‘Alea jacta est'

Publicat el dissabte 30 de juny de 2012 al diari El Punt Avui

Ja està. No hi ha marxa enrere. El poble català ha creuat el Rubicó i la marxa cap a la llibertat és ja un camí unidireccional amb un destí molt diàfan. Ara som nosaltres els que hem de decidir si aquest camí serà curt, llarg o molt llarg.

Hom no pot dir que tot plegat sigui una sorpresa. Ja fa temps que el desig de llibertat es copsa com a una opció majoritària a Catalunya, però ara ja és una veritat científica, constatada per estudis demoscòpics de solvència contrastada.

Paral·lelament a aquest auge de l'independentisme, hi ha un creixent nerviosisme al poder. El poder en sentit genèric, que porta al seu ADN una tendència natural a mantenir l'statu quo. Per això els partits polítics —que es troben relativament còmodes gestionant la misèria i les engrunes— van al darrere d'una societat civil que s'ha cansat d'esperar-los i ha decidit tirar pel dret. Les bases empenyen des de sota, i els primers a notar la pressió són els alcaldes i regidors, que són l'estament polític més proper al ciutadà. Per això, més de la meitat dels ajuntaments del país ja s'han declarat obertament independentistes.

Hi ha qui diu que és per efecte de la crisi econòmica, i que tan bon punt tornem al camí del creixement, el suport majoritari s'esfumarà. Beneits! El divorci entre Catalunya i Espanya ja es troba en mans dels advocats, que estan redactant els papers. La sentència sobre el català a l'ensenyament de 3 a 6 anys i la reacció de la societat (no pas la del govern, que continua fent veure que no passa res) en són un testimoni clar. L'economia hi ajuda, és cert, perquè l'espoli en temps de crisi es fa inaguantable, però les causes són més profundes. Abans de final d'any, esgotarem l'últim cartutx, el del pacte fiscal, i totes les cartes seran sobre la taula.

Les properes eleccions catalanes seran un referèndum d'independència avant la lettre. Els catalans ja tenim clar què volem, i sabem que és perfectament factible. S'han acabat les mitges tintes. El partit polític que es presenti a les eleccions amb un pla coherent i ben travat cap a la independència serà qui rebrà el suport popular majoritari. Ja no ens alimenten les molles.

Vergonya subtitulada

Publicat el dissabte 23 de juny de 2012 a El Punt Avui

Sóc un enemic acèrrim del doblatge de les pel·lícules. Crec que canviar les veus originals del actors en una obra cinematogràfica és com alterar el colors d'un quadre. És per això que només en un grapat ben escàs de països amb passat i present poc democràtic es manté aquesta pràctica pensada per mantenir la ment dels ciutadans incontaminada de la influència pèrfida d'idiomes estrangers. En el món civilitzat, les pel·lícules se subtitulen.

Dit això, la llei del cinema aprovada a Catalunya era absolutament necessària, perquè la situació és la que és. És indubtable que calien mesures provisionals per equilibrar una oferta abassegadora en favor del castellà.

El que ens hauria de fer caure la cara de vergonya és que ara vingui Europa i ens rebregui les nostres vergonyes davant dels nassos. Som tan porucs, tan cagats, que fem una llei del cinema per protegir el català i acabem discriminant positivament el castellà. És la mateixa actitud dels mitjans públics que doblen o subtitulen programes, pel·lícules, declaracions de convidats i tertulians en qualsevol idioma menys si són fetes en castellà. És igual que hi hagi catalans que no en sàpiguen un borrall, de castellà. En tenim interioritzada la supremacia i ens agenollem instintivament.

És clar que hi ha raons històriques i sociològiques per aquest comportament. Hi ha un Estat que fa tres segles que aplica un pla perfectament estudiat per bandejar i suprimir tota llengua que no sigui la castellana. Monarquia o república, dictadura o democràcia, hi ha una línia contínua dels Decrets de Nova Planta a la llei de llengües aragonesa. El resultat és un poble que, tot i lluitar amb ungles i dents per la seva supervivència cultural, accepta com part de l'ordre natural de les coses que la llengua castellana és superior. Per això tothom va trobar normal que la llei del cinema obligués a doblar qualsevol llengua excepte el castellà. A Brussel·les, però, sense cap condicionant ideològic o històric, no ho entenen, i es pregunten com és que volem protegir el català i no apliquem les mesures proposades al castellà, què és la llengua que més amenaça la seva existència. Ens ho hauríem de fer mirar.

Democràcia estalinista

La democràcia de pa sucat amb oli que ens han llegat els patriarques de la sacrosanta Transició ens regala de tant en tant alguna perla de les que fan veure fins a quin punt els seus dèficits de representació degraden el sistema i n’allunyen els ciutadans.

Un diputat del Parlament balear comet el pecat mortal de votar en contra del que mana el partit, i la ira dels déus li cau a sobre amb una contundència demolidora. Una “comissió de drets i garanties” –té pebrots el nom– decideix de manera fulminant que el díscol ja no pot ser membre del grup parlamentari, ni alcalde, ni regidor del grup municipal de la seva ciutat, ni president de la junta local del seu partit. Què us havíeu pensat, que els diputats representen els seus electors i han de votar en defensa dels seus interessos, per sobre dels del partit? Beneits! Això passa a les democràcies de veritat, les que rebutgen el sistema de llistes tancades i la representació proporcional, on els vots en dissidència són el pa de cada dia. Aquí, els càrrecs electes només responen al partit que els ha fet un lloc en una llista elaborada per la cúpula i aprovada a la búlgara per un grapat ben escàs de militants. Ep! I ningú no se n’amaga! Pràcticament tots els partits mantenen un control estalinista dels seus càrrecs electes. Ens en fem creus, del fet que el PP balear hagi foragitat el dissident, però el PSOE fins i tot castiga amb una multa econòmica qui voti en contra del que mana la direcció. Ja hem dit des d’aquesta mateixa tribuna fins a quin punt resulta contrari a la democràcia el trist espectacle que es veu a cada sessió del Parlament quan a l’hora de la votació el líder de cada grup aixeca un o dos dits per indicar a la resta el sentit del vot, com mesells. El criteri propi sembla que no té cabuda en la nostra particular democràcia.

Quan finalment Catalunya esdevingui un nou estat europeu, haurem d’estar prou amatents per exigir un sistema de circumscripcions uninominals, o com a mal menor un sistema mixt com l’escocès o l’alemany, que faci que la fidelitat dels càrrecs electes no sigui amb el partit, sinó amb l’elector que de manera directa l’ha assegut al seu escon.

Publicat el dissabte 16 de juny de 2012 al diari El Punt Avui

El costat bo de la crisi

Dies enrere vaig proposar-me sortir de l’espiral negativa d’aquesta doble crisi econòmica i política i sortir a cercar exemples de gent que se’n surt, que tira endavant. No ho vaig pas fer per convenciment personal, sinó perquè havia rebut alguns senyals sorprenents que indiquen que per sobre de la dura realitat informativa diària que ens bombardeja amb primes de risc, retallades, rescats i intervencions, hi ha una Catalunya silenciosa que fa de la necessitat virtut i que tira endavant.
He trobat un celler que el 2011 va créixer un 22 per cent gràcies a l’aposta per vins de qualitat amb certificació ecològica. He visitat una empresa del sector de l’alimentació que ha compensat les pèrdues de clients espanyols obrint mercat a Alemanya i els Emirats Àrabs.
He comprovat que també és pot innovar en gestió, en veure un grup de fabricants de components per a l’automoció unir-se per compartir els processos de compra, de recursos humans o d’R+D per estalviar costos.
He conegut un petit estudi d’arquitectura que ha sabut reciclar-se després de l’esclat de la bombolla immobiliària i ara fa projectes a Algèria, el Marroc i altres països del nord d’Àfrica.
No us avorriré amb més exemples, però us sorprendria saber que hi ha un munt de petites i mitjanes empreses de manufactures industrials i del sector de la creativitat i el disseny que estan creixent gràcies a les exportacions. Ep! No vol dir que no notin la crisi, que no hagin de fer esforços sobrehumans per tirar endavant, però el cas és que se’n surten. En tots els casos es tracta de gent que s’ha oblidat d’Espanya, ha aixecat la mirada i ha descobert un munt de possibilitats en el mercats exteriors.
El que més m’ha sorprès de tot plegat, però, és un efecte col·lateral inesperat de la crisi. Es veu que els governs estan tan ocupats a sortir del fangar en què s’han ficat i ens han ficat, que ja no hi ha grans plans estratègics, ni taules sectorials, ni altres pèrdues de temps d’aquest estil. No tenen temps per inventar noves reglamentacions inútils i tutelar tot el que fan les empreses. “El costat bo de la crisi –em diuen– és que ens deixen treballar en pau.”

Publicat el dissabte 9 de juny de 2012 al diari El Punt Avui

Albert Rivera té raó

Després de l'esperada cimera del pacte fiscal, vaig escoltar atentament les declaracions dels líders polítics a la premsa. Pràcticament tots van cenyir-se al guió, amb l'excepció de l'Oriol Junqueras, que en comptes d'una compareixença va fer un míting i va aconseguir un fet insòlit: que els periodistes aplaudissin espontàniament els seus mots abrandats (!?).

El que em va deixar rumiant més estona, però, va ser l'Albert Rivera. Va venir a dir que tot plegat tenia un fort component dedéjà-vu del procés de l'Estatut de 2005. Tots molt cofois mirant-nos el melic i fent volar coloms al Parlament, per després anar a Madrid i clavar-nos una patacada monumental.

Vaig pensar que tenia més raó que un sant. Vaig recordar l'entusiasme emocionat de la classe política (i de la majoria de catalans) d'aquell 30 de setembre. Em vénen al cap les imatges de com vam anar a Madrid amb branques de romaní a la mà, confiats que les paraules del profeta (“¡Apoyaré...!”)es farien realitat ineluctablement.

Ja sabem com va acabar tot plegat. Per això sobta que ara repetim el mateix patró. Ens desgastarem fins a l'extenuació cercant un consens que serà completament inútil a l'hora d'anar a Madrid, on ja fa temps que ens van perdre el respecte i –cosa que és més greu– la por.

Tanmateix, crec que per més que l'amic Rivera l'encerti en el plantejament formal, crec que falla a l'hora de reconèixer que hi ha una gran diferència entre el procés de l'Estatut i el del pacte fiscal. És cert que potser la seqüència serà la mateixa (consens català + clatellot a Madrid), però aquest cop tothom ho té clar. Em consta personalment que, d'alguna manera, tots els implicats a favor de la proposta saben quin serà el resultat, però també tenen molt clar que tot el procés legitimarà les accions que s'hauran de prendre a continuació. És un ritual dolorós però necessari. La bufetada que s'emportaran els que es presentin a Madrid amb la proposta de pacte fiscal sota el braç serà un dels arguments més sòlids a nivell català i internacional per entendre una vegada per totes que Catalunya només té futur si emprèn el camí de la plena sobirania.

Publicat el dissabte 2 de juny de 2012 al diari El Punt Avui