Molta, molta feina

Publicat el dissabte 28 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui

És gairebé impossible no exaltar-se davant un escenari on coincideixen una proposta d’independència econòmica com és el pacte fiscal i un rescat humiliant en què qui no et paga el que està estipulat en el sistema actual de finançament et presta diners amb un interès abusiu i amb la pèrdua del poc autogovern que et quedava. Respirem a plens pulmons, però, perquè som en una cruïlla històrica decisiva per al nostre país i no podem fer passos en fals.
Cal que ens ho prenguem amb calma i sang freda. Reprimim l’impuls de cridar “a les barricades!” i avancem decidits cap a la batalla final, que es lliurarà en les properes eleccions catalanes, que seran un referèndum avant la lettre. Tinguem una mica més de paciència. No passa res que Montoro ens enviï els seus homes de negre a manar i remenar a la conselleria d’Economia. No ens vindrà d’aquí. Fa 300 anys que estem intervinguts. El moment històric requereix una societat madura i preparada per al gran salt que es produirà quan l’opció electoral de la propera convocatòria sigui independència i assimilació, sense matisos. Tinguem paciència també amb el president Mas, què és qui ha de fer la jugada definitiva d’aquesta partida d’escacs: si mou abans de temps podria perdre la reina, però si la fa en el moment adient serà escac i mat.
Mentrestant, hem de fer tots els papers de l’auca. Tot i el previsible cop de porta de Madrid, la proposta de pacte fiscal és una peça clau per posar les cartes sobre la taula. Però també és imprescindible la feina constant i silenciosa que està fent molta gent per preparar la negociació de la secessió d’Espanya amb seriositat. Fins i tot les manifestacions populars i festives, com el gran concert que se celebrarà demà a la Devesa de Girona, són importants per continuar empenyent tots plegats en la mateixa direcció. Amb paciència i alhora amb constància, cadascú des del seu lloc. Ens juguem el futur en les properes eleccions.

Apostem per la sobirania

Publicat el dissabte 21 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui

Estic convençut que en el futur s’estudiarà el moment històric que està vivint ara el nostre país amb un interès notable. És difícil parlar-ne sense la perspectiva que dóna la distància en el temps, però crec que poques etapes de la nostra història contemporània han estat tan vertiginoses com l’actual.
Els temps s’acceleren de tal manera que fins i tot un pla perfectament estudiat i cronometrat com el de la proposta de pacte fiscal està quedant obsolet abans de madurar. Els sectors conservadors de CiU somiaven un nou acord amb Espanya que reconegués la personalitat nacional de Catalunya mitjançant una millora substancial del seu finançament. Els sectors sobiranistes de la federació nacionalista trempaven amb la idea d’un no rotund de Madrid que obrís la porta a un procés d’independència.
Tanmateix, el deteriorament de la situació espanyola està cremant etapes d’una manera vertiginosa. Si la intervenció de facto de l’economia espanyola fa inviable qualsevol proposta de canvi del sistema de finançament autonòmic, una intervenció oficial, amb canvi de govern inclòs com a Itàlia, esvairia qualsevol possibilitat de ni tan sols plantejar l’obertura d’un procés negociador.
Per arrodonir la festa, el govern espanyol ha jugat magníficament les seves cartes i presenta les autonomies com les culpables de la disbauxa davant Europa i el món. El resultat: carta blanca per executar implacablement un programa de recentralització que no ha fet més que començar.
En aquest context, només ens queda una aposta per fer: la de la sobirania popular. Tothom, els partits, els ciutadans, la societat civil en el seu conjunt, hem de començar a centrar-nos en les properes eleccions catalanes, que és molt probable que s’avancin i es convoquin molt aviat. No hi ha lloc per a mitges tintes. Cal un programa electoral clar i català que plantegi un procés d’independència seriós i consistent. No cal unitat ni punyetes, només que els partits que portin la independència al seu programa sumin majoria al Parlament. Res no pot aturar la voluntat democràtica d’un poble expressada a les urnes.

Tal faràs, tal trobaràs

Publicat el dissabte 14 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui

Fa una certa gràcia (amb un fort component de vergonya aliena) veure com ha fet forat entre el mitjans catalans el discurs espanyol que fa d'Europa una colla de voltors que obliguen els països del sud a fer sacrificis insuportables. Segueixen el discurs oficial i monolític de Madrid. No hi ha lloc per a l'autocrítica. La pròpia disbauxa sembla no tenir res a veure amb tot plegat, i les mesures que Rajoy “es veu obligat” a adoptar són el producte “dels mercats”, o d'una sinistra Merkel que sembla gaudir amb el patiment espanyol.

El que més mal fa a Espanya, però, és la pèrdua de sobirania. “Ens governen des de Berlín i Brussel·les”, s'exclamen amb indignació. “Aquesta no és l'Europa que volíem”, es queixen. “És una democràcia de fireta, perquè uns governants sense pressupost no tenen marge de maniobra”, blasmen.

Si no fos perquè aquest vodevil ens afecta directament, fins i tot trobaria divertida aquesta dosi de justícia poètica que està rebent Espanya. La seva situació actual és exactament la mateixa que la que pateix Catalunya des que la venerada Transició va establir aquesta ficció de descentralització anomenada Estat de les Autonomies. Catalunya depèn de les transferències de Madrid, que imposa dia sí, dia també, mesures que desdibuixen la minsa autonomia. Igual que a Madrid ara, a Barcelona hi ha un govern que fa veure que actua amb autonomia, però que depèn tothora d'una instància superior que imposa els seus dictats. Alguns, com el titular d'Economia Andreu Mas-Colell, cauen del cavall i exclamen “ens tracten com a súbdits!”. Benvingut al món real, Sr. Conseller. “Dues tasses!”, sembla dir Brussel·les a Madrid, que ha d'empassar-se el brou que fa dècades que administra a Catalunya.

Ep! Les similituds s'acaben aquí. Espanya es veu sotmesa a Brussel·les i Berlín per la seva pròpia incompetència. Després d'una temporada vivint com a nous rics, ara toca pagar els plats trencats. El cas català és diferent. El nostre país viu unes restriccions pressupostàries i financeres imposades des de Madrid, però –a diferència d'Espanya– Catalunya genera els recursos fiscals necessaris per evitar totes i cadascuna de les retallades que pateix. Simplement ens els deixem prendre. I la culpa no és de Madrid. És nostra.

Independència econòmica

Publicat el dissabte 7 de juliol de 2012 al diari El Punt Avui

La setmana passada vam dedicar aquesta tribuna a comentar la comprovació científica de l'existència d'una majoria sòlida en favor de la independència de Catalunya. Com bé apuntava el professor Jordi Regincós al seu bloc, el 51 per cent d'opinió favorable que assenyalava l'enquesta del CEO esdevindria un 65 per cent en cas de celebrar-se un referèndum. Una majoria demolidora. Aquesta setmana una altra dada estadística ha vingut a consolidar un dels arguments més clars per a l'estat propi: Catalunya ja ven més a la resta del món que no pas a Espanya. Ja ho havia avançat fa un parell de setmanes l'eurodiputat Ramon Tremosa en una entrevista al setmanari El Temps: fa 25 anys, pràcticament tot el que produïa Catalunya –i no era per a consum intern– anava al mercat espanyol. Ara la truita ha fet un gir de 180 graus. El principal motiu pel qual el poder econòmic català acceptà en el seu moment un esquema fiscal d'espoli –un mercat on col·locar els productes catalans i obtenir un superàvit comercial compensatori del drenatge fiscal– ja no existeix. Per aquest motiu, grans empresaris hereus de la més rància burgesia catalana, que durant gairebé dos segles havien abraçat un sano regionalismoper interessos purament econòmics, ara s'apunten a l'independentisme, per interessos purament econòmics. Benvinguts siguin.

Ara bé, no pensem que ja ho tenim a tocar. Encara ens ho haurem de treballar de valent. Si Espanya ja no és el nostre principal client, l'altra cara de la moneda és que ja no som un proveïdor important per a Espanya. Com a conseqüència, tota inversió estatal a Catalunya ha perdut sentit des d'una perspectiva espanyola. Ni el corredor mediterrani, ni l'ample de via europeu per a les mercaderies, ni el desdoblament de l'N-II. Ans al contrari, faran el que podran per escanyar-nos. La negativa a fer l'accés a la nova terminal de contenidors del port de Barcelona n'és una prova. La pressió internacional dels xinesos que hi han invertit una milionada acabarà doblegant la resistència espanyola, però se les empescaran per posar tots els pals a les rodes que puguin, com ara l'anunciat peatge que restarà competitivitat al port com a porta logística del sud d'Europa. Tenim pressa.