Tragèdia o farsa

Publicat el dissabte 24/11/2012 al diari El Punt Avui

Karl Marx comença el seu pamflet “El 18 de brumari de Lluís Napoleó”, escrit entre 1851 i 1852, citant unes paraules de Hegel que afirmen que els grans fets i personatges històrics es repeteixen dos cops. “Un cop com a tragèdia, i un altre cop com a farsa”, afegeix Marx, de collita pròpia.

Serveixi aquesta citació per posar de manifest fins a quin punt les eleccions de demà diumenge són d'una transcendència històrica rotunda. És una oportunitat única en 300 anys per triar un parlament amb un mandat clar, democràticament inapel·lable, per recuperar la independència perduda i assegurar el futur dels nostres fills i els nostres néts. Potser Hegel tenia raó i aquest gran fet històric es torna a repetir, però temo molt que si passa, serà en la línia apuntada per Marx: una segona ocasió seria una farsa.

Si la segona pot ser una farsa, la de demà és una tragèdia, en el sentit etimològic que li atorga el diccionari: “una acció seriosa i greu entre personatges importants”. Els personatges som nosaltres, el poble català, i l'acció és la determinació de trencar els motllos constitucionals espanyols per esdevenir lliures i sobirans.

L'objectiu és tan important, tan vital, que eclipsa i envia a un segon pla qualsevol altra consideració, proposta o programa electoral. Demà, en el fons, cada vot que es dipositi en una urna arreu de Catalunya estarà impregnat per una decisió solemne: triar entre una alternativa sobiranista o una d'unionista. Hi ha partits que aposten per una Catalunya lliure i partits que aposten per una Catalunya espanyola. No hi ha més opcions que aquestes dues.

És cert que les eleccions de demà no són un referèndum d'independència, i que només triarem un Parlament per als propers quatre anys. Tanmateix, tinguem present que el mandat que tindran una majoria qualificada d'aquests diputats serà el de dur el país cap a la plena sobirania. Demà triarem entre tragèdia o farsa.

Les vagues han de fer mal

Publicat el dissabte 17/11/2012 al diari El Punt Avui

La vaga general d'aquesta setmana no ha servit per a gaire més que per recuperar els vells tòpics que acompanyen aquestes convocatòries, referits als percentatges d'acatament, a la magnitud de les mobilitzacions, als piquets violents o informatius, a contenidors cremats, a policies repartint estopa, a sindicalistes i empresaris repetint els mateixos discursos buits de contingut.

La vaga va néixer com una eina de lluita obrera per defensar i conquerir drets laborals i socials. Per definició, la vaga és antisistema, és contra la legalitat vigent. Malauradament, ja fa dècades que el dret de vaga va perdre el seu sentit. De fet, el mateix concepte de regulació legal del dret de vaga és un oxímoron. Des del moment que la vaga passa a ser una figura legal perd tot el seu sentit de lluita obrera. És un comportament típic del sistema quan s'enfronta a quelcom que no s'hi emmotlla: se'l menja, el digereix i l'excreta com una caricatura del que era.

Mireu el cas del rock'n'roll. Va aparèixer com un crit i un reclam d'un jovent que se sentia apartat i maltractat pel sistema, i va sacsejar-lo des de la base. El sistema, però, va absorbir els Stones, els Sex Pistols, els Ramones i va escopir Lady Gaga i Justin Bieber.

Amb el dret de vaga passa el mateix. Des del moment que està regulat per la llei, que cal avisar amb temps l'administració, que s'estipulen serveis mínims, que s'ha d'informar el recorregut de les manifestacions, la vaga ha perdut la seva utilitat. Ara pretenem que la vaga sigui poca cosa més que una performance sense cap conseqüència, que no faci gaire nosa i no molesti ningú. Ens agradi o no, la vaga va néixer per fer mal, per sacsejar el poderós i fer-lo reaccionar. Amb mobilitzacions, amb piquets i amb bloquejos de carreteres i fàbriques. Un cop digerit i defecat pel sistema, el dret de vaga només serveix perquè els empresaris s'estalvien uns diners i perquè els treballadors en perdin.

Mentrestant, els representants dels treballadors s'han convertit en una colla de gent subvencionada pel mateix poder que diuen que combaten. El sistema va empassar-se el Noi del Sucre i va escopir uns dirigents sindicals que semblen qualsevol cosa menys treballadors.

En campanya

Publicat el dissabte 10/11/2012 al diari El Punt Avui

Ha començat la campanya electoral amb tot els ingredients que tanta mandra ens provoquen als ciutadans. Cartells i banderoles pertot, anuncis publicitaris a la premsa i la TV, falques a les ràdios, els lamentables blocs electorals als informatius dels mitjans públics, els discursos, els actes, les promeses, i un llarg etcètera.

La campanya serà una campanya tradicional, perquè així ha de ser. En definitiva, el que estem elegint són els membres d'un parlament i res més. De fet,ni tan sols elegim un president, sinó els diputats que al seu torn triaran un d'ells com a llogater del Palau de la Generalitat.

Que l'arbre no ens impedeixi veure el bosc, però. Potser la campanya electoral serà com totes, potser els partits faran de partits i els polítics faran de polítics, però el que ens juguem el 25-N va molt mes enllà d'una elecció legislativa. Tinguem-ho clar. Francesc Macià va proclamar la república després d'unes eleccions municipals. Lluís Companys va instaurar l'Estat Català com a única sortida a una situació de bloqueig polític d'Espanya. Les eleccions del 25-N són encara més transcendents. Tenim a les nostres mans per primera vegada en 300 anys la possibilitat d'elegir un Parlament amb el mandat clar de dur a terme el procés d'independència de Catalunya. Ni més ni menys.

Aquest cop, excepcionalment, hem de prescindir de programes, discursos, propostes i, àdhuc, de candidats. Només hem de tenir clar si la papereta que introduirem a l'urna va per una opció electoral favorable a la convocatòria d'un referèndum d'independència o no. Totes dues alternatives són democràticament vàlides i acceptables, però és important recordar que es tracta d'una oportunitat històrica. Europa i el món ens observaran amb atenció, perquè ens comptarem les costelles. El 26 de novembre sabrem amb la certesa que només donen les urnes quants independentistes i quants unionistes hi ha a Catalunya. El que passi en el futur proper dependrà d'aquest simple càlcul matemàtic.

Charles Bronson no existeix

Publicat el dissabte 03/11/2012 al diari El Punt Avui

En les sèries i pel·lícules nord-americanes de detectius dels anys setanta del segle passat hi havia un guió tan repetit com efectiu. Hi havia uns comerciants de barri —habitualment jueus— que rebien la visita d'uns goril·les d'alguna de les màfies italoamericanes que controlaven la ciutat. Els mafiosos cobraven suculentes sumes de diners a canvi de “protecció”. Si algun dels botiguers no volia pagar, primer rebia un advertiment en forma de vidres trencats o alguna bufetada, i si no era suficient, li cremaven l'establiment o li trencaven les cames.

De vegades, el comerciant tenia una urgència econòmica –una intervenció quirúrgica d'un familiar, per exemple– i cap banc no li deixava els diners. Aleshores es veia obligat a recórrer a la mateixa màfia que li cobrava religiosament la quota de protecció, per obtenir un préstec amb uns interessos abusius que acabaven per ofegar el petit botiguer fins a
la desesperació.

És la mateixa situació de Catalunya. Espanya cobra en forma de dèficit fiscal una quota per una protecció inexistent, i quan Catalunya es veu obligada a demanar diners per superar una crisi agreujada per l'esmentat dèficit, es troba que cap banc no n'hi deixa. Aleshores es veu obligada a demanar-los a Espanya, que exigeix un interessos abusius amb l'objectiu de mantenir Catalunya sota control. Per un préstec de poc més de 5.000 milions d'euros, en només una dècada haurem de pagar més de 2.000 milions, només en concepte d'interessos! I per arrodonir el guió mafiós de les pel·lícules dels anys setanta, Espanya s'atorga prerrogatives de control pressupostari i de gestió sobre l'autogovern català, per assegurar-se que es cobra els seus diners (que recordem que provenen del dèficit fiscal català, la quota per “protecció”).

A Hollywood, el comerciant extorquit normalment recorria a Charles Bronson, que es presentava amb el seu Smith & Wesson i arreglava els problemes a garrotades.

Sortosament, a la vida real no hi ha lloc per a justiciers violents, però Catalunya compta amb un as a la màniga encara més efectiu: la democràcia. El 25-N ens ho jugarem tot a una carta.