest cop, excepcionalment, hem de prescindir de programes, discursos, propostes i, àdhuc, de candidats. Només hem de tenir clar si la papereta que introduirem a l'urna va per una opció electoral favorable a la convocatòria d'un referèndum d'independència o no. Totes dues alternatives són democràticament vàlides i acceptables, però és important recordar que es tracta d'una oportunitat històrica. Europa i el món ens observaran amb atenció, perquè ens comptarem les costelles. El 26 de novembre sabrem amb la certesa que només donen les urnes quants independentistes i quants unionistes hi ha a Catalunya. El que passi en el futur proper dependrà d'aquest simple càlcul matemàtic.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Charles Bronson no existeix

Publicat el dissabte 03/11/2012 al diari El Punt Avui

En les sèries i pel·lícules nord-americanes de detectius dels anys setanta del segle passat hi havia un guió tan repetit com efectiu. Hi havia uns comerciants de barri —habitualment jueus— que rebien la visita d'uns goril·les d'alguna de les màfies italoamericanes que controlaven la ciutat. Els mafiosos cobraven suculentes sumes de diners a canvi de “protecció”. Si algun dels botiguers no volia pagar, primer rebia un advertiment en forma de vidres trencats o alguna bufetada, i si no era suficient, li cremaven l'establiment o li trencaven les cames.
De vegades, el comerciant tenia una urgència econòmica –una intervenció quirúrgica d'un familiar, per exemple– i cap banc no li deixava els diners. Aleshores es veia obligat a recórrer a la mateixa màfia que li cobrava religiosament la quota de protecció, per obtenir un préstec amb uns interessos abusius que acabaven per ofegar el petit botiguer fins a
la desesperació.
És la mateixa situació de Catalunya. Espanya cobra en forma de dèficit fiscal una quota per una protecció inexistent, i quan Catalunya es veu obligada a demanar diners per superar una crisi agreujada per l'esmentat dèficit, es troba que cap banc no n'hi deixa. Aleshores es veu obligada a demanar-los a Espanya, que exigeix un interessos abusius amb l'objectiu de mantenir Catalunya sota control. Per un préstec de poc més de 5.000 milions d'euros, en només una dècada haurem de pagar més de 2.000 milions, només en concepte d'interessos! I per arrodonir el guió mafiós de les pel·lícules dels anys setanta, Espanya s'atorga prerrogatives de control pressupostari i de gestió sobre l'autogovern català, per assegurar-se que es cobra els seus diners (que recordem que provenen del dèficit fiscal català, la quota per “protecció”).
A Hollywood, el comerciant extorquit normalment recorria a Charles Bronson, que es presentava amb el seu Smith & Wesson i arreglava els problemes a garrotades.
Sortosament, a la vida real no hi ha lloc per a justiciers violents, però Catalunya compta amb un as a la màniga encara més efectiu: la democràcia. El 25-N ens ho jugarem tot a una carta.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Què votarem el 25-N?

Publicat el dissabte 27/10/2012 al diari El Punt Avui
S'acaba el mes d'octubre i entrarem al mes més transcendent de la història recent de Catalunya. Es miri com es miri, les eleccions del 25-N no són una convocatòria electoral més. Els polítics i els partits, però, han entrat en la dinàmica electoral habitual, i fan servir les estratègies que consideren convenients per atraure votants. Així, Convergència creu que el fet de no pronunciar la paraula de 13 lletres li farà guanyar votants dubtosos o poc donats a discursos radicals. El PP, per contra, està convençut que és precisament amb discursos extremistes, amenaçadors i catastrofistes que aconseguirà retenir els seus electors. Iniciativa, per la seva banda, s'entesta a no entendre que avui la política catalana gira al voltant de l'eix unionisme-independentisme, i vol centrar la campanya en l'eix esquerra-dreta, tot basant el seu missatge en una negació que cita la marca electoral de l'adversari en la seva pròpia propaganda (per més que hi dono voltes no acabo d'entendre-ho). ERC, a pesar d'haver de lluitar per no veure el seu espai fagocitat per CiU, sap que el seu paper en l'auca de la independència serà el de fer pinya precisament amb ells per construir la independència a partir del 26-N. Els més petits, com Solidaritat o les CUP, veuran com el sistema d'Hondt s'acarnissa amb l'atomització de l'oferta independentista. I el PSC...
Més enllà del circ electoral que ens acompanyarà durant tot el mes, està clar que els catalans no votarem cap altra cosa que “independència sí”, o “independència no”. Triarem l'opció política que sigui en funció d'aquesta variable i no de cap altra. Ni les retallades, ni la crisi, ni res de res. Com va apuntar el propi Mas –que ha demostrat una talla de líder que està sorprenent propis i estranys–, les eleccions del 25-N seran la primera volta del referèndum. Que els membres del Parlament que surti elegit tinguin clara una cosa: els catalans no estem disposats a acceptar que la segona volta es faci esperar gaire. És un luxe que no ens podem permetre, perquè romandre a Espanya vol dir misèria i recentralització. A partir del 26-N, aneu per feina, senyors diputats.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

L'arma més temible


Publicat el dissabte 20/10/2012 al diari El Punt Avui
“Dos no es barallen si un no ho vol”, repetia la iaia quan intervenia en alguna baralla entre la mainada, i aquesta és potser la lliçó més important de l'evolució dels esdeveniments a casa nostra, a partir de la manifestació de l'11-S que va accelerar el procés d'independència.
Crec que el fet que més treu de polleguera els dirigents polítics, els mitjans de comunicació, els opinadors i àdhuc els piuladors i usuaris de les xarxes socials espanyols és que des de Catalunya no es responen els insults, amenaces i estirabots que cada dia se succeeixen in crescendo a tots els àmbits. Que defugim el cos a cos els descol·loca i produeix un efecte devastador: encara s'emprenyen més, i l'espiral d'insults augmenta.
Tot plegat em recorda un episodi de l'àlbum de l'Astèrix El combat dels caps, on el cap del llogarret gal es veu obligat a enfrontar-se amb un altre cap de tribu fort i poderós, aliat dels romans. Es passa assalt rere assalt fugint del seu adversari fins a esgotar-lo. Aleshores, amb un copet insignificant el tomba.
El fet històric darrere el moviment de les consultes per la independència als municipis i la manifestació de l'11-S és que ja no ens queixem ni demanem res a Espanya. Ara senzillament ens reivindiquem com a poble i anunciem al món que hem decidit ser amos del nostre futur. Aquest canvi radical ha posat a les nostres mans l'arma més temible: l'alegria.
Feu una ullada a les xarxes socials, escolteu la gent als mercats, pareu atenció a les declaracions dels polítics dels partits sobiranistes, llegiu els columnistes i escolteu les tertúlies als mitjans. A pesar de la crisi i de les dificultats i incerteses del procés que hem engegat, es percep tothora una sensació d'esperança, d'orgull, d'alegria. És precisament això el que ha fet girar la percepció internacional respecte al fet català. Davant les agressions i els insults –que no surten només de boca de radicals eixelebrats, sinó de ministres i alts càrrecs del govern– es troba un poble que no respon les agressions, ni tan sols es mostra ofès ni s'indigna. Senzillament continua caminant amb alegria cap a la llibertat.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Por i desconcert


Publicat el dissabte 13 d'octubre de 2012 al diari El Punt Avui
Quan en un conflicte comences a perdre en tots els fronts, el més normal és que tinguis dues reaccions: por i desconcert, la qual cosa condiciona totes les teves accions i accelera la derrota.
Aquesta és exactament la situació actual d'Espanya davant el procés d'independència de Catalunya. Estan espantats i esmaperduts. No saben com frenar-ho tot plegat. Ja veuen clarament que la batalla intel·lectual i política a Catalunya l'han perduda, fins i tot entre els immigrants espanyols de la postguerra que reaccionen amb indignació davant les bestieses que es diuen dia sí, dia també. L'unionisme a Catalunya —a diferència del que passa a Escòcia o al Quebec— ha quedat arraconat en un radicalisme emocional i inconsistent, sigui l'espanyolisme ranci del PP o el federalisme del planeta piruleta del PSC-PSOE.
Si això provoca irritació i nerviosisme a Espanya, la situació s'agreuja fins a la histèria quan comencen a constatar que també estan perdent un altre front, tant o més important: l'internacional. Fins fa només uns mesos, Catalunya tan sols sortia a la premsa estrangera per parlar del Barça o en la secció de viatges, amb cronistes que parlaven de paelles i de nines sevillanes comprades a les botigues de la Rambla.
Ara Catalunya és protagonista de les planes de política i economia dels principals diaris d'arreu del món, la qual cosa no seria un problema per Espanya si no fos perquè cada cop es parla més clarament de les possibilitats reals d'una independència de Catalunya en el futur immediat.
Com dèiem al començament, arribats en aquest punt, la por i el desconcert no fan més que agreujar el conflicte i accelerar la derrota. Es fan —i es diuen— bestieses de l'alçada d'un campanar, sense avaluar-ne les conseqüències. Imagineu-vos com interpreten a Alemanya, a la Gran Bretanya i als Estats Units, per exemple, que es titlli de nazi un poble que senzillament demana poder votar per decidir el seu futur. O que es declari en seu parlamentària que la voluntat del govern és adoctrinar els alumnes a les escoles. I més encara quan qui ho diu no és un columnista indocumentat —com ara qui signa aquestes ratlles— sinó el ministre de Relacions Exteriors i el d'Educació!

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Ciutadans de l'est

Publicat el dissabte 6 d'octubre de 2012 al diari El Punt Avui

De les reaccions espanyoles al procés d'independència de Catalunya, n'hi ha que no s'aguanten per enlloc i que no val la pena ni respondre, com les amenaces militars, les quimeres reals, o els clams dels aiatol·làs (perdó, volia dir els bisbes) en defensa “de esa antigua nación que es España” (sic).
Hi ha argumentacions, però, que sembren inquietud entre la parròquia independentista, perquè toquen la butxaca o la viabilitat econòmica i política d'un estat català. Sort en tenim, dels intel·lectuals i pensadors que s'ocupen de desmentir aquestes amenaces que en la seva majoria són fal·làcies que recorren a l'adagi goebbelià: “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà. Com més gran sigui una mentida, més gent la creurà”.
Potser la més rellevant d'aquestes intimidacions és la que ens adverteix de l'expulsió automàtica de la Unió Europea i de l'euro en cas d'esdevenir un estat independent. La vicepresidenta europea Viviane Reding (que a més a més és comissària de Justícia) va sorprendre's quan un periodista espanyol va apuntar-li aquesta possibilitat. “Va, home, va, vostè sap que no hi ha cap llei a Europa que digui això!”, va respondre Reding.
Si els espanyols haguessin manat a Europa en 1989, la resposta als ciutadans de la RDA hauria estat “ heu de continuar sota l'òrbita soviètica, perquè la UE no té cap procediment previst per incorporar-vos”. És clar que els alemanys s'haurien reunificat de totes maneres, però seguint el raonament espanyol, el nou estat alemany resultant hauria estat automàticament expulsat de la UE i hauria d'haver presentat candidatura com Turquia.
Sortosament, això no va passar amb Alemanya ni passarà amb Catalunya, perquè Espanya no pinta res a Europa, ni al món. Ho vam poder comprovar quan Repsol va perdre YPF i cap país no va moure ni un dit per impedir-ho o per establir sancions per a l'Argentina. La permanència de Catalunya a Europa és quelcom indubtable. Algú es pensa que les 4.000 multinacionals que hi ha a Cataluya, com ara la Nissan, la BASF o la Nestlé, acceptarien que les seves plantes quedessin fora d'Europa d'un dia per l'altre?

dissabte, 29 de setembre del 2012

Vuit vies sense sortida


Publicat el dissabte 29 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui
Els xinesos dels Hutchinson Port Holdings ens acaben de regalar una d'aquelles metàfores que tan útils resulten per explicar l'etapa tan radicalment democràtica que el poble català es disposa a afrontar amb fermesa.
Una inversió milionària per construir al port de Barcelona la terminal de contenidors més moderna del sud d'Europa. El 2002, el govern espanyol confirma als senyors de la Hutchinson que inverteixi amb confiança, que l'Estat construirà els accessos i les vies d'ample europeu necessaris perquè les mercaderies que entraran per la nova terminal surtin ràpidament cap a Europa.
El resultat? La terminal està acabada, i els accessos no s'han ni licitat. S'ha fet un bunyol de connexió provisional que resulta en vuit vies d'ample europeu que surten de la nova terminal i es troben amb el coll d'ampolla d'un tercer carril provisional. Només un, i provisional.
És la metàfora perfecta de la relació d'Espanya i Catalunya, que ha conduït a l'inevitable divorci. Catalunya ha intentat construir vies de diàleg i entesa durant 30 anys, i de l'altra banda s'ha trobat amb promeses de continuar aquestes vies que mai no s'han materialitzat. Per això fa molta gràcia que ara comencin a parlar de federalisme o fins i tot de reformar la Constitució. No cal ser jurista per entendre que la Carta Magna espanyola és irreformable en els capítols de la configuració institucional de l'Estat.
Sortosament, el proppassat dijous, amb la votació històrica del Parlament sobre el compromís de consultar el poble, hem superat definitivament aquest estadi. Ens acusaran de no voler dialogar, però –manllevant una reflexió de l'amic Francesc-Marc Álvaro– no és possible fer-ho amb qui s'ha cregut la seva propaganda com a anàlisi.
La bona notícia és que finalment s'ha completat el viratge i l'eix de la política catalana és ja definitivament nacional. Fins fa poc era esquerres i dretes, ara és clarament sobiranistes i unionistes, com a Escòcia o el Quebec. Això és el que triarem el 25 de novembre: una majoria sòlida disposada a consultar el poble sobre el seu destí, o declarar la independència si aquest exercici democràtic és bloquejat.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Amb el cor i amb el cap

Publicat el dissabte 22 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui
Com ben deia en Carles Ribera en aquesta mateixa plana, ahir va ser 6 d'octubre. Catalunya i el seu president han creuat el Rubicó (o més ben dit, han estat empesos cap a l'altra vora) i ja no hi ha marxa enrere. Res no tornarà a ser igual. Han fracassat l'autonomisme, el regionalisme i el federalisme. En aquest context, es dibuixen dos escenaris: el que dicta el cor, i el que dicta el cap.

Amb el cor a la mà, ens podem imaginar un debat de política general al Parlament la propera setmana, on la majoria sobiranista (que hi és) constati el fracàs de l'última mà estesa, aprovi una declaració d'independència i faculti al govern de la Generalitat a iniciar les negociacions per a una secessió ordenada sota tutela europea. Aquest escenari seria perfectament compatible amb els processos d'independència homologats internacionalment.
Si ho analitzem fredament, però, amb el cap net, de seguida comprendrem que en el supòsit anterior falta un ingredient fonamental. La majoria dels diputats d'aquesta legislatura no han estat elegits amb un programa independentista. A ulls internacionals, hi ha una mancança de legitimitat democràtica a l'hora d'engegar un procés de secessió. Això ens porta a la necessitat de convocar eleccions anticipades. Unes eleccions que seran plebiscitàries, agradi o no, i de les quals resultarà un Parlament constituent, facultat democràticament pels ciutadans de Catalunya per dur a terme un procés d'independència i la formació d'un nou estat.
Aquí és quan la voluntat del poble pren tot el protagonisme. Si la majoria sobiranista d'aquest país no voten opcions polítiques que portin l'inici immediat del procés d'independència al seu programa electoral, tota aquesta onada d'esperança i il·lusió que va viure el punt culminant durant la manifestació de la Diada quedarà en no res.
La República Catalana i la Generalitat republicana van trencar la legalitat espanyola com a resultat d'unes eleccions guanyades amb claredat. Catalunya s'ho juga tot a una carta: la de la propera convocatòria electoral. Ni constitucions, ni reis, ni jutges, ni tan sols la Unió Europea, res ni ningú no podrà oposar-se al resultat clar d'unes eleccions democràtiques.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Propera estació: eleccions

Publicat el dissabte 15 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui
Després de la Diada, no esperem un trencament immediat amb Espanya o que el govern o els diputats actuals facin cap pas per avançar cap a l'estat propi. Així com el protagonisme de la manifestació de l'Onze de Setembre va ser del poble i no pas dels polítics, per aconseguir la independència també serà el poble qui haurà de fer el pas. I serà en les properes eleccions.

El president Mas ha pres nota del missatge clar i català de la manifestació, i es troba en aquella situació dels acudits de Gila, en què el general demana un voluntari per a una missió arriscada als soldats posats en fila, i tots menys un fan un pas enrere i deixen l'incaut com a voluntari sisplau-per-força. El seu pla de transició nacional ha quedar superat pel clamor popular, i fa bé d'acceptar-ho i de moure fitxa. Pot ser que avanci les eleccions o que faci tot el possible per evitar-ho i esgotar la legislatura. No passa res. No se li pot exigir, a un govern, que renunciï al mandat de les urnes. Tampoc no vindrà d'un mesos. Si cal esgotar-la, esperarem. Tinguem clar, però, que el punt d'inflexió seran les properes eleccions. Les manifestacions estan molt bé perquè obliguen els líders a prendre partit i posen sobre la taula una independència que en molts àmbits era un tema tabú fins fa quatre dies. Però el que compta de veritat en una democràcia són les urnes, els vots. És en les properes eleccions quan els catalans exercirem de veritat el nostre dret a decidir.
Com a militants, o com a simples votants, hem d'exigir als partits que es presentin a les properes eleccions amb una posició clara. Si pot
ser, amb un programa electoral d'una sola línia. El PSC pot apostar per la il·lusió de federar-se amb qui no vol federar-se amb ningú. El PP, per una Espanya una grande y libre, i CiU, ERC, Iniciativa i SI (si escolten el clam dels seus militants i votants) per l'estat propi. No calen coalicions ni fronts populars. Només cal que s'hi presentin amb una posició clara i inequívoca. El Parlament sorgit de les properes eleccions ha de tenir un mandat popular clar per declarar la independència en seu parlamentària, convocar un referèndum de ratificació i iniciar un procés ordenat de secessió segons les regles del joc internacionals.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Avís per a navegants

Publicat el dissabte 8 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui
El president Mas diu que no pot anar a la manifestació de la Diada perquè és el president de tots els catalans, i n'hi ha que no són independentistes. Quina llàstima que no s'apliqui el mateix raonament en sentit invers. Hi ha catalans (molts) que no són “dependentistes” d'Espanya, però hom no fa res al respecte.

El president diu que no hem d'actuar amb mentalitat infantil i creure que la independència és quelcom senzill, que si no ens donen el pacte fiscal podrem fer un cop de porta i marxar sense conseqüències. Repeteix que la independència té costos importants. Quina llàstima que no s'analitzin els costos de romandre en una Espanya que ens escanya fins a deixar-nos sense oxigen. Ser part d'Espanya tampoc és quelcom senzill, i ens condemna a una assimilació inexorable. Les dues alternatives comporten sacrificis importants per als ciutadans, però només una garanteix la nostra supervivència com a nació. Posats a fer sacrificis, jo els vull fer per poder ser i viure com a català.
Mentrestant, els partits catalans majoritaris segueixen instal·lats en la tebior que els impedeix copsar fins a quin punt el poble ha pres una determinació molt clara en pro de la independència. Incloent-hi un PSC que insisteix a autodestruir-se, els partits han perdut una ocasió d'or d'alinear-se amb el poble que els vota, i faran el ridícul amb banderes, pancartes i consignes que en aquest cas sobren, perquè tothom, absolutament tothom, a dins i fora del país, sap que la manifestació de l'Onze de Setembre serà unívocament independentista.
La classe política encara tindrà uns mesos de marge per perdre el temps amb el pacte fiscal, per a baralles internes, per intentar per enèsima vegada una entesa amb Espanya o fingir que encara existeix un autogovern de cartró pedra que Espanya està buidant de contingut amb premeditació i traïdoria.
Però el que han de començar a entendre els polítics és que hi ha una majoria sòlida de catalans (que es manifestaran l'Onze) que només donaran el seu vot en les properes eleccions a aquella opció que s'hi presenti amb un full de ruta clar, ben travat i immediat cap a la independència. Senyors polítics, a partir del 12 de setembre, esteu avisats.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Catalunya rendida

Publicat el dissabte 1 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui

Tant que vam riure quan Rajoy, rememorant els “hilillos de plastilina” dels seus dies gloriosos com a portaveu del govern Aznar, insistia que Espanya no havia demanat cap rescat i que simplement s'havia acollit a una línia de crèdit que ell mateix havia pressionat per aconseguir de la Unió Europea. Tant que ens vam burlar d'aquestes excuses de mal pagador que no es creu ni un tertulià d'Intereconomía, i resulta que ara les hem de sentir del nostre propi govern. Catalunya no demana cap rescat ni serà intervinguda, sinó que s'acull a una línia de crèdit estatal. Que trist.
En l'era d'internet, però, és molt senzill trobar al BOE el decret de creació del Fons de Liquiditat Autonòmica, i veure clarament que adherir-s'hi implica renunciar a l'autogovern en matèria pressupostària, i que el PP només haurà de fer servir la seva majoria absoluta al Senat per intervenir directament en la gestió de la Generalitat.
Estem assistint a la pitjor humiliació d'un govern espanyol democràtic envers Catalunya des de l'empresonament del president Companys en 1934. Demanem 5.000 milions (i en pagarem interessos) a qui es queda any rere any amb el 40 per cent del nostre esforç fiscal, una xifra molt superior a aquests 5.000 milions. A més a més, el mateix Estat espanyol que ens carregarà interessos per deixar-nos els diners que ha recaptat dels nostres impostos i ens imposarà condicions lleonines, és qui es nega a saldar transferències establertes per la llei que ja superen els 3.000 milions d'euros. Us imagineu que un veí que us deu diners us digui que no us pagarà, però que us farà un préstec amb condicions inacceptables? Hi pot haver una humiliació major?
La crisi ha estat l'excusa perfecta per posar en marxa el desmantellament del sistema autonòmic, dissenyat per la FAES. L'autogovern s'ha acabat. RIP. Catalunya és des de dimarts passat una simple regió descentralitzada amb uns gestors que a pesar de ser elegits pel poble no poden fer res més que aplicar les directrius imposades per Madrid. El dia 11 el poble català dirà amb veu alta i clara a aquests gestors quina és la sortida definitiva d'aquest atzucac. La moneda ja és enlaire, i no caurà de cantell: serà cara o serà creu.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Quin tren voleu agafar?


Publicat el dissabte 25 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui
Ens apropem al final del camí. 300 anys de nació sense Estat, segles de dominació borbònica, dècades de dictadures i, recentment, 30 anys intentant una convivència impossible amb Espanya, des d'una autonomia que no ha servit per refer una Catalunya rica i plena. Ho hem intentat tot, i per moments ha semblat que assolíem cotes elevades d'autogovern. El procés de reconstrucció nacional a partir de la Transició, però, ha estat com fer un clot a la sorra i intentar emplenar-lo d'aigua. Ens hem passat trenta anys buidant-hi galledes, per veure com l'aigua desapareixia lentament xuclada per la sorra.
Finalment, una majoria sòlida de catalans han obert els ulls i tenen clar que només hi ha un camí possible: la independència.
L'11 de setembre viurem una de les diades més significatives de la història recent. La mobilització serà massiva i més enllà del tradicional ball de bastons a la cúpula per les consignes i les pancartes, des de la base de la piràmide una onada imparable deixarà clar a tothom que ho vulgui entendre quin és el futur que volem per al nostre país.
Abans d'això, però, assistirem a la defunció certificada davant notari de l'autonomia com a sistema d'autogovern. A finals d'aquest mes d'agost, el govern català sol·licitarà el rescat a Madrid. Intentaran explicar-nos que no és pas un rescat sinó una línia de crèdit –seguint el mateix guió de Rajoy quan negava el rescat europeu–, però les condicions establertes de manera clara i transparent pel decret de creació del Fons de Liquiditat Autonòmica no admeten dubtes: hi haurà una intervenció estatal en tota regla i un control ferri de la gestió. És molt oportú que arribem a la Diada dies després d'enterrar el minso autogovern que ens quedava. Hem arribat al final d'un camí que vam començar a recórrer amb el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Un camí que vam iniciar amb esperança i que acabem amb frustració. D'aquesta estació final, surten dos trens: l'un es diu Estat d'Europa; l'altre, Regió d'Espanya. Jo tinc clar a quin vull pujar, i vosaltres?

dissabte, 18 d’agost del 2012

‘Corralito' o independència


Publicat el dissabte 18 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui
Dies enrere vaig tenir l'oportunitat de participar en una tertúlia a Catalunya Ràdio sobre els 10 anys del corralito argentí, aquella mesura confiscatòria de l'estalvi de centenars de milers de famílies i empreses. Vaig treballar uns quants anys en una agència de notícies de Buenos Aires i vaig viure-hi en directe els esdeveniments. També hi eren l'economista i professor Xavier Puig i el president de la Casa Argentina de Barcelona, Diego Arcos.
Més enllà del record amarg d'aquells moments tristos per al país sud-americà i dels paral·lelismes que hom pot trobar amb la situació actual de les economies espanyola i catalana (que n'hi ha, malauradament), crec que la sorpresa més gran tant per als que érem als estudis com per als milers d'oients d'El matí de Catalunya Ràdio va ser una sentència demolidora de l'argentí Arcos: “Els catalans han d'entendre que el moment és ara o mai; només hi ha dos opcions: o corralito o independència.” Us puc ben assegurar que tots ens vam quedar amb cara de tòtils, com quan un amic que t'estima et diu a la cara que t'estàs equivocant, i tu saps que té tota la raó del món. A la sala de control, tècnics i productors feien l'onada. Ben mirat, Catalunya fa temps que està sotmesa a una mena de corralito col·lectiu. Al dèficit fiscal insostenible (tan confiscatori com el corralito argentí) hem d'afegir els impagaments de l'Estat a Catalunya de transferències i partides establertes per la legalitat vigent. Hi ha qui xifra en més de 8.000 milions d'euros aquests incompliments acumulats en pocs mesos, dels 1.400 milions del fons de competitivitat als 11 milions que l'Estat deu al CAR de Sant Cugat, on s'han entrenat a càrrec dels pressupostos de la Generalitat molts dels esportistes que han fet ofrena de medalles olímpiques a la glòria d'Espanya. Hi ha un risc, no immediat però ben real, que aquest corralito col·lectiu que ens imposa Espanya s'afegeixi a uncorralito familiar i individual, com a conseqüència de la pèssima gestió (o millor dir la no-gestió) de la crisi pel govern Rajoy. Tal com va dir el senyor Arcos, només tenim dues opcions: o corralito, o independència. Som-hi.

dissabte, 11 d’agost del 2012

La capsa de llumins

Publicat el dissabte 11 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui


Dies enrere una amiga que treballa en una productora audiovisual em comentava que el sector ja comença a descomptar una reducció de canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la qual cosa afecta i frena la generació de nous projectes i la consolidació dels actuals.
Cada cop que m'arriben aquestes notícies no puc evitar preguntar-me fins on arriba la capacitat d'entomar dels catalans. Amb cada cop de destral (aliè o autoinfligit) a la cultura, la identitat, el sistema productiu, l'educació, etcètera, tenim la sensació d'haver arribat al moll de l'os, i se senten declaracions dels nostres líders polítics del tipus “fins aquí hem arribat”, o “aquesta línia vermella no la traspassaran”, alhora que les xarxes socials bullen d'indignació. Tanmateix, el resultat final sempre és el mateix: les línies vermelles ens les mengem amb patates. A cada bugada perdem un llençol, i d'aquí a poc haurem de tapar-nos amb fulls de diari, perquè descobrirem que de llençols ja no ens en queda cap.
Tenim la sort que el segle XXI ens posa a l'abast eines molt potents de pressió ciutadana. El canvi que el país necessita per sobreviure com a tal –la independència– només arribarà quan l'empenta de les bases sigui ja insostenible per a la classe política. No podem esperar que la cúpula dirigent enceti el procés, perquè el manteniment de l'statu quo és inherent al poder: qui l'ocupa no vol que cap canvi posi en perill la seva posició privilegiada, per dolenta que sigui la situació general. El nostre deure, doncs, és pressionar des de la base de la piràmide. Aturem els nostres regidors al carrer, identifiquem els diputats de la nostra circumscripció i fem-los saber què volem, amb cartes, correus electrònics, piulades de Twitter o senyals de fum. Què tothom tingui clar que una majoria clara de catalans no votarà en les properes eleccions cap opció política que no inclogui clarament en el seu programa electoral un procés d'independència seriós i ben travat.
Correm el perill de passar-nos la vida esperant l'espurna que encendrà el foc de la llibertat, sense adonar-nos que fa temps que tenim la capsa de llumins a les nostres mans.

dissabte, 4 d’agost del 2012

Un gestor o un estadista


Publicat el dissabte 4 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui
El país s'apropa a una velocitat vertiginosa a una cruïlla històrica definitiva. És en aquests moments quan la talla dels líders polítics adquireix la seva dimensió real.
El president Artur Mas es troba en una situació complicada que no admet mitges tintes. Per una banda, ha de gestionar un dia a dia miserable amb una tresoreria tan seca que qualsevol guspira pot encendre un foc devastador per al seu govern. Per l'altra, ha d'aixecar la mirada i comprendre que el pla lent i pausat de transició nacional que havia dissenyat per a dues legislatures s'ha esgotat gairebé abans de començar a desplegar-lo i que Catalunya s'apropa ràpidament a la decisió final: llibertat o assimilació definitiva, Finlàndia o Occitània.
Quin paper vol jugar el president Mas? El del simple gestor que atén amb eficàcia les dificultats del dia a dia, va trampejant les dificultats que se li presenten i qui dia passa, any empeny? O el de l'estadista que –tot i sabent que només pot prometre sang, suor i llàgrimes– enfronta l'arrel dels problemes i escomet la batalla definitiva que (amb un cost molt alt, això sí), assegurarà l'esdevenidor del seu país?
És fàcil llegir –i escriure– aquestes línies tot cridant que ja no hi ha cap més marge per a l'entesa amb Espanya i demanant amb èmfasi a Mas que se la jugui una vegada per totes. Fins i tot hom pot dir que seria l'opció més rendible per al president, que podria cridar “a les barricades!” i atribuir una eventual derrota a la dificultat de les circumstàncies. Malauradament, però, la situació és tan greu i tan complexa que Artur Mas no pot triar. Ha d'accelerar el pas cap a la meta amb una granada a les mans que ja no té espoleta, perquè l'han treta des de Madrid i Brussel·les. Europa no vol saber-ne res, dels conflictes interns dels estats, i Espanya aprofita l'avinentesa per executar sense pietat un programa de recentralització de competències perfectament estudiat i planificat des de fa anys per la FAES.
Ens agradi o no, Mas ha de fer tots dos papers alhora, el del gestor i el de l'estadista, i no pot permetre que un d'ells passi a davant de l'altre. Almenys fins que la granada finalment exploti.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Molta, molta feina


Publicat el dissabte 28 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui
És gairebé impossible no exaltar-se davant un escenari on coincideixen una proposta d’independència econòmica com és el pacte fiscal i un rescat humiliant en què qui no et paga el que està estipulat en el sistema actual de finançament et presta diners amb un interès abusiu i amb la pèrdua del poc autogovern que et quedava. Respirem a plens pulmons, però, perquè som en una cruïlla històrica decisiva per al nostre país i no podem fer passos en fals.
Cal que ens ho prenguem amb calma i sang freda. Reprimim l’impuls de cridar “a les barricades!” i avancem decidits cap a la batalla final, que es lliurarà en les properes eleccions catalanes, que seran un referèndum avant la lettre. Tinguem una mica més de paciència. No passa res que Montoro ens enviï els seus homes de negre a manar i remenar a la conselleria d’Economia. No ens vindrà d’aquí. Fa 300 anys que estem intervinguts. El moment històric requereix una societat madura i preparada per al gran salt que es produirà quan l’opció electoral de la propera convocatòria sigui independència i assimilació, sense matisos. Tinguem paciència també amb el president Mas, què és qui ha de fer la jugada definitiva d’aquesta partida d’escacs: si mou abans de temps podria perdre la reina, però si la fa en el moment adient serà escac i mat.
Mentrestant, hem de fer tots els papers de l’auca. Tot i el previsible cop de porta de Madrid, la proposta de pacte fiscal és una peça clau per posar les cartes sobre la taula. Però també és imprescindible la feina constant i silenciosa que està fent molta gent per preparar la negociació de la secessió d’Espanya amb seriositat. Fins i tot les manifestacions populars i festives, com el gran concert que se celebrarà demà a la Devesa de Girona, són importants per continuar empenyent tots plegats en la mateixa direcció. Amb paciència i alhora amb constància, cadascú des del seu lloc. Ens juguem el futur en les properes eleccions.

dissabte, 21 de juliol del 2012

Apostem per la sobirania


Publicat el dissabte 21 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui
Estic convençut que en el futur s’estudiarà el moment històric que està vivint ara el nostre país amb un interès notable. És difícil parlar-ne sense la perspectiva que dóna la distància en el temps, però crec que poques etapes de la nostra història contemporània han estat tan vertiginoses com l’actual.
Els temps s’acceleren de tal manera que fins i tot un pla perfectament estudiat i cronometrat com el de la proposta de pacte fiscal està quedant obsolet abans de madurar. Els sectors conservadors de CiU somiaven un nou acord amb Espanya que reconegués la personalitat nacional de Catalunya mitjançant una millora substancial del seu finançament. Els sectors sobiranistes de la federació nacionalista trempaven amb la idea d’un no rotund de Madrid que obrís la porta a un procés d’independència.
Tanmateix, el deteriorament de la situació espanyola està cremant etapes d’una manera vertiginosa. Si la intervenció de facto de l’economia espanyola fa inviable qualsevol proposta de canvi del sistema de finançament autonòmic, una intervenció oficial, amb canvi de govern inclòs com a Itàlia, esvairia qualsevol possibilitat de ni tan sols plantejar l’obertura d’un procés negociador.
Per arrodonir la festa, el govern espanyol ha jugat magníficament les seves cartes i presenta les autonomies com les culpables de la disbauxa davant Europa i el món. El resultat: carta blanca per executar implacablement un programa de recentralització que no ha fet més que començar.
En aquest context, només ens queda una aposta per fer: la de la sobirania popular. Tothom, els partits, els ciutadans, la societat civil en el seu conjunt, hem de començar a centrar-nos en les properes eleccions catalanes, que és molt probable que s’avancin i es convoquin molt aviat. No hi ha lloc per a mitges tintes. Cal un programa electoral clar i català que plantegi un procés d’independència seriós i consistent. No cal unitat ni punyetes, només que els partits que portin la independència al seu programa sumin majoria al Parlament. Res no pot aturar la voluntat democràtica d’un poble expressada a les urnes.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Tal faràs, tal trobaràs


Publicat el dissabte 14 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui
Fa una certa gràcia (amb un fort component de vergonya aliena) veure com ha fet forat entre el mitjans catalans el discurs espanyol que fa d'Europa una colla de voltors que obliguen els països del sud a fer sacrificis insuportables. Segueixen el discurs oficial i monolític de Madrid. No hi ha lloc per a l'autocrítica. La pròpia disbauxa sembla no tenir res a veure amb tot plegat, i les mesures que Rajoy “es veu obligat” a adoptar són el producte “dels mercats”, o d'una sinistra Merkel que sembla gaudir amb el patiment espanyol.
El que més mal fa a Espanya, però, és la pèrdua de sobirania. “Ens governen des de Berlín i Brussel·les”, s'exclamen amb indignació. “Aquesta no és l'Europa que volíem”, es queixen. “És una democràcia de fireta, perquè uns governants sense pressupost no tenen marge de maniobra”, blasmen.
Si no fos perquè aquest vodevil ens afecta directament, fins i tot trobaria divertida aquesta dosi de justícia poètica que està rebent Espanya. La seva situació actual és exactament la mateixa que la que pateix Catalunya des que la venerada Transició va establir aquesta ficció de descentralització anomenada Estat de les Autonomies. Catalunya depèn de les transferències de Madrid, que imposa dia sí, dia també, mesures que desdibuixen la minsa autonomia. Igual que a Madrid ara, a Barcelona hi ha un govern que fa veure que actua amb autonomia, però que depèn tothora d'una instància superior que imposa els seus dictats. Alguns, com el titular d'Economia Andreu Mas-Colell, cauen del cavall i exclamen “ens tracten com a súbdits!”. Benvingut al món real, Sr. Conseller. “Dues tasses!”, sembla dir Brussel·les a Madrid, que ha d'empassar-se el brou que fa dècades que administra a Catalunya.
Ep! Les similituds s'acaben aquí. Espanya es veu sotmesa a Brussel·les i Berlín per la seva pròpia incompetència. Després d'una temporada vivint com a nous rics, ara toca pagar els plats trencats. El cas català és diferent. El nostre país viu unes restriccions pressupostàries i financeres imposades des de Madrid, però –a diferència d'Espanya– Catalunya genera els recursos fiscals necessaris per evitar totes i cadascuna de les retallades que pateix. Simplement ens els deixem prendre. I la culpa no és de Madrid. És nostra.

dissabte, 7 de juliol del 2012

Independència econòmica


Publicat el dissabte 7 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui
La setmana passada vam dedicar aquesta tribuna a comentar la comprovació científica de l'existència d'una majoria sòlida en favor de la independència de Catalunya. Com bé apuntava el professor Jordi Regincós al seu bloc, el 51 per cent d'opinió favorable que assenyalava l'enquesta del CEO esdevindria un 65 per cent en cas de celebrar-se un referèndum. Una majoria demolidora. Aquesta setmana una altra dada estadística ha vingut a consolidar un dels arguments més clars per a l'estat propi: Catalunya ja ven més a la resta del món que no pas a Espanya. Ja ho havia avançat fa un parell de setmanes l'eurodiputat Ramon Tremosa en una entrevista al setmanari El Temps: fa 25 anys, pràcticament tot el que produïa Catalunya –i no era per a consum intern– anava al mercat espanyol. Ara la truita ha fet un gir de 180 graus. El principal motiu pel qual el poder econòmic català acceptà en el seu moment un esquema fiscal d'espoli –un mercat on col·locar els productes catalans i obtenir un superàvit comercial compensatori del drenatge fiscal– ja no existeix. Per aquest motiu, grans empresaris hereus de la més rància burgesia catalana, que durant gairebé dos segles havien abraçat un sano regionalismoper interessos purament econòmics, ara s'apunten a l'independentisme, per interessos purament econòmics. Benvinguts siguin.
Ara bé, no pensem que ja ho tenim a tocar. Encara ens ho haurem de treballar de valent. Si Espanya ja no és el nostre principal client, l'altra cara de la moneda és que ja no som un proveïdor important per a Espanya. Com a conseqüència, tota inversió estatal a Catalunya ha perdut sentit des d'una perspectiva espanyola. Ni el corredor mediterrani, ni l'ample de via europeu per a les mercaderies, ni el desdoblament de l'N-II. Ans al contrari, faran el que podran per escanyar-nos. La negativa a fer l'accés a la nova terminal de contenidors del port de Barcelona n'és una prova. La pressió internacional dels xinesos que hi han invertit una milionada acabarà doblegant la resistència espanyola, però se les empescaran per posar tots els pals a les rodes que puguin, com ara l'anunciat peatge que restarà competitivitat al port com a porta logística del sud d'Europa. Tenim pressa.

dissabte, 30 de juny del 2012

‘Alea jacta est'


Publicat el dissabte 30 de juny de 2012 al diari El Punt Avui
Ja està. No hi ha marxa enrere. El poble català ha creuat el Rubicó i la marxa cap a la llibertat és ja un camí unidireccional amb un destí molt diàfan. Ara som nosaltres els que hem de decidir si aquest camí serà curt, llarg o molt llarg.
Hom no pot dir que tot plegat sigui una sorpresa. Ja fa temps que el desig de llibertat es copsa com a una opció majoritària a Catalunya, però ara ja és una veritat científica, constatada per estudis demoscòpics de solvència contrastada.
Paral·lelament a aquest auge de l'independentisme, hi ha un creixent nerviosisme al poder. El poder en sentit genèric, que porta al seu ADN una tendència natural a mantenir l'statu quo. Per això els partits polítics —que es troben relativament còmodes gestionant la misèria i les engrunes— van al darrere d'una societat civil que s'ha cansat d'esperar-los i ha decidit tirar pel dret. Les bases empenyen des de sota, i els primers a notar la pressió són els alcaldes i regidors, que són l'estament polític més proper al ciutadà. Per això, més de la meitat dels ajuntaments del país ja s'han declarat obertament independentistes.
Hi ha qui diu que és per efecte de la crisi econòmica, i que tan bon punt tornem al camí del creixement, el suport majoritari s'esfumarà. Beneits! El divorci entre Catalunya i Espanya ja es troba en mans dels advocats, que estan redactant els papers. La sentència sobre el català a l'ensenyament de 3 a 6 anys i la reacció de la societat (no pas la del govern, que continua fent veure que no passa res) en són un testimoni clar. L'economia hi ajuda, és cert, perquè l'espoli en temps de crisi es fa inaguantable, però les causes són més profundes. Abans de final d'any, esgotarem l'últim cartutx, el del pacte fiscal, i totes les cartes seran sobre la taula.
Les properes eleccions catalanes seran un referèndum d'independència avant la lettre. Els catalans ja tenim clar què volem, i sabem que és perfectament factible. S'han acabat les mitges tintes. El partit polític que es presenti a les eleccions amb un pla coherent i ben travat cap a la independència serà qui rebrà el suport popular majoritari. Ja no ens alimenten les molles.

dissabte, 23 de juny del 2012

Vergonya subtitulada


Publicat el dissabte 23 de juny de 2012 a El Punt Avui

Sóc un enemic acèrrim del doblatge de les pel·lícules. Crec que canviar les veus originals del actors en una obra cinematogràfica és com alterar el colors d'un quadre. És per això que només en un grapat ben escàs de països amb passat i present poc democràtic es manté aquesta pràctica pensada per mantenir la ment dels ciutadans incontaminada de la influència pèrfida d'idiomes estrangers. En el món civilitzat, les pel·lícules se subtitulen.
Dit això, la llei del cinema aprovada a Catalunya era absolutament necessària, perquè la situació és la que és. És indubtable que calien mesures provisionals per equilibrar una oferta abassegadora en favor del castellà.
El que ens hauria de fer caure la cara de vergonya és que ara vingui Europa i ens rebregui les nostres vergonyes davant dels nassos. Som tan porucs, tan cagats, que fem una llei del cinema per protegir el català i acabem discriminant positivament el castellà. És la mateixa actitud dels mitjans públics que doblen o subtitulen programes, pel·lícules, declaracions de convidats i tertulians en qualsevol idioma menys si són fetes en castellà. És igual que hi hagi catalans que no en sàpiguen un borrall, de castellà. En tenim interioritzada la supremacia i ens agenollem instintivament.
És clar que hi ha raons històriques i sociològiques per aquest comportament. Hi ha un Estat que fa tres segles que aplica un pla perfectament estudiat per bandejar i suprimir tota llengua que no sigui la castellana. Monarquia o república, dictadura o democràcia, hi ha una línia contínua dels Decrets de Nova Planta a la llei de llengües aragonesa. El resultat és un poble que, tot i lluitar amb ungles i dents per la seva supervivència cultural, accepta com part de l'ordre natural de les coses que la llengua castellana és superior. Per això tothom va trobar normal que la llei del cinema obligués a doblar qualsevol llengua excepte el castellà. A Brussel·les, però, sense cap condicionant ideològic o històric, no ho entenen, i es pregunten com és que volem protegir el català i no apliquem les mesures proposades al castellà, què és la llengua que més amenaça la seva existència. Ens ho hauríem de fer mirar.