dissabte, 28 de desembre del 2013

Aquest any, sí

Publicat el 28/12/13 al Diari El Punt Avui

Els milers de catalans que van haver de deixar la seva terra a contracor després de la victòria franquista celebraven el final d'any amb un brindis que es repetia cada 31 de desembre: “Aquest any, sí!” Aquest diari ens està brindant una sèrie magnífica que recorda com va acabar l'aixecament feixista de 1936. A partir de l'exili de 1939, milers i milers d'avis van morir a l'Argentina, a Mèxic, a Xile, a França i arreu del món, somiant en una Catalunya que tornaria a ser rica i plena un cop desaparegut el dictador. Els primers anys, es brindava per la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial, que sense cap dubte esborrarien el feixisme d'Europa. Més tard, les copes xocaven desitjant que la pressió i el boicot internacional provoquessin la caiguda de Franco. Finalment, l'única esperança era la mort biològica del dictador. Els fills i néts d'aquells exiliats s'havien acostumat a sentir aquell brindis any rere any, i ja s'havia transformat en una fórmula mecànica que encara es manté en moltes famílies d'arrels catalanes, fins i tot sense saber-ne l'origen.
Avui, 75 anys després, crec que mai des de 1939 no havíem estat tan a prop de fer realitat la profecia del brindis de Cap d'Any dels exiliats. Aquest 31 de desembre podrem alçar les copes i dir “aquest any, sí!”, perquè el 2014 tindrem una oportunitat històrica, que esperem des de fa 300 anys, per fer efectiva la nostra voluntat col·lectiva de llibertat. El 2014 votarem i decidirem, sigui amb la fórmula que sigui. Llegir el president de Catalunya parlant sense complexos i amb serenitat d'independència, de democràcia, de futur, a les pàgines del diari italià La Repubblica d'ahir em va confirmar un cop més que el 2014 serà històric. Aquest any, sí!

dissabte, 21 de desembre del 2013

Només una anècdota

Publicat el 21/12/13 al Diari El Punt Avui

El Col·legi d'Advocats de Madrid va decidir aquesta setmana revocar la designació de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera com a degans honorífics d'aital il·lustre institució. Parlem dels advocats, el col·lectiu de professionals la missió dels quals és defensar els nostres drets i llibertats. Parlem del col·lectiu del qual surten els jutges, fiscals i altres funcionaris encarregats de vetllar per l'imperi de la llei i de la democràcia. Doncs bé, en el cas de la capital d'Espanya, fins aquesta setmana, tenien com a degans honorífics dos feixistes, un dels quals responsable del trencament de la legalitat que va derivar en innombrables fosses comunes plenes de cadàvers que encara els jutges (precisament) no autoritzen a identificar. Molts pensareu que es tracta només d'una anècdota i que en faig un gra massa. Que és un cas com molts altres, d'institucions que tenen oblidada en un calaix la designació honorífica del dictador com a alcalde, president, degà o fill predilecte. En ple segle XXI, em direu, aquests fets que es van produir fa 50, 60 o 70 anys no es corresponen al tarannà democràtic de l'Espanya d'avui. Doncs us equivoqueu. Segons informava El Mundo, la votació per retirar els honors va anar tan ajustada que fins i tot, en el cas de Primo de Rivera, l'actual degana va haver de fer valdre el seu vot de qualitat per desfer l'empat. El diari Público, en canvi, assegurava que la votació ni tan sols va arribar a realitzar-se perquè la degana va haver de suspendre la sessió enmig dels crits de “Viva Franco” dels il·lustres advocats contraris a la proposta.

dissabte, 14 de desembre del 2013

Convergència independentista

Publicat el 14/12/13 al Diari El Punt Avui

L'onada d'il·lusió que ha inundat Catalunya després de conegut l'acord per la data i la pregunta de la consulta (incloent-hi els que vam tenir una primera reacció negativa, perquè no era la pregunta que volíem), deixa molt clar que el futur del país és a les nostres mans, i que no hi haurà cap força legal capaç d'aturar un procés absolutament democràtic com el català.
Ahir, però, va succeir un altre fet notable, que potser va passar una mica desapercebut per l'atracció informativa de la consulta. A la seu de Convergència Democràtica, en una declaració solemne, el secretari d'organització, Josep Rull, anunciava que el seu partit faria campanya pel doble sí. És un fet d'una importància històrica superlativa. La força política més important del darrer mig segle, la que ha guanyat totes les eleccions des del retorn de la democràcia, es declara oficialment independentista. Vaig haver de preguntar-ho directament a Josep Rull per confirmar-ho. Rull és un clar exponent d'una nova generació de dirigents de CDC que ha fet una feina discreta però sostinguda durant anys, per aconseguir una evolució ideològica en el partit que molts creien impossible. Una evolució que ha estat assumida i que és avui liderada per Artur Mas. És un fet que serà clau per a l'èxit del procés. La formació política que va protagonitzar l'intent més honest i destacat d'encaix amb Espanya de les últimes dècades i que fins fa un parell d'anys no arribava més enllà del concert econòmic és avui oficialment independentista.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Un futur de via única

Publicat el 7/12/13 al Diari El Punt Avui

Encara hi ha qui pensa que tindrem dues o tres vies per triar a l'hora de decidir el nostre futur. Beneits. El projecte col·lectiu anomenat Espanya és un tren al qual ens van obligar a pujar fa 300 anys, però que quan vam tenir oportunitat de baixar-ne, vam decidir continuar el viatge, especialment quan es va aprovar la Constitució de 1978 i vam creure que tindríem accés als vagons de primera classe. Ens vam equivocar, i ara aquest tren ha decidit agafar la màxima velocitat per la via única de l'Espanya centralista de sempre. L'informe Cora ens ha deixat ben clar aquesta setmana que les anomalies creades per una Transició que va fer massa “concessions” als catalans es corregiran ben aviat. Tot el poder tornarà cap a Madrid i les institucions de l'Estat. Per això l'informe parla d'un bon grapat d'organismes a suprimir, però només esmenta les diputacions provincials en cinc ocasions en més de 700 pàgines, i no pas per suprimir-les, sinó per reforçar-les. Per completar el panorama, Rajoy va fer d'adolescent entremaliat i va penjar un vídeo aYou Tube per deixar clar que la Constitució és la nostra presó i que no hi ha cap voluntat real per canviar-ne ni una coma. El PSOE avala. Pere Navarroforever alone.
Només ens queda, doncs, saltar d'aquest tren Espanya abans que agafi més velocitat. Patirem algunes contusions en la rebregada, és clar, i ens emplenarem de pols, però hem de saltar al més aviat possible, perquè un cop el tren Espanya agafi velocitat, ja ens serà impossible saltar.

dissabte, 30 de novembre del 2013

Temps de parlar clar

Publicat el 30/11/13 al Diari El Punt Avui
El temps d'incertesa del procés català cap a la independència entrarà d'aquí a tres o quatre setmanes a la recta final. Tenim un munt de senyals que ens indiquen que el temps de les ambigüitats i les mitges tintes està arribant al punt d'esgotament. Tant a Catalunya com a Espanya cadascú comença a ocupar el seu lloc i es prepara per fer front a la batalla definitiva. Una batalla que serà pacífica i democràtica, però que no serà un camí de roses.
No és casual que el president Rajoy, que es caracteritza per no posar mai la cara ni respondre mai amb claredat cap pregunta, s'hagi fet fer d'unaforma barroera i patètica una pregunta sobre el tema per part de l'agència estatal de notícies, que va respondre llegint (és clar) una resposta precuinada que intentava obtenir el suport del president francès Hollande, que va fugir d'estudi entre astorat i divertit.
A casa nostra, també s'acaben les confusions. Amb l'excepció incomprensible d'Iniciativa, que en un error estratègic notable insisteix a mantenir-se en una ambigüitat insostenible, la resta de forces polítiques catalanes han aclarit la seva posició. El PSC s'ha alineat amb l'unionisme, juntament amb el PP i Ciudadanos, i la resta acabaran de situar-se abans de final d'any, en què s'haurà acabat aquest sainet irrellevant de la pregunta i la data. Per Duran i Unió no cal preocupar-se: faran el que digui el president Mas i Convergència, com sempre. I, si cal, cridaran “Visca Catalunya lliure”.
A partir del gener del 2014 començarà un altre partit. El partit de govern haurà de dir explícitament si vol o no una Catalunya independent, i s'haurà de desgranar un argumentari complet i detallat de com serà la nova Catalunya, tal com ha fet aquesta setmana el Partit Nacional Escocès amb el seu llibre blanc. El conseller Homs ens va donar aquesta setmana un bon exemple de la claredat que necessitem en parlar molt clarament de la futura diplomàcia catalana (atenció amb el temps verbal que elimina el condicional): “Quan Catalunya sigui un país independent estarà molt lluny del que gasten d'altres” en acció exterior, va declarar.

dissabte, 23 de novembre del 2013

Per la porta o per la finestra

Publicat el 23/11/13 al Diari El Punt Avui

Augmenta el nerviosisme dels partidaris de mantenir la unió amb Espanya i estem assistint a un augment de les estratègies i tàctiques destinades a torpedinar el procés català cap a l'exercici del dret a decidir.
S'hi posin com s'hi posin, hi ha una majoria sòlida a Catalunya a favor de la independència, i resulta fins i tot divertit veure els intents per negar aquesta realitat. Veiem com hi ha mitjans de comunicació, opinadors, tertulians i dirigents polítics i empresarials que s'entesten a intentar construir la realitat des de les seves pàgines i micròfons. És com aquell conseller que va dir que eliminaria els barracons de les escoles i l'endemà d'assumir el càrrec va ordenar que passessin a anomenar-semòduls prefabricats. Des del poder, de vegades hom comet l'error de creure's que pot canviar la realitat a cop de voluntat, i en el cas esmentat, tot i que els barracons van desaparèixer del llenguatge oficial, no van desaparèixer dels patis de les escoles.
Amb la majoria independentista catalana passa el mateix. Creixen les veus que criden que no es podrà concretar, que el procés es dilueix, que ens tancaran les portes, que el president no s'atrevirà, etcètera.
Tanmateix, els catalans estem fent la maleta per marxar. L'estem fent amb molta cura, endreçant la roba ben plegada per no fer res malbé, i mentrestant el pare govern espanyol es planta davant la porta i ens diu que no l'obrirà mai. La tieta PSOE-PSC ens diu que ens ho pensem, que no podrem marxar, que el pare no ens obrirà mai la porta. Hi ha més gent a casa que ens diu que a fora fa fred, que ens quedarem sense paga, que no ens estimarà ningú i acabarem sota un pont. Tots ells, però, no veuen (o no volen fer-ho) que a l'Europa del segle XXI a totes les cases hi ha una finestra que es diu democràcia i que no es pot tancar. Quan tindrem la maleta feta, si no ens obren la porta marxarem per la finestra. S'hi posin com s'hi posin.

Per la porta o per la finestra

Publicat el 23/11/13 al Diari El Punt Avui

Augmenta el nerviosisme dels partidaris de mantenir la unió amb Espanya i estem assistint a un augment de les estratègies i tàctiques destinades a torpedinar el procés català cap a l'exercici del dret a decidir.
S'hi posin com s'hi posin, hi ha una majoria sòlida a Catalunya a favor de la independència, i resulta fins i tot divertit veure els intents per negar aquesta realitat. Veiem com hi ha mitjans de comunicació, opinadors, tertulians i dirigents polítics i empresarials que s'entesten a intentar construir la realitat des de les seves pàgines i micròfons. És com aquell conseller que va dir que eliminaria els barracons de les escoles i l'endemà d'assumir el càrrec va ordenar que passessin a anomenar-semòduls prefabricats. Des del poder, de vegades hom comet l'error de creure's que pot canviar la realitat a cop de voluntat, i en el cas esmentat, tot i que els barracons van desaparèixer del llenguatge oficial, no van desaparèixer dels patis de les escoles.
Amb la majoria independentista catalana passa el mateix. Creixen les veus que criden que no es podrà concretar, que el procés es dilueix, que ens tancaran les portes, que el president no s'atrevirà, etcètera.
Tanmateix, els catalans estem fent la maleta per marxar. L'estem fent amb molta cura, endreçant la roba ben plegada per no fer res malbé, i mentrestant el pare govern espanyol es planta davant la porta i ens diu que no l'obrirà mai. La tieta PSOE-PSC ens diu que ens ho pensem, que no podrem marxar, que el pare no ens obrirà mai la porta. Hi ha més gent a casa que ens diu que a fora fa fred, que ens quedarem sense paga, que no ens estimarà ningú i acabarem sota un pont. Tots ells, però, no veuen (o no volen fer-ho) que a l'Europa del segle XXI a totes les cases hi ha una finestra que es diu democràcia i que no es pot tancar. Quan tindrem la maleta feta, si no ens obren la porta marxarem per la finestra. S'hi posin com s'hi posin.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Sabates voladores

Publicat el 16/11/13 al Diari El Punt Avui


M'ha sorprès, i molt, veure els poders fàctics fent pinya en defensa de Rodrigo Rato i condemnant el diputat David Fernàndez pel seu gest d'ensenyar una sabata al Parlament; des dels dirigents polítics en general fins a editorials de diaris titulats “Matonismo”.
Quan la justícia no fa la seva feina, les societats democràtiques solen trobar vies alternatives per fer efectiva la condemna social de les conductes delictives. El gest mediàtic de Fernàndez va en aquesta direcció, i em va fer recordar l'actitud de la societat argentina davant els indults i les lleis d'obediència deguda i punt final que van deixar lliures torturadors i assassins, en la dècada dels noranta del segle passat. Es va generar un rebuig ciutadà que va esdevenir una condemna social que va obligar l'Estat a reaccionar i anul·lar aquelles lleis. Per exemple, en entrar un d'aquests personatges en un restaurant, un teatre, un cinema, tota la resta de la gent amenaçava d'abandonar el local si qui acabava d'arribar no marxava immediatament. Recordo el cas d'Alfredo Astiz, l'Àngel de la Mort (que sortosament més tard va tornar a la garjola), que va rebre un cop de puny a la cara d'un home que passejava amb la seva família i es va indignar de veure'l tan tranquil caminant amb total impunitat pel carrer.
Déu me'n guard que algú es pensi que vull fer apologia d'aquestes situacions o insinuar que és el que s'hauria de fer amb aquests banquers que es riuen a la cara de tots nosaltres, els que pagarem els rescats bancaris durant dècades. Ans al contrari, aquesta condemna social és un símptoma de mala salut democràtica. Si la justícia de veritat funcionés, aquestes situacions no es produirien. I encara pitjor si, a més a més, els altres poders fàctics (polítics, premsa, etc.) s'allunyen del sentiment ciutadà. Malauradament, l'actuació de Fernàndez no és res més que un reflex del sentiment d'indignació ciutadana creixent en molts àmbits, i em fa l'efecte que en veurem més, de reaccions espontànies en aquesta direcció.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Mossos sota sospita

Publicat el 9/11/13 al Diari El Punt Avui

Segurament us reconeixereu en aquesta situació. Un dia en un semàfor se us apropa una persona que us neteja el vidre del cotxe a canvi d'una moneda. La condició precària del protagonista us commou i accediu a la transacció. La segona vegada que us passa, potser torneu a donar la moneda al netejavidres. El tercer cop li feu un senyal per tal que no us toqui el vidre, però ell hi insisteix. Quan ja us ha passat deu o quinze vegades, us emprenyeu amb ell i l'engegueu a fer punyetes.
Les persones que integren els cossos i les forces de seguretat pateixen el mateix procés, aquí i a la Xina Popular. El contacte diari amb la delinqüència, amb els baixos fons, amb la degradació, va laminant l'actitud vital dels agents, en una evolució que pot acabar amb la insensibilitat total davant les desgràcies humanes amb què han de conviure en la seva feina. I això porta a situacions com la del Raval, que ha posat a la picota tot el cos dels Mossos d'Esquadra.
Què fan les millors policies del món per combatre aquest problema? Dues coses. Per una banda, formació continuada. Seguint amb l'exemple inicial d'aquest article, necessitem que algú ens recordi que el netejavidres és una persona en situació d'exclusió social, que les oportunitats li són negades, etcètera, per evitar la reacció colèrica davant la situació repetida en el semàfor. El mateix passa amb els cossos policials. Cal una formació continuada perquè puguin evitar i resistir les dinàmiques negatives exposades.
La segona acció que les millors policies del món fan per evitar aquest problema és fer palès de formaexplícita la voluntat de castigar i extirpar de forma fulminant i exemplificadora qualsevol comportament inadequat i excessiu. En casos com el del Raval, s'actua d'immediat, amb contundència, fins i tot a risc de ser injust amb els protagonistes i els seus responsables jeràrquics i polítics, perquè només una resposta ràpida i exemplar salvaguarda el prestigi i la consideració social del cos en qüestió.

dissabte, 2 de novembre del 2013

Espies eren els d'abans

Publicat el 2/11/13 al Diari El Punt Avui

Temps era temps, l'espionatge era una activitat plena de glamur i encant. Els governs havien d'entrenar veritables mestres de la seducció i l'engany per accedir a documents i informació secreta dels altres països. De Mata Hari a Garbo, la feina de l'espia era una de les que tots somiàvem de petits: ser un James Bond baixant com un esperitat la carretera de Montecarlo amb un Aston Martin i una rossa servint-nos una copa de cava al seient de l'acompanyant. Amb l'ajuda d'enginys sofisticats, s'obtenia i transmetia informació de vital importància.
Avui dia, malauradament, la nostra societat tecnològica ha reduït
la professió de l'espia
a quelcom avorrit i sense cap atractiu.
Els nous espies ja no s'assemblen ni tan sols a Austin Powers. Ara són uns friquis de la informàtica que volen canviar-se de sexe, es refugien en un aeroport rus o viuen en un lavabo reformat d'una ambaixada.
Abans, per escoltar una conversa privada l'espia havia d'entrar furtivament en un despatx penjat d'una corda i vestit de negre amb passamuntanyes. Ara només ha de copiar arxius d'ordinador en un llapis USB o fer córrer un programari sobre milions de correus electrònics.
Avui dia és tan fàcil fer d'espia que els governs ja ni es preocupen pel tema. Els EUA volien espiar 60 milions de trucades telefòniques a Espanya i només van haver de demanar-ho als serveis secrets espanyols. “Ens voleu espiar? No us molesteu, ja us enviem els arxius nosaltres,
només faltaria!”.
Tots els governs i corporacions s'han espiat, s'espien i s'espiaran. Estic segur que a casa nostra unionistes, independentistes i moderats són espiats, però ja ha perdut màgia i misteri. Si els espies el que fan és buscar al Google i remenar perfils de Facebook, ja podem plegar.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Oh, Europa!

Publicat el 26/10/13 al Diari El Punt Avui

Una de les amenaces favorites dels contraris al procés que viu Catalunya cap a l'exercici del dret a decidir és la de l'expulsió automàtica de la Unió Europea. “Fora d'Europa fa molt de fred”, diuen. “Els tractats diuen que l'expulsió és automàtica”, asseguren. “Els pagesos perdran milions d'euros en subvencions”, auguren. “Les empreses catalanes hauran de pagar aranzels per vendre a Europa”, sostenen. “Les multinacionals fugiran en massa”, prometen. “Catalunya quedarà fora de l'euro”, insisteixen...
Per donar més força a les amenaces, fan servir d'altaveu els comissaris europeus, uns funcionaris decoratius nomenats pels estats que en cap cas representen l'opinió oficial de la Unió Europea.
La realitat és que no hi ha cap normativa europea que prevegi el cas de l'aparició d'un nou estat europeu segregat d'un estat membre. No es preveu ni l'expulsió ni la incorporació automàtica. Qui digui que romandrem a Europa sense cap dubte i qui sostingui que ens expulsaran ipso facto menteix, en tots dos casos.
De totes maneres, cal advertir que l'escenari de quedar-nos fora de la UE és molt seductor. Quedaríem en la posició d'aquells països que, sense ser-ne membres, gaudeixen de l'estatut de país associat, amb molts dels avantatges (lliure circulació de persones, béns i serveis) sense haver de contribuir econòmicament. Aquest diari publicava que l'aportació catalana a la UE supera en uns mil milions anuals els fons europeus rebuts.
És clar que ens diran que per gaudir d'aquest estatus de país associat ens cal la bona voluntat europea. Algú es pensa que França acceptaràpagar aranzels per transportar energia cap al Marroc per la MAT? Algú creu que Alemanya voldrà pagar aranzels per exportar cotxes, productes químics, medicaments i milers d'altres productes des de les seves multinacionals establertes a Catalunya? L'endemà de la independència, Europa correrà a oferir-nos un acord d'associació, que no requereix unanimitat dels estats membres per ser aprovat. L'amenaça del vet espanyol s'esvairà abans de poder ser esgrimida. Recordeu-ho: som europeus!

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Apòstols de la por

Publicat el 19/10/13 al Diari El Punt Avui


Som un país normal i això desespera els contraris al procés que està vivint Catalunya. Busquen la confrontació i troben un poble que avança amb il·lusió cap al futur que ha decidit construir. Després d'intentar sense èxit desactivar l'independentisme amb tot d'arguments negatius, han decidir desplegar l'artilleria pesant: un batalló d'opinadors i tertulians, apòstols de la por, que han de fer front a la tasca ingent de defensar una posició sense arguments.
En un mateix dia, vaig sentir un il·lustre tertulià (el mateix que abans que esclatés el cas Palau va declarar en un homenatge al seu president que “si Millet no existís l'hauríem d'inventar”) que cridava davant el micròfon que Catalunya corre cap a l'abisme igual que Thelma i Louise i exigia totes les respostes de l'endemà de la independència. Al vespre, un altre opinador assegurava que sortir de la UE seria l'hecatombe. Jo no la hi veig per enlloc. El primer resultat seria més diners a les arques públiques, perquè Catalunya és un contribuent net a la UE. El segon, el lobby a Brussel·les de les més de 4.000 multinacionals presents a Catalunya per accelerar un acord d'associació comercial com ara el de Noruega o Suïssa, que, per cert, no requereix unanimitat, la qual cosa deixaria el vet espanyol amb un pam de nas.
L'endemà, el totpoderós senyor Lara ens va amenaçar amb avis sense pensions, famílies destrossades i guerres de religió (us ho prometo, ho va dir!) i va reclamar que “hablemos sin el ruido de los medios”. Al matí següent, el seu diari obria amb aquest titular a sis columnes: “Un antiindependentista tiene la patente de la estelada” i tornava a difamar la família Pujol. Clar que sí, senyor Lara, dialoguem! El mateix dia, un diari econòmic sostenia també en portada que les empreses estan fugint de Catalunya per les incerteses que provoca el procés. El mateix dia es feia públic que som la segona regió europea en inversió estrangera directa.
Qualsevol especialista en màrqueting i comunicació sap que és molt difícil guanyar simpaties només amb amenaces i missatges negatius. Espanya no vol ni pot articular una proposta seductora per a Catalunya. Per això estem fent les maletes.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Galvarino



Publicat el 12/10/13 al Diari El Punt Avui
Que el dia de la festa nacional espanyola sigui el 12 d'octubre és tota una declaració d'intencions. L'esdeveniment històric que millor retrata l'esperit espanyol de matriu castellana és la conquesta d'Amèrica. Avui en dia ens la venen com “el encuentro de dos culturas”, però el que se celebra avui és el tret de sortida (mai millor dit) del que possiblement ha estat el major pla d'extermini planificat i executat per un estat al llarg de tota la història de la humanitat, pel nombre de víctimes i per les conseqüències que encara avui se'n deriven en els països de l'Amèrica Llatina.
Hi ha dades que parlen per si mateixes. Les primeres illes ocupades pels espanyols comptaven amb una població de 3 milions de persones, segons Bartolomé de las Casas. Quan el religiós hi va arribar, en 1508, l'extermini, l'esclavatge i les malalties els havien reduït a 60.000. El 1570 només hi havia 500 indígenes. Creure que la culpa va ser només de la grip és una ximpleria insultant.
Un bon exponent de la manera de fer dels espanyols a Amèrica a partir del 12 d'octubre de 1492 és la història de Galvarino, un líder maputxe del que avui és Xile que va gosar oposar-se a l'explotació i l'esclavatge del seu poble. Per escarmentar els altres indígenes, a mitjan segle XVI, els governants espanyols van amputar-li ambdues mans. Lluny de rendir-se, Galvarino va tornar al combat amb dues llances lligades a les mans. Va ser capturat en 1557 i el governador García Hurtado de Mendoza el va enviar a la forca. Abans, però, Galvarino va dir-li unes paraules immortalitzades per Lope de Vega en la seva obraArauco domado, que resulten sorprenentment familiars perquè reflecteixen una manera castellana d'exercir el poder que encara perdura:
“Tu has hallado justos modos / de castigar y vencer / pero quedan tantas manos / por las que cortas en mí / en los demás araucanos / que espero que por aquí / saldrán tus intentos vanos (...) / y así esta mano enemiga / que cortas de este valiente (...) / tantas manos nacerán / que las tuyas atarán.”

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Independència de fet

Publicat el 05/10/13 al Diari El Punt Avui


Em fa l'efecte que no ho veiem, però la independència de Catalunya ha començat a fer-se realitat, de mica en mica, sense que ens n'adonem. Com en aquelles parelles en què tots dos ja saben que la convivència s'ha deteriorat i que ja no hi ha res a fer, tant Catalunya com Espanya han començat a preparar el terreny d'una separació que saben que tard o d'hora es produirà.
El pressupost de l'Estat que acaba de presentar el ministre Montoro n'és un bon exemple. L'Estat espanyol tenia una oportunitat d'or per fer un petit gest d'acostament, un senyal d'afecte, de seducció, però ha optat per elaborar un pressupost en què Catalunya no hi és comptada. Per això hi ha diners per millorar la connexió ferroviària de Barajas amb Madrid (encara més!), però ni un cèntim per al Prat, per posar només un cas.
Un altre exemple és l'àmbit de la cultura. Espanya ha començat una retirada ordenada de Catalunya. El conseller Mascarell ha explicat que en tres anys han reduït l'aportació a les institucions catalanes de les quals l'Estat forma part (Liceu, Palau de la Música, museus, instituts, etcètera) en un 70 per cent, la qual cosa incompleix les seves obligacions legals. O sigui que l'any vinent, el 2014, ja s'hauran retirat per complet. Molt oportuns.
El ministre Wert, conscient que marxem, no està fent cap altra cosa que adaptar el sistema educatiu a l futur Estat espanyol sense Catalunya
Des de la banda catalana, també s'està produint aquesta desconnexió en molts àmbits. Per això molts sectors productius han augmentat substancialment les seves exportacions a l'exterior i han deixat en segon pla el mercat espanyol. El cas més paradigmàtic és el del cava, que ja exporta fora de l'Estat gairebé el 70 per cent de la producció.
Aviat arribarà el moment d'esdevenir un nou estat d'Europa, i descobrirem que estàvem més preparats que no semblava.

dissabte, 28 de setembre del 2013

Terceres vies (mortes)

Publicat el 28/09/13 al Diari El Punt Avui
Admiro el nivell de confiança en si mateix de Josep Antoni Duran i Lleida. Si els sobiranistes veuen dificultats a fer arribar el seu missatge a certes zones del cinturó metropolità de Barcelona, Duran es veu capaç de convèncer tot Espanya de les bondats del seu
sistema confederal.
La confederació (una unió d'estats que conserven la seva sobirania i es regeixen per determinades lleis comunes) és un sistema polític inexistent. No en queda cap al món, d'estat confederal. L'únic lloc del món que s'anomena a si mateix “confederació” és Suïssa, però en realitat és una federació. Això no disminueix la confiança de Duran, que es veu capaç de convèncer Espanya i Catalunya d'esdevenir l'única confederació del planeta. Hi ha algunes
dificultats, però.
Mentre Duran somia en la confederació, Espanya aprova una nova llei d'educació que transforma el castella en la llengua vehicular de l'ensenyament a tot el territori de l'Estat, tot esborrant d'un cop de llei 30 anys d'immersió lingüística en català.
Mentre Duran somia en la confederació, Espanya declara els toros Bien de Interés Cultural, tot eliminant d'una estocada la prohibició aprovada pel Parlament català.
Mentre Duran somia en la confederació, Espanya aprova una targeta sanitària única per a tot el territori, que unifica el sistema de salut i esborra tot rastre de diferència entre les nacions cridades a formar de la Confederació Espanyola.
Mentre Duran somia en la confederació, Espanya decideix que una de les màximes autoritats judicials de l'Estat, cridada a jutjar en un munt d'assumptes sensibles per a Catalunya, està perfectament habilitada per fer-ho, a pesar d'haver manifestat públicament un anticatalanisme visceral.
Tinc l'esperança que, més aviat que tard, Duran despertarà del seu somni i veurà que, com va dir el president Mas al Parlament dijous passat, “estem com estem perquè hem acumulat cent anys de decepcions amb les terceres vies”.

dissabte, 21 de setembre del 2013

L'alternativa espanyola

Publicat el 21/09/13 al Diari El Punt Avui

Ja sabem que la independència de Catalunya és una impossibilitat metafísica. Ens ho han dit tots els altaveus de Madrid i uns quants comissaris europeus. És curiós, tanmateix, que una eventualitat que ens diuen que no es produirà provoqui tants nervis i tants moviments diplomàtics per part de l'Estat espanyol. El mateix ministre García-Margallo admetia ahir que ha posat tota la diplomàcia espanyola a treballar per “defensar la constitució i la unitat d'Espanya”. De les declaracions dels funcionaris de la Unió Europea no cal fer-ne gaire cas. Tal com ha explicat Vicent Partal en aquest diari, en tots els casos d'independència de països europeus en les darreres dècades (i n'hi ha hagut un bon grapat), invariablement han manifestat prèviament que Europa tancaria les portes per sempre més als nous estats, per incorporar-los poc després com a membres de ple dret. No cal perdre-hi ni cinc minuts. Potser sí que val la pena, però, escoltar l'oferta temptadora que ens fa Espanya per romandre dins l'estat. Tinguem clar que, si no marxem, ens espera un futur molt esperançador. Mirem-ne alguns exemples.
D'entrada, l'Ajuntament de Madrid se'n riu, dels 8.000 milions de deute, i anuncia una rebaixa d'impostos per atraure encara més empreses de la “perifèria” cap a la capital d'un estat que vol macrocèfal com el francès, mentre que aquí hem d'aplicar tipus màxims per compensar el dèficit fiscal. Si mirem la política espanyola d'infraestructures, aquesta setmana la ministra de Foment, davant una pregunta parlamentària sobre les previsions de passatgers del TGV Madrid-Extremadura que justifiquin la inversió de 4.000 milions d'euros, responia amb tota tranquil·litat que no se n'havia fet cap d'estudi. Mentrestant, el tramvia de Jaén no entrarà en funcionament perquè l'Ajuntament no pot pagar-ne el cost d'operació. Potser hauran d'aplicar la solució imaginativa de Vélez-Málaga, que en no poder pagar el manteniment del flamant tramvia, ha decidit llogar els cotxes a una ciutat australiana propera a Sidney.
És evident que l'alternativa de romandre a Espanya és d'allò més temptadora.

dissabte, 14 de setembre del 2013

De majories i fractures

Publicat el 14/09/13 al Diari El Punt Avui

És un molt bon senyal que pràcticament totes les respostes a l'èxit aclaparador de la
Via Catalana cap a la Independència es puguin resumir en dos arguments: el de la “majoria silenciosa que es va quedar a casa” i el del “risc de fractura de la societat”.
Deixem de banda la resposta del PSC/PSOE, que es limita a oferir “un nou encaix a Espanya”. El calendari dels socialistes va deu anys endarrerit. El país ha deixat enrere definitivament la Catalunya autonòmica, el pacte fiscal
i el fals encaix.
Tornem a les dues respostes que hem sentit com mantres en boca dels contraris al procés. D'una banda, tenim l'argument de la majoria silenciosa, que històricament ha estat esgrimit per aquells que es queden sense arguments. No resisteix cap anàlisi seriosa. La majoria d'espanyols que no van sortir mai al carrer per protestar contra la violència d'ETA són favorables a l'organització armada basca? Tot i governar amb majoria absoluta, la majoria de ciutadans de l'Estat (la suma
dels vots per altres
partits més l'abstenció) no van votar Mariano Rajoy. Això li resta
legitimitat?
L'altre argument és igualment ridícul. L'amenaça de ruptura de la societat catalana és esgrimida com un càstig diví que caurà sobre els ciutadans i separarà famílies i pobles. Aquest argument és profundament antidemocràtic, perquè apel·la a les unanimitats pròpies de les dictadures feixistes i estalinistes. La mateixa naturalesa de la democràcia implica la divisió d'opinions. És cert que el referèndum sobre la independència dividirà els catalans. Com també els divideix cada convocatòria electoral, que obliga a triar entre diverses opcions polítiques. També provoquem una divisió a la comunitat de veïns quan votem si pintem o no la façana. Aquestes fractures només s'eviten si prohibim la democràcia i atorguem tot el poder a una única persona o grup. Potser és el que enyoren alguns nostàlgics.
De fet, que aquests siguin els únics arguments contra la independència, que ja és majoritària i transversal, ens fa veure que tenim la partida guanyada.

dissabte, 7 de setembre del 2013

1.000 quilòmetres, 1 segle

Publicat el 7/09/13 al Diari El Punt Avui

El 1928, dos anys després dels Fets de Prats de Molló, Francesc Macià va fer un viatge per Amèrica per obtenir el suport dels emigrants catalans i internacionalitzar una causa que s'havia fet coneguda a partir del judici francès a Macià i d'altres responsables.
Ja a Buenos Aires, en una trobada amb els catalans de l'Argentina, un home se li va acostar amb un vailet de pocs anys. “He viatjat en tren 1.000 quilòmetres des del Chaco perquè el meu fill us conegués, senyor Macià”. Va ser una escena molt emocionant que ens va arribar pel seu mateix protagonista, aquell nen petit que va fer un viatge interminable amb el seu pare. 60 anys després va repetir el mateix trajecte amb el seu nét per conèixer el president Jordi Pujol, de visita a la capital argentina.
Fa pocs dies, gairebé un segle després del primer viatge, aquell nét que va fer els 1.000 quilòmetres del seu avi i el seu besavi per conèixer el president de Catalunya ha tornat a fer el trajecte amb el seu propi fill per participar en la Via Catalana que va fer-se davant l'imponent edifici del Congrés argentí, a Buenos Aires, per reclamar la llibertat de la
terra dels seus ancestres.
Aquesta història plena d'emoció serveix per fer palès que la lluita de Catalunya per la llibertat no és cosa d'un dia, d'un any, ni d'una dècada. El procés avança inexorablement perquè està construït sobre unes bases sòlides i unes arrels profundes que es remunten diverses generacions enrere.
Hem accelerat amb decisió en els darrers dos o tres anys, i hem arrossegat els nostres líders polítics, però no vindrà d'un any o dos. Ara ens pot semblar un despropòsit que el president Mas pretengui esperar fins al 2016 per convocar unes eleccions plebiscitàries si la consulta no es pot celebrar, però no ens posem nerviosos. Hi ha un gran avenç en les declaracions de Mas, que ha deixat molt clar que això no té marxa enrere. Sigui el 2014, el 2015 o el 2016, Catalunya decidirà el seu futur. Mas ha patit personalment la traïció i la vexació política derivada de l'incompliment del seu pacte amb el govern espanyol sobre l'Estatut. No tornarà a caure en el mateix parany.

dissabte, 31 d’agost del 2013

Moltes cadenes

Publicat el 31/08/13 al Diari El Punt Avui

És curiós que tot aquest tema de la Via Catalana cap a la Independència hagi canviat la connotació d'un mot que normalment va associat a la manca de llibertat, a la coacció i al sotmetiment: cadena. Una cadena es fa servir per mantenir quelcom lligat, per evitar que no se'ns escapi o que no ens ho robin. La virtut de la Via Catalana és haver canviat aquesta connotació i fer de la cadena una eina d'alliberament.
Alhora, quan molts poders mediàtics i fàctics ens començaven a fer creure que el procés s'estava desinflant, la Via Catalana ens ha tornat la il·lusió de veure que tot és a les nostres mans i que els líders polítics van, un cop més, a remolc de la voluntat majoritària dels catalans, un fet que posa molt nerviosos els contraris a la independència, perquè és molt més difícil fer front a tot un poble que a un grapat de polítics més o menys persistents.
Aquest nerviosisme provoca reaccions molt divertides, com ara la cadena convocada per grups unionistes per encerclar la Sagrada Família, en què hi haurà la presència de la presidenta del PP, Alícia Sánchez Camacho, si els seus assessors no li fan fer marxa enrere per evitar un ridícul èpic.
Totes les propostes sobre el futur de Catalunya són legítimes, per això crec que el dia 11 de setembre s'haurien de fer totes les cadenes possibles, per poder comparar el suport popular a cada proposta. Que els unionistes convençuts que cal deixar-ho tot com està facin la seva cadena humana, a veure si són capaços d'encerclar la Sagrada Família. Que Pere Navarro convoqui una cadena federalista per sumar tothom qui cregui que una Espanya on tots els pobles convisquin en igualtat és possible. Que Duran i Lleida organitzi una cadena humana confederalista. Fins i tot si l'inefable Cao de Benós vol proposar la instauració d'una dinastia comunista hereditària a Catalunya, que convoqui una Via Estalinista.
Ben pensat, no en caldran, d'altres cadenes. El dia 11 de setembre Catalunya i el món tindran ben clara quina és la voluntat majoritària del poble català.

dissabte, 24 d’agost del 2013

L'última fulla

Publicat el 24/08/13 al Diari El Punt Avui

Sembla mentida que, en aquest punt de la partida, encara hàgim d'escoltar membres del govern dubtant sobre la seva participació en la Via Catalana cap a la independència del proper 11 de setembre. El que més afecta en aquests moments el procés que estem transitant no és pas l'atac constant dels troglodites de l'Espanya profunda, ni els subtils intents de certs poders fàctics catalans per frenar-lo i diluir-lo, sinó la permanent indefinició del partit que una majoria de catalans van votar per liderar-lo.
Ens agrada emmirallar-nos en Escòcia i acusar Madrid de no ser tan democràtic com Londres a l'hora d'acceptar el dret democràtic bàsic dels escocesos a decidir el seu futur, però no advertim un altre detall fonamental que és responsabilitat exclusivament nostra. A Escòcia el procés és clarament liderat pel partit que governa, l'SNP, que explica a tort i a dret que Escòcia serà un millor país si esdevé un estat independent. A Catalunya, el govern ha baixat del tren una estació abans, i ha quedat encallat en el tema del dret a decidir, com si es tractés d'una concessió graciosa de Sa Majestat i no pas un dret bàsic dels pobles que no es demana, sinó que s'exerceix. El que volem que el govern ens expliqui, com a Escòcia, és si Catalunya ha de ser o no independent i per què.
Les declaracions, per exemple, de la vicepresidenta Ortega en el sentit que el govern no ha de participar en la cadena humana, sinó en tot cas els consellers a títol individual, és incomprensible a ulls estrangers. La comunitat internacional no entén que el govern demani una consulta però que no digui quina opció considera que és la millor per al país. El president ha d'entendre que està a punt d'arrencar la darrera fulla de la margarida. Si el dia 11 el veiem agafat de la mà d'altres catalans, sabrem que està a favor de la llibertat d'aquest país. Si no participa en la cadena, sabrem del cert que no és independentista, i que aposta per la fórmula caduca del segle passat: intentar un encaix impossible en l'Espanya monolítica, uniforme i centralista que tots coneixem.

dissabte, 17 d’agost del 2013

Tensar el múscul

Publicat el 17/08/13 al Diari El Punt Avui

I si tot acaba malament? I si acabem perdent tots els llençols de la bugada? I si Rajoy no contesta la carta? I si la cadena es trenca? Qui digui que mai no en té cap, d'aquests dubtes, és un mentider, fins i tot si es tracta de l'independentista més convençut.
I si resulta que els nostres polítics no estan a l'altura? I si el president Mas s'arronsa davant Madrid? I si intervenen Catalunya i dissolen l'autonomia? I si ens tanquen l'aixeta del finançament?
Totes aquestes amenaces (i moltes més) són ben presents i són reals, si mirem el procés d'independència de Catalunya amb el prisma de les dinàmiques de poder del segle XX, quan la informació i la configuració de l'opinió pública i els grups de pressió eren quelcom piramidal, de dalt a baix, amb unes possibilitats de control i manipulació que en el segle XXI han canviat radicalment.
La independència de Catalunya serà una realitat en els propers 36 mesos, perquè en el pitjor dels casos, fins i tot si cadascun dels pitjors presagis es compleix, la decisió final acabarà tard o d'hora a mans dels ciutadans de Catalunya. Passi el que passi, en l'Europa democràtica que ens aixopluga, tard o d'hora els catalans ens retrobarem a les urnes, i prendrem una decisió transcendent, per més portes que es vulguin posar al camp.
Si fracassen tots els intents legals i formals per aconseguir cristal·litzar una voluntat que ja fa temps que és majoritària, els catalans acabarem decidint en la propera elecció, tal com va succeir en 1931. En resum, fóra bo que els nostres líders aconseguissin fer realitat la consulta i la independència però, si no ho fan, ja ho farem nosaltres amb l'arma més poderosa de la democràcia: el vot.
Ara bé, aquesta realitat ens obliga a mantenir una actitud activa i militant, ens cal tensar el múscul per resistir els intents de desmobilització i desmoralització que rebem i rebrem tant de fora com de dins. Confiem en els líders que hem votat per tirar endavant el procés, però no ens relaxem pas. Som conscients que tot depèn de nosaltres.

dissabte, 10 d’agost del 2013

Les coses clares

Publicat el 10/08/13 al Diari El Punt Avui
Farien bé els líders polítics dels partits majoritaris d'aquest país d'entendre que els ciutadans ja hem passat pàgina i ens trobem, un cop més, un pas per davant d'ells.
No n'aprenen, i tornen a cometre el mateix error de l'any passat. Quan l'ecosistema polític català discutia i aprovava propostes de pacte fiscal, un milió i mig de catalans sortien al carrer l'11 de Setembre per reclamar la independència.
Aleshores, els polítics, començant pel mateix president de la Generalitat, van saber llegir el que estava passant i van moure fitxa. Un any després, però, la societat catalana ha continuat madurant cap a un nou model de país, independent i lliure, però molts dels seus polítics han tornat a quedar-se enrere.
El tema del dret a decidir ja està superat. Mentre els partits (no tots) s'instal·len en la zona de confort de demanar l'exercici del dret a celebrar la consulta, però sense parlar clar sobre quina opció volen, el poble tornarà a efectuar un sorpasso per l'esquerra als polítics i deixarà clar que vol la independència, amb una cadena humana que físicament anirà del Pertús a Alcanar, però que virtualment i informativa farà la volta al món.
Si volem que el procés sigui un èxit, cal que ens mullem. Tothom. El ridícul d'alguns dirigents d'Unió (no pas tots, em consta que una part del dirigents i crec que gran part dels militants tenen clara la seva opció independentista) quedarà ràpidament superat pels esdeveniments. Si el procés avança a peu ferm a Escòcia, ha estat en part perquè el govern de Salmond parla clar i català: volen un referèndum i volen que la gent voti afirmativament. Unes lletres gegants blanques que diuen YES als jardins del castell d'Edimburg no deixen lloc a dubtes.
Necessitem que el partit que governa Catalunya prengui partit. Ja sabem que vol una consulta, però volem saber quin resultat vol. Les coses clares i la xocolata espessa.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Les línies Maginot catalanes


Publicat el 03/08/13 al Diari El Punt Avui

En acabar la Primera Guerra Mundial, el mariscal Joffre, l'heroi nord-català, va proposar un sistema de defensa al llarg de la frontera francoalemanya, que evités una nova invasió germànica. El ministre de Defensa André Maginot va recollir el guant i va dissenyar i construir una xarxa de més de 100 fortificacions a 15 km de distància entre si. El cost va ser immens i el resultat, nefast. Quan va esclatar la Segona Guerra, els alemanys simplement van fer la volta per Bèlgica i van conquerir França sense cap entrebanc.
Els intents de la Catalunya autònoma per defensar el seu minso autogovern davant l'estat em fan recordar sovint la fallida Línia Maginot. No cal retrocedir gaires anys per recordar com els partits catalans declaraven tot cofois que el nou Estatut “blindava” el finançament de Catalunya. Fa poc més d'un parell d'anys, una majoria sòlida del Parlament aprovava la Llei d'Educació de Catalunya, queblindava el sistema d'immersió lingüística a les escoles. La llei del cinema també estava cridada ablindar la presència del català a les pantalles. Aquesta mateixa setmana, el govern ha aprovat la llei del món local, destinada a blindar els ajuntaments i consells comarcals contra les amenaces de la proposta recentralitzadora del ministre Montoro.
Els francesos es van equivocar amb la Línia Maginot, però no van tornar a caure en el mateix error. Els catalans no n'aprenem. Bastim defenses com l'Estatut-Maginot, la Llei d'Educació-Maginot, o la Llei de Governs Locals-Maginot, pensant que evitarem els atacs espanyols al nostre autogovern. Una vegada i una altra, però, les Panzerdivisionen de l'Estat fan la volta per Bèlgica i deixen en ridícul les nostres defenses. Ho vam veure amb l'Estatut ribotat i escapçat, amb la llei Wert, amb la llei Montoro, i ho estem comprovant dia sí, dia també, quan veiem com la Generalitat ha de sotmetre's als dictats del ministeri d'Hisenda espanyol, que decideix quins diners hi haurà disponibles, i de quina manera es gastaran.
Hem d'entendre-ho d'una vegada: l'únic blindatge efectiu per a Catalunya no es diu Maginot, es diu independència.

dissabte, 27 de juliol del 2013

Un tret al peu

Publicat el 27/07/13 al Diari El Punt Avui

Els nord-americans són molt gràfics a l'hora d'encunyar frases fetes. Aquesta setmana, veient el ple monogràfic del Parlament sobre l'atur juvenil, me'n va venir al cap una: disparar-se al peu. És precisament el que semblen haver fet els diputats catalans en convocar una sessió solemne per tractar un problema real i concret, sense aportar cap solució real i concreta.
En un moment de profund descrèdit de la política, quina pot ser la motivació dels partits catalans per dedicar dos dies sencers a parlar i discutir, tot i sabent que no podran prendre cap resolució efectiva per resoldre els problemes plantejats? Pensant en la resposta a aquesta pregunta, se'm va aparèixer, damunt l'espatlla esquerra, un dimoniet i, sobre la dreta, un angelet, cadascun amb una resposta diferent.
El dimoniet m'ha assegurat que tot plegat és una prova més que els polítics viuen en el seu microclima, que creuen que el món s'acaba quan surts del parc de la Ciutadella, i que els encanta fer discursos plens de retòrica i buits de contingut. Es van fer 400 votacions sobre 260 propostes de resolució presentades. Algú creu que han resolt el problema?
L'angelet, per contra, m'ha dit que la raó profunda del ple monogràfic del Parlament sobre l'atur juvenil havia estat posar de manifest fins a quin punt l'autogovern de Catalunya és insuficient per fer front a les necessitats de la societat. Només cal fer una ullada a les resolucions aprovades pel Parlament per comprovar que no disposem dels recursos per fer front a cap política d'ocupació juvenil, sinó que hem de pidolar a l'Estat que es digni a transferir-nos la part proporcional del fons europeu ad hoc. Només podem aprovar recomanacions, mocions i propostes, però no podem posar en marxa cap mesura real ni concreta. Ni tan sols podem atorgar el vot als menors de 16 anys, sinó tan sols aprovar una declaració “per avançar cap al reconeixement” d'aquest dret.
Com que sóc una mica beneit, he preferit fer cas a l'angelet, perquè té tota la raó: només amb l'estat propi podrem fer polítiques efectives d'ocupació.

dissabte, 20 de juliol del 2013

Por escènica

Publicat el 20/07/13 al Diari El Punt Avui

Un gran filòsof contemporani de nom Jorge Valdano va popularitzat el concepte de por escènica. En el seu cas, l'aplicava als grans equips de futbol que, tot i ser superiors, no poden gestionar els nervis i l'ansietat davant una situació que en principi es presenta favorable. Aquesta és la situació en què es troba avui l'Estat espanyol en relació amb el procés català. Espanya té la paella pel mànec. Dosifica l'ofec financer de la Generalitat, disposa d'uns potents altaveus mediàtics aquí i allà, sap que la comunitat internacional actuarà amb indiferència, té majoria absoluta parlamentària i controla les altes instàncies judicials.
Davant aquest panorama, el partit s'hauria de guanyar amb comoditat. Però Espanya té por escènica, perquè veu que l'altre equip es presenta a jugar amb alegria, amb confiança i amb convicció. És aquesta una actitud suïcida? De cap manera. Catalunya és un equip petit que ha perdut gairebé tots els partits des d'aquella fatídica final de 1714, però té un element clau que decantarà el resultat, fins i tot amb l'àrbitre en contra. Aquesta estratègia es la democràcia, la força dels vots, la legitimitat de les urnes. El rival sap que de moment totes les seves jugades d'atac i defensa s'han revelat inútils, perquè l'altre equip segueix tocant la pilota amb tranquil·litat. Els jugadors espanyols miren la banqueta esperant alguna instrucció que canviï la dinàmica del joc, però els entrenadors no saben què fer.
El rellotge avança i ja som a la segona part del partit. Hem fet algunes jugades brillants, com ara el Concert per la Llibertat, i aviat farem una cadena humana que serà com un driblatge de Messi que farà posar dempeus l'estadi sencer.
En aquest context, el govern català convocarà una consulta per exercir el dret a decidir. La cruïlla per Espanya és definitiva. Si la permet, és probable que l'opció independentista guanyarà i es veurà obligada a negociar la secessió davant l'atenta mirada d'Europa. Si la impedeix, l'efecte serà encara pitjor. Per als catalans, una consulta prohibida és una consulta guanyada, que legitimaria unes eleccions plebiscitàries seguides d'una declaració parlamentària d'independència. Espanya ho sap, presa de la por.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Més seny, o més rauxa?

Publicat el 13/07/13 al Diari El Punt Avui

Què és més necessari en aquest punt del procés d'alliberament que viu Catalunya: el seny o la rauxa? Sí, ja ho sé, que cal una mica de cada, però deixeu-me insistir: quin percentatge de seny i quin percentatge de rauxa ens convé?
Pot passar que un excés de seny ens faci perdre la millor oportunitat en 300 anys de recuperar la nostra independència? O per contra, pot succeir que una actitud arrauxada i irreflexiva ens condueixi al fracàs i la frustració?
Aquests dubtes van assaltar-me després de conèixer la notícia que més de 100.000 persones s'havien apuntat en només nou dies a la cadena humana promoguda per l'Assemblea Nacional Catalana, que travessarà el país de nord a sud el proper 11 de setembre. Vaig veure gent exaltada amb el compromís i la mobilització de què és capaç el poble català. 100.000 persones en nou dies! 100.000 persones que voluntàriament han emplenat un formulari web prou complicat perquè ningú no pugui dir que s'hi ha apuntat sense pensar.
També vaig veure, però, la clàssica actitud catalana del got mig buit. “I si només ens quedem en l'empenta inicial i després no hi arribem, a la gent necessària?”, em preguntaven alguns. “I si no s'omplen tots els trams i fracassa?”, em deien d'altres.
És la mateixa actitud de qui encara creu que cal convèncer més gent per assegurar una majoria sòlida que ens doni el triomf en el referèndum d'autodeterminació (que es farà, segur, ja sigui previ o de ratificació). Personalment, trobo que ja hem convençut a qui havíem de convèncer. Els números de les enquestes doblen les xifres dels sondejos previs a la independència de tots els països que hi han accedit recentment. Hi ha una majoria sòlida a favor de la independència, pesi a qui pesi. Evidentment que no aconseguirem un 100% de suport, però és que la democràcia no és unanimitat, és la voluntat de la majoria, tot respectant els drets de la minoria. Això és el que passarà a Catalunya, més aviat que tard.

dissabte, 6 de juliol del 2013

Del concert a la cadena

Publicat el 06/07/13 al Diari El Punt Avui

No sé si heu detectat una campanya lenta però sostinguda destinada a desmobilitzar el personal. Mentre que polítics, tertulians i opinadors sovint no aixequem la mirada de les batalletes partidistes quotidianes, hi ha qui aprofita per escampar una falsa sensació de desencantament, de pèrdua d'il·lusió. “El soufflé independentista està baixant”, diuen, i malauradament fins i tot entre els més afins a la causa hi ha qui s'ho creu i contribueix a estendre el rumor.
La realitat, però, és que a la base de la piràmide l'activitat segueix a un ritme intens i sostingut.
 Si d'alguna cosa podem enorgullir-nos els catalans és de respondre a aquesta cita amb la història amb imaginació, amb intel·ligència i amb alegria.
El moviment de les consultes populars, les manifestacions del 2010 i el 2012, a favor del país i en contra de ningú, una xarxa densa d'associacions, plataformes, ateneus i entitats que segueixen treballant intensament. Podríem parlar de la demostració de força impressionant que va ser el Concert per la Llibertat, però és que els exemples es multipliquen a petita escala arreu del territori. Per exemple, les trobades espontànies en diferents ciutats del país cada dia 11 (aquest mes, a Palafolls), convocades via Twitter, anomenades Piulades a la fresca. Són un gran termòmetre de fins a quin punt el poble segueix amb el muscle tens, esperant que els seus líders no el defraudin.
Us en posaré un altre, d'exemple. Una petita editorial, Comanegra, decideix assumir el risc de fer una versió llibre (en català i en anglès) del web Elclauer.cat, un compendi d'arguments per a l'estat propi consensuat per catorze entitats independentistes. El llibre es diu Claus sobre la independència de Catalunya i pot fer un gran servei com a manual d'instruccions per respondre a les preguntes més habituals sobre el procés. “És un servei al país”, explica Joan Sala, l'editor.
Aquesta successió continuada d'accions petites i grans, espontànies i planificades, de seny i de rauxa, són les que ens portaran a l'èxit. Del concert a la cadena humana, això sortirà bé.