Nou homes sense pietat

El sistema de jurats populars és una aberració jurídica que es posa en qüestió en casos de notorietat manifesta com el judici a l'expresident valencià Francisco Camps. La institució del jurat popular és una concessió populista i demagògica que fa el poder per dimitir del seu deure intrínsec d'impartir justícia.

En els sistemes democràtics, el sistema de tipus penal prèviament definit pel legislador és una garantia ciutadana contra l'abús de poder. Només podem ser condemnats si la nostra conducta s'ajusta a un tipus penal definit en la llei, la qual cosa no només funciona com a garantia democràtica, sinó que alhora desencoratja les conductes delictives, perquè sabem d'antuvi quines són i quines conseqüències penals comporten. En aquest sistema, no hi ha res més important que assegurar que la conducta és o no la tipificada en la llei. Determinar si som o no culpables és un procediment científic que només pot ser executat per un professional de la ciència jurídica. No es tracta que un acusat ens sembli o no innocent, sinó de determinar si un fet o conducta s'ajusta perfectament al que s'ha descrit en una llei penal.

Per contra, molts països prefereixen que un jurat popular, integrat per ciutadans sense formació jurídica, decideixin si una conducta s'ajusta a la predefinida per la llei penal. Quan era a la universitat, un meu professor de dret penal ens va obligar a veure una pel·lícula de 1957 protagonitzada per Henry Fonda, 12 angry men, traduïda al català com “12 homes sense pietat”. Descriu de manera diàfana l'absurditat del sistema. Si Kim Dotcom i l'FBI us ho permeten, busqueu-la i mireu-la. Val molt la pena per entendre com els nou membres del jurat popular valencià van arribar a declarar no culpable Camps, a pesar de les proves presentades i les escoltes telefòniques difoses per la premsa.

Deixar que un jurat popular decideixi si un acusat és culpable o no, és com si –posem per cas– després d'ingressar un pacient a l'hospital amb un fort dolor abdominal, un tribunal popular format per ciutadans del carrer sense formació mèdica, després d'escoltar les declaracions del pacient, dels metges, i de mirar plaques i llegir resultats d'anàlisis clíniques que no comprenen, haguessin de determinar si es tracta d'una indigestió o d'una apendicitis.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 18 de gener de 2012

La via escocesa

Els catalans ens excitem de seguida quan Escòcia, Flandes o el Quebec fan algun moviment sobiranista i, porucs com som, somiem que ells faran el primer pas que ens aplanarà el camí i ens obrirà les portes de bat a bat per esdevenir un nou estat europeu.

Quan ens baixen les febres, però, de seguida veiem que cap situació és pot comparar amb la nostra, perquè els actors són diferents, perquè els antecedents són diferents, i perquè les actituds de les parts són diferents.

No podem negar que provoca molta enveja sentir el primer ministre britànic anunciant un referèndum d'independència a Escòcia, però no ens deixem portar per l'emoció. Cameron farà tot el que podrà per impedir la secessió dels escocesos.
Si ara sosté que vol fer-ho és perquè les enquestes li diuen que, de moment, els favorables a la independència no són majoria. D'aquí vénen les presses per convocar la consulta abans de divuit mesos, perquè sap que amb cada dia que passa hi ha més i més partidaris de la separació. Us sona d'alguna cosa?

En aquest sentit sí que es pot establir un cert paral·lelisme entre la situació escocesa i la catalana. Aquí també el suport va creixent de forma lenta però constant, i pot arribar un moment que la possibilitat real d'iniciar un procés d'independència arribi a la primera pàgina de l'agenda política del país.

De fet, és precisament el que ha passat a Escòcia. Fa pocs anys, el Partit Nacionalista Escocès (SNP) era minoritari al país. El sistema electoral havia estat especialment dissenyat per impedir una majoria nacionalista. Tanmateix, la realitat és molt tossuda, i els avantatges de l'estat propi han acabat fent-se palesos a una gran majoria de ciutadans escocesos. El punt d'inflexió és va donar quan l'SNP es va presentar a les eleccions amb la convocatòria de referèndum en el seu programa electoral, de manera explícita, i els electors van donar-hi el seu suport amb una majoria abassegadora. El resultat és que Londres no pot oposar-se a la voluntat democràtica dels escocesos.

Què passaria a Espanya si un partit guanyés les eleccions a Catalunya amb el mateix programa de l'SNP? Com explicaria Madrid als seus socis europeus un bloqueig a la voluntat explícita dels catalans? Wait and see, que diria l'Alex Salmond.

Publicat el dissabte 21 de gener de 2012 al diari El Punt Avui

El bon terrorisme

Si hi ha un fet que ha marcat amb contundència el pas del segle XX al XXI és sense cap dubte la caiguda del comunisme i la fi del delicat però estable equilibri entre dues visions del món, el “món lliure” i el bloc soviètic.

La victòria occidental presagiava un món unipolar sense amenaces globals. L'alegria durà poc, però, i l'atemptat del 2001 a les Torres Bessones va esvair la il·lusió amb el naixement d'un nou monstre sota la forma d'un terrorisme global disposat a tot. Occident, un cop més liderat pels EUA, va respondre amb receptes del segle XX: invasions militars a l'Afganistan i a l'Iraq, que després d'una dècada d'esforços ingents no han donat cap resultat tangible. Centenars de milers de morts, milers de milions de dòlars gastats per no res. Tots dos països continuen en una situació d'inestabilitat total i l'amenaça d'atemptats terroristes en qualsevol ciutat del món no ha disminuït gens.

L'Iran ha estat des de sempre el següent de la llista. Veient els resultats magnífics que l'amenaça nuclear dóna i donarà a Corea del Nord, el règim dels aiatol·làs està decidit a aconseguir l'assegurança de vida que representen les armes atòmiques. Una invasió militar, però, està descartada. S'ha demostrat que al segle XXI, la relació cost-benefici d'una acció bèl·lica a gran escala no compensa. El nou model implica solucions quirúrgiques. Des de 2010, els serveis secrets occidentals estan assassinant un rere l'altre els responsables científics del programa nuclear iranià. El cas més recent, un enginyer de 32 anys, mort en esclatar una bomba magnètica enganxada al seu cotxe.

Les preguntes sorgeixen de forma gairebé instantània: quina diferència hi ha entre un atemptat amb cotxe bomba d'una organització armada, posem per cas, al País Basc, i un cotxe bomba col·locat, posem per cas, per la CIA o el Mossad a Teheran? Totes les accions terroristes són dolentes en si mateixes, o ho són o no en funció de qui les perpetri? La diferència és que uns són els dolents i els altres els bons? És bo el terrorisme si evita una guerra? No trobareu cap resposta en el silenci oficial sobre el tema, més enllà de les declaracions del cap de les forces armades d'Israel, que va pronosticar més “esdeveniments no naturals” per aquest 2012 a l'Iran.

Publicat el dia 14 de gener de 2012 al diari El Punt Avui

El futur és Occitània

Ningú no pot dir seriosament que els primers moviments del govern de Mariano Rajoy hagin estat una sorpresa, com a màxim podríem exclamar-nos de la rapidesa a agafar el toro per les banyes i anar per feina.
Hem tingut dos anuncis que obren la temporada de cacera i ens mostren el futur que ens espera amb una claredat meridiana. D’una banda, ens diuen que l’autonomia financera s’acabarà aviat, i que els pressupostos catalans hauran d’obtenir l’aprovació de Madrid per tirar endavant. És un tret al clatell a l’autogovern escarransit que fins ara hem mantingut amb penes i treballs. De fet, només gaudíem de la meitat de l’autogovern en matèria econòmica. Podíem decidir en què gastar, però els diners són al calaix de Madrid, que fa les transferències oportunes. Ja hem vist què significa aquesta mitja autonomia. Quan Espanya ho ha volgut, ha deixar de transferir els diners que corresponien a Catalunya, i no hem pogut fer res més que queixar-nos amargament. El mateix que hem fet ara quan el govern espanyol, mitjançant el Financial Times, ha anunciat que suprimirà l’altra meitat de l’autogovern econòmic. Només podem queixar-nos, perquè no tenim cap eina per defensar-nos o evitar-ho. La idea de recórrer a la justícia espanyola per protegir l’autogovern català és a hores d’ara una broma de mal gust. D’altra banda, hem sentit que aviat el Congrés tramitarà una llei per harmonitzar els continguts dels sistema educatiu espanyol. Ja sabem què vol dir això.
Espanya va per feina, i el govern català és arraconat per una estratègia que només hauria funcionat en cas d’un govern espanyols sense majories absolutes. Parlar ara de pacte fiscal és com parlar de viatjar a Mart. És possible, però és més a prop de la ciència-ficció que de la realitat propera. Imagino la frustració del president Mas, que veu com el seu plantejament de transició nacional ordenada i pacífica no encaixa amb la crua realitat. Catalunya té dues portes al davant. Una porta a la ruptura institucional amb Espanya en la línia dels Fets d’Octubre de 1934, quan un govern de dretes espanyol va posar contra les cordes l’autogovern català. L’altra porta a un futur com el d’Occitània, una exnació que es conforma amb simpàtiques particularitats regionals, com ara el cassoulet o la megafonia bilingüe del metro de Tolosa.

Publicat el dia 7 de gener de 2012 al diari El Punt Avui