Els milers de catalans que van haver de deixar la seva terra a contracor després de la victòria franquista celebraven el final d'any amb un brindis que es repetia cada 31 de desembre: “Aquest any, sí!” Aquest diari ens està brindant una sèrie magnífica que recorda com va acabar l'aixecament feixista de 1936. A partir de l'exili de 1939, milers i milers d'avis van morir a l'Argentina, a Mèxic, a Xile, a França i arreu del món, somiant en una Catalunya que tornaria a ser rica i plena un cop desaparegut el dictador. Els primers anys, es brindava per la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial, que sense cap dubte esborrarien el feixisme d'Europa. Més tard, les copes xocaven desitjant que la pressió i el boicot internacional provoquessin la caiguda de Franco. Finalment, l'única esperança era la mort biològica del dictador. Els fills i néts d'aquells exiliats s'havien acostumat a sentir aquell brindis any rere any, i ja s'havia transformat en una fórmula mecànica que encara es manté en moltes famílies d'arrels catalanes, fins i tot sense saber-ne l'origen.
Avui, 75 anys després, crec que mai des de 1939 no havíem estat tan a prop de fer realitat la profecia del brindis de Cap d'Any dels exiliats. Aquest 31 de desembre podrem alçar les copes i dir “aquest any, sí!”, perquè el 2014 tindrem una oportunitat històrica, que esperem des de fa 300 anys, per fer efectiva la nostra voluntat col·lectiva de llibertat. El 2014 votarem i decidirem, sigui amb la fórmula que sigui. Llegir el president de Catalunya parlant sense complexos i amb serenitat d'independència, de democràcia, de futur, a les pàgines del diari italià La Repubblica d'ahir em va confirmar un cop més que el 2014 serà històric. Aquest any, sí!
