El president Mas ha nomenat un nou govern que haurà d'acompanyar-lo en un període clau de la història contemporània de Catalunya. Per primera vegada des de la mutació del franquisme en una democràcia de baixa intensitat, els catalans i els espanyols hem posat totes les cartes sobre la taula. La partida ha començat i hem fet un all in, aquella jugada del pòquer que implica apostar-ho tot.
A banda de mesurar les nostres forces i consolidar la majoria social del sobiranisme català, ens cal sobretot entendre que el procés que hem encetat és l'amenaça més gran per a l'Estat espanyol d'ençà de la Guerra Civil. Això vol dir que hem d'estar preparats per a tot. Els catalans ho entenem com una separació, com un divorci. Els espanyols ho veuen com l'amputació d'un membre. I ningú accepta una mutilació sense resistir-se amb totes les seves forces.
L'escriptor i historiador Ulick O'Connor, un dels grans cronistes del procés d'independència d'Irlanda, explica que “quan un gran poder és amenaçat, les seves reaccions cap al poble seran dictades més pel pragmatisme que no pas per la justícia.”
La Gran Bretanya sembla haver après la lliçó del procés irlandès i no sembla disposada a repetir els mateixos errors en el cas escocès, però no esperem res de semblant de l'Estat espanyol. En aquest procés, des del seu punt de vista, s'imposarà el pragmatisme més absolut, sense cap consideració de justícia, llibertat o equitat. Les mentides, les amenaces, les manipulacions periodístiques, les asfíxies financeres, tot s'hi val per evitar la separació de Catalunya. Davant d'aquesta realitat, fa bé el president Mas de nomenar un gabinet de consellers amb un marcat perfil polític, perquè haurem de contrarestar la potència i els recursos d'un estat hostil amb imaginació i astúcia polítiques. Nosaltres també haurem de ser pragmàtics.
