Moltes cadenes

Publicat el 31/08/13 al Diari El Punt Avui

És curiós que tot aquest tema de la Via Catalana cap a la Independència hagi canviat la connotació d'un mot que normalment va associat a la manca de llibertat, a la coacció i al sotmetiment: cadena. Una cadena es fa servir per mantenir quelcom lligat, per evitar que no se'ns escapi o que no ens ho robin. La virtut de la Via Catalana és haver canviat aquesta connotació i fer de la cadena una eina d'alliberament.

Alhora, quan molts poders mediàtics i fàctics ens començaven a fer creure que el procés s'estava desinflant, la Via Catalana ens ha tornat la il·lusió de veure que tot és a les nostres mans i que els líders polítics van, un cop més, a remolc de la voluntat majoritària dels catalans, un fet que posa molt nerviosos els contraris a la independència, perquè és molt més difícil fer front a tot un poble que a un grapat de polítics més o menys persistents.

Aquest nerviosisme provoca reaccions molt divertides, com ara la cadena convocada per grups unionistes per encerclar la Sagrada Família, en què hi haurà la presència de la presidenta del PP, Alícia Sánchez Camacho, si els seus assessors no li fan fer marxa enrere per evitar un ridícul èpic.

Totes les propostes sobre el futur de Catalunya són legítimes, per això crec que el dia 11 de setembre s'haurien de fer totes les cadenes possibles, per poder comparar el suport popular a cada proposta. Que els unionistes convençuts que cal deixar-ho tot com està facin la seva cadena humana, a veure si són capaços d'encerclar la Sagrada Família. Que Pere Navarro convoqui una cadena federalista per sumar tothom qui cregui que una Espanya on tots els pobles convisquin en igualtat és possible. Que Duran i Lleida organitzi una cadena humana confederalista. Fins i tot si l'inefable Cao de Benós vol proposar la instauració d'una dinastia comunista hereditària a Catalunya, que convoqui una Via Estalinista.

Ben pensat, no en caldran, d'altres cadenes. El dia 11 de setembre Catalunya i el món tindran ben clara quina és la voluntat majoritària del poble català.

L'última fulla

Publicat el 24/08/13 al Diari El Punt Avui

Sembla mentida que, en aquest punt de la partida, encara hàgim d'escoltar membres del govern dubtant sobre la seva participació en la Via Catalana cap a la independència del proper 11 de setembre. El que més afecta en aquests moments el procés que estem transitant no és pas l'atac constant dels troglodites de l'Espanya profunda, ni els subtils intents de certs poders fàctics catalans per frenar-lo i diluir-lo, sinó la permanent indefinició del partit que una majoria de catalans van votar per liderar-lo.

Ens agrada emmirallar-nos en Escòcia i acusar Madrid de no ser tan democràtic com Londres a l'hora d'acceptar el dret democràtic bàsic dels escocesos a decidir el seu futur, però no advertim un altre detall fonamental que és responsabilitat exclusivament nostra. A Escòcia el procés és clarament liderat pel partit que governa, l'SNP, que explica a tort i a dret que Escòcia serà un millor país si esdevé un estat independent. A Catalunya, el govern ha baixat del tren una estació abans, i ha quedat encallat en el tema del dret a decidir, com si es tractés d'una concessió graciosa de Sa Majestat i no pas un dret bàsic dels pobles que no es demana, sinó que s'exerceix. El que volem que el govern ens expliqui, com a Escòcia, és si Catalunya ha de ser o no independent i per què.

Les declaracions, per exemple, de la vicepresidenta Ortega en el sentit que el govern no ha de participar en la cadena humana, sinó en tot cas els consellers a títol individual, és incomprensible a ulls estrangers. La comunitat internacional no entén que el govern demani una consulta però que no digui quina opció considera que és la millor per al país. El president ha d'entendre que està a punt d'arrencar la darrera fulla de la margarida. Si el dia 11 el veiem agafat de la mà d'altres catalans, sabrem que està a favor de la llibertat d'aquest país. Si no participa en la cadena, sabrem del cert que no és independentista, i que aposta per la fórmula caduca del segle passat: intentar un encaix impossible en l'Espanya monolítica, uniforme i centralista que tots coneixem.

Tensar el múscul

Publicat el 17/08/13 al Diari El Punt Avui

I si tot acaba malament? I si acabem perdent tots els llençols de la bugada? I si Rajoy no contesta la carta? I si la cadena es trenca? Qui digui que mai no en té cap, d'aquests dubtes, és un mentider, fins i tot si es tracta de l'independentista més convençut.

I si resulta que els nostres polítics no estan a l'altura? I si el president Mas s'arronsa davant Madrid? I si intervenen Catalunya i dissolen l'autonomia? I si ens tanquen l'aixeta del finançament?

Totes aquestes amenaces (i moltes més) són ben presents i són reals, si mirem el procés d'independència de Catalunya amb el prisma de les dinàmiques de poder del segle XX, quan la informació i la configuració de l'opinió pública i els grups de pressió eren quelcom piramidal, de dalt a baix, amb unes possibilitats de control i manipulació que en el segle XXI han canviat radicalment.

La independència de Catalunya serà una realitat en els propers 36 mesos, perquè en el pitjor dels casos, fins i tot si cadascun dels pitjors presagis es compleix, la decisió final acabarà tard o d'hora a mans dels ciutadans de Catalunya. Passi el que passi, en l'Europa democràtica que ens aixopluga, tard o d'hora els catalans ens retrobarem a les urnes, i prendrem una decisió transcendent, per més portes que es vulguin posar al camp.

Si fracassen tots els intents legals i formals per aconseguir cristal·litzar una voluntat que ja fa temps que és majoritària, els catalans acabarem decidint en la propera elecció, tal com va succeir en 1931. En resum, fóra bo que els nostres líders aconseguissin fer realitat la consulta i la independència però, si no ho fan, ja ho farem nosaltres amb l'arma més poderosa de la democràcia: el vot.

Ara bé, aquesta realitat ens obliga a mantenir una actitud activa i militant, ens cal tensar el múscul per resistir els intents de desmobilització i desmoralització que rebem i rebrem tant de fora com de dins. Confiem en els líders que hem votat per tirar endavant el procés, però no ens relaxem pas. Som conscients que tot depèn de nosaltres.

Les coses clares

Publicat el 10/08/13 al Diari El Punt Avui

Farien bé els líders polítics dels partits majoritaris d'aquest país d'entendre que els ciutadans ja hem passat pàgina i ens trobem, un cop més, un pas per davant d'ells.

No n'aprenen, i tornen a cometre el mateix error de l'any passat. Quan l'ecosistema polític català discutia i aprovava propostes de pacte fiscal, un milió i mig de catalans sortien al carrer l'11 de Setembre per reclamar la independència.

Aleshores, els polítics, començant pel mateix president de la Generalitat, van saber llegir el que estava passant i van moure fitxa. Un any després, però, la societat catalana ha continuat madurant cap a un nou model de país, independent i lliure, però molts dels seus polítics han tornat a quedar-se enrere.

El tema del dret a decidir ja està superat. Mentre els partits (no tots) s'instal·len en la zona de confort de demanar l'exercici del dret a celebrar la consulta, però sense parlar clar sobre quina opció volen, el poble tornarà a efectuar un sorpasso per l'esquerra als polítics i deixarà clar que vol la independència, amb una cadena humana que físicament anirà del Pertús a Alcanar, però que virtualment i informativa farà la volta al món.

Si volem que el procés sigui un èxit, cal que ens mullem. Tothom. El ridícul d'alguns dirigents d'Unió (no pas tots, em consta que una part del dirigents i crec que gran part dels militants tenen clara la seva opció independentista) quedarà ràpidament superat pels esdeveniments. Si el procés avança a peu ferm a Escòcia, ha estat en part perquè el govern de Salmond parla clar i català: volen un referèndum i volen que la gent voti afirmativament. Unes lletres gegants blanques que diuen YES als jardins del castell d'Edimburg no deixen lloc a dubtes.

Necessitem que el partit que governa Catalunya prengui partit. Ja sabem que vol una consulta, però volem saber quin resultat vol. Les coses clares i la xocolata espessa.

Les línies Maginot catalanes

Publicat el 03/08/13 al Diari El Punt Avui

En acabar la Primera Guerra Mundial, el mariscal Joffre, l'heroi nord-català, va proposar un sistema de defensa al llarg de la frontera francoalemanya, que evités una nova invasió germànica. El ministre de Defensa André Maginot va recollir el guant i va dissenyar i construir una xarxa de més de 100 fortificacions a 15 km de distància entre si. El cost va ser immens i el resultat, nefast. Quan va esclatar la Segona Guerra, els alemanys simplement van fer la volta per Bèlgica i van conquerir França sense cap entrebanc.

Els intents de la Catalunya autònoma per defensar el seu minso autogovern davant l'estat em fan recordar sovint la fallida Línia Maginot. No cal retrocedir gaires anys per recordar com els partits catalans declaraven tot cofois que el nou Estatut “blindava” el finançament de Catalunya. Fa poc més d'un parell d'anys, una majoria sòlida del Parlament aprovava la Llei d'Educació de Catalunya, queblindava el sistema d'immersió lingüística a les escoles. La llei del cinema també estava cridada ablindar la presència del català a les pantalles. Aquesta mateixa setmana, el govern ha aprovat la llei del món local, destinada a blindar els ajuntaments i consells comarcals contra les amenaces de la proposta recentralitzadora del ministre Montoro.

Els francesos es van equivocar amb la Línia Maginot, però no van tornar a caure en el mateix error. Els catalans no n'aprenem. Bastim defenses com l'Estatut-Maginot, la Llei d'Educació-Maginot, o la Llei de Governs Locals-Maginot, pensant que evitarem els atacs espanyols al nostre autogovern. Una vegada i una altra, però, les Panzerdivisionen de l'Estat fan la volta per Bèlgica i deixen en ridícul les nostres defenses. Ho vam veure amb l'Estatut ribotat i escapçat, amb la llei Wert, amb la llei Montoro, i ho estem comprovant dia sí, dia també, quan veiem com la Generalitat ha de sotmetre's als dictats del ministeri d'Hisenda espanyol, que decideix quins diners hi haurà disponibles, i de quina manera es gastaran.

Hem d'entendre-ho d'una vegada: l'únic blindatge efectiu per a Catalunya no es diu Maginot, es diu independència.