Vuit vies sense sortida

Publicat el dissabte 29 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui

Els xinesos dels Hutchinson Port Holdings ens acaben de regalar una d'aquelles metàfores que tan útils resulten per explicar l'etapa tan radicalment democràtica que el poble català es disposa a afrontar amb fermesa.

Una inversió milionària per construir al port de Barcelona la terminal de contenidors més moderna del sud d'Europa. El 2002, el govern espanyol confirma als senyors de la Hutchinson que inverteixi amb confiança, que l'Estat construirà els accessos i les vies d'ample europeu necessaris perquè les mercaderies que entraran per la nova terminal surtin ràpidament cap a Europa.

El resultat? La terminal està acabada, i els accessos no s'han ni licitat. S'ha fet un bunyol de connexió provisional que resulta en vuit vies d'ample europeu que surten de la nova terminal i es troben amb el coll d'ampolla d'un tercer carril provisional. Només un, i provisional.

És la metàfora perfecta de la relació d'Espanya i Catalunya, que ha conduït a l'inevitable divorci. Catalunya ha intentat construir vies de diàleg i entesa durant 30 anys, i de l'altra banda s'ha trobat amb promeses de continuar aquestes vies que mai no s'han materialitzat. Per això fa molta gràcia que ara comencin a parlar de federalisme o fins i tot de reformar la Constitució. No cal ser jurista per entendre que la Carta Magna espanyola és irreformable en els capítols de la configuració institucional de l'Estat.

Sortosament, el proppassat dijous, amb la votació històrica del Parlament sobre el compromís de consultar el poble, hem superat definitivament aquest estadi. Ens acusaran de no voler dialogar, però –manllevant una reflexió de l'amic Francesc-Marc Álvaro– no és possible fer-ho amb qui s'ha cregut la seva propaganda com a anàlisi.

La bona notícia és que finalment s'ha completat el viratge i l'eix de la política catalana és ja definitivament nacional. Fins fa poc era esquerres i dretes, ara és clarament sobiranistes i unionistes, com a Escòcia o el Quebec. Això és el que triarem el 25 de novembre: una majoria sòlida disposada a consultar el poble sobre el seu destí, o declarar la independència si aquest exercici democràtic és bloquejat.

Amb el cor i amb el cap

Publicat el dissabte 22 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui

Com ben deia en Carles Ribera en aquesta mateixa plana, ahir va ser 6 d'octubre. Catalunya i el seu president han creuat el Rubicó (o més ben dit, han estat empesos cap a l'altra vora) i ja no hi ha marxa enrere. Res no tornarà a ser igual. Han fracassat l'autonomisme, el regionalisme i el federalisme. En aquest context, es dibuixen dos escenaris: el que dicta el cor, i el que dicta el cap.

Amb el cor a la mà, ens podem imaginar un debat de política general al Parlament la propera setmana, on la majoria sobiranista (que hi és) constati el fracàs de l'última mà estesa, aprovi una declaració d'independència i faculti al govern de la Generalitat a iniciar les negociacions per a una secessió ordenada sota tutela europea. Aquest escenari seria perfectament compatible amb els processos d'independència homologats internacionalment.

Si ho analitzem fredament, però, amb el cap net, de seguida comprendrem que en el supòsit anterior falta un ingredient fonamental. La majoria dels diputats d'aquesta legislatura no han estat elegits amb un programa independentista. A ulls internacionals, hi ha una mancança de legitimitat democràtica a l'hora d'engegar un procés de secessió. Això ens porta a la necessitat de convocar eleccions anticipades. Unes eleccions que seran plebiscitàries, agradi o no, i de les quals resultarà un Parlament constituent, facultat democràticament pels ciutadans de Catalunya per dur a terme un procés d'independència i la formació d'un nou estat.

Aquí és quan la voluntat del poble pren tot el protagonisme. Si la majoria sobiranista d'aquest país no voten opcions polítiques que portin l'inici immediat del procés d'independència al seu programa electoral, tota aquesta onada d'esperança i il·lusió que va viure el punt culminant durant la manifestació de la Diada quedarà en no res.

La República Catalana i la Generalitat republicana van trencar la legalitat espanyola com a resultat d'unes eleccions guanyades amb claredat. Catalunya s'ho juga tot a una carta: la de la propera convocatòria electoral. Ni constitucions, ni reis, ni jutges, ni tan sols la Unió Europea, res ni ningú no podrà oposar-se al resultat clar d'unes eleccions democràtiques.

Propera estació: eleccions

Publicat el dissabte 15 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui

Després de la Diada, no esperem un trencament immediat amb Espanya o que el govern o els diputats actuals facin cap pas per avançar cap a l'estat propi. Així com el protagonisme de la manifestació de l'Onze de Setembre va ser del poble i no pas dels polítics, per aconseguir la independència també serà el poble qui haurà de fer el pas. I serà en les properes eleccions.

El president Mas ha pres nota del missatge clar i català de la manifestació, i es troba en aquella situació dels acudits de Gila, en què el general demana un voluntari per a una missió arriscada als soldats posats en fila, i tots menys un fan un pas enrere i deixen l'incaut com a voluntari sisplau-per-força. El seu pla de transició nacional ha quedar superat pel clamor popular, i fa bé d'acceptar-ho i de moure fitxa. Pot ser que avanci les eleccions o que faci tot el possible per evitar-ho i esgotar la legislatura. No passa res. No se li pot exigir, a un govern, que renunciï al mandat de les urnes. Tampoc no vindrà d'un mesos. Si cal esgotar-la, esperarem. Tinguem clar, però, que el punt d'inflexió seran les properes eleccions. Les manifestacions estan molt bé perquè obliguen els líders a prendre partit i posen sobre la taula una independència que en molts àmbits era un tema tabú fins fa quatre dies. Però el que compta de veritat en una democràcia són les urnes, els vots. És en les properes eleccions quan els catalans exercirem de veritat el nostre dret a decidir.

Com a militants, o com a simples votants, hem d'exigir als partits que es presentin a les properes eleccions amb una posició clara. Si pot
ser, amb un programa electoral d'una sola línia. El PSC pot apostar per la il·lusió de federar-se amb qui no vol federar-se amb ningú. El PP, per una Espanya una grande y libre, i CiU, ERC, Iniciativa i SI (si escolten el clam dels seus militants i votants) per l'estat propi. No calen coalicions ni fronts populars. Només cal que s'hi presentin amb una posició clara i inequívoca. El Parlament sorgit de les properes eleccions ha de tenir un mandat popular clar per declarar la independència en seu parlamentària, convocar un referèndum de ratificació i iniciar un procés ordenat de secessió segons les regles del joc internacionals.

Avís per a navegants

Publicat el dissabte 8 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui

El president Mas diu que no pot anar a la manifestació de la Diada perquè és el president de tots els catalans, i n'hi ha que no són independentistes. Quina llàstima que no s'apliqui el mateix raonament en sentit invers. Hi ha catalans (molts) que no són “dependentistes” d'Espanya, però hom no fa res al respecte.

El president diu que no hem d'actuar amb mentalitat infantil i creure que la independència és quelcom senzill, que si no ens donen el pacte fiscal podrem fer un cop de porta i marxar sense conseqüències. Repeteix que la independència té costos importants. Quina llàstima que no s'analitzin els costos de romandre en una Espanya que ens escanya fins a deixar-nos sense oxigen. Ser part d'Espanya tampoc és quelcom senzill, i ens condemna a una assimilació inexorable. Les dues alternatives comporten sacrificis importants per als ciutadans, però només una garanteix la nostra supervivència com a nació. Posats a fer sacrificis, jo els vull fer per poder ser i viure com a català.

Mentrestant, els partits catalans majoritaris segueixen instal·lats en la tebior que els impedeix copsar fins a quin punt el poble ha pres una determinació molt clara en pro de la independència. Incloent-hi un PSC que insisteix a autodestruir-se, els partits han perdut una ocasió d'or d'alinear-se amb el poble que els vota, i faran el ridícul amb banderes, pancartes i consignes que en aquest cas sobren, perquè tothom, absolutament tothom, a dins i fora del país, sap que la manifestació de l'Onze de Setembre serà unívocament independentista.

La classe política encara tindrà uns mesos de marge per perdre el temps amb el pacte fiscal, per a baralles internes, per intentar per enèsima vegada una entesa amb Espanya o fingir que encara existeix un autogovern de cartró pedra que Espanya està buidant de contingut amb premeditació i traïdoria.

Però el que han de començar a entendre els polítics és que hi ha una majoria sòlida de catalans (que es manifestaran l'Onze) que només donaran el seu vot en les properes eleccions a aquella opció que s'hi presenti amb un full de ruta clar, ben travat i immediat cap a la independència. Senyors polítics, a partir del 12 de setembre, esteu avisats.

Catalunya rendida

Publicat el dissabte 1 de setembre de 2012 al diari El Punt Avui

Tant que vam riure quan Rajoy, rememorant els “hilillos de plastilina” dels seus dies gloriosos com a portaveu del govern Aznar, insistia que Espanya no havia demanat cap rescat i que simplement s'havia acollit a una línia de crèdit que ell mateix havia pressionat per aconseguir de la Unió Europea. Tant que ens vam burlar d'aquestes excuses de mal pagador que no es creu ni un tertulià d'Intereconomía, i resulta que ara les hem de sentir del nostre propi govern. Catalunya no demana cap rescat ni serà intervinguda, sinó que s'acull a una línia de crèdit estatal. Que trist.

En l'era d'internet, però, és molt senzill trobar al BOE el decret de creació del Fons de Liquiditat Autonòmica, i veure clarament que adherir-s'hi implica renunciar a l'autogovern en matèria pressupostària, i que el PP només haurà de fer servir la seva majoria absoluta al Senat per intervenir directament en la gestió de la Generalitat.

Estem assistint a la pitjor humiliació d'un govern espanyol democràtic envers Catalunya des de l'empresonament del president Companys en 1934. Demanem 5.000 milions (i en pagarem interessos) a qui es queda any rere any amb el 40 per cent del nostre esforç fiscal, una xifra molt superior a aquests 5.000 milions. A més a més, el mateix Estat espanyol que ens carregarà interessos per deixar-nos els diners que ha recaptat dels nostres impostos i ens imposarà condicions lleonines, és qui es nega a saldar transferències establertes per la llei que ja superen els 3.000 milions d'euros. Us imagineu que un veí que us deu diners us digui que no us pagarà, però que us farà un préstec amb condicions inacceptables? Hi pot haver una humiliació major?

La crisi ha estat l'excusa perfecta per posar en marxa el desmantellament del sistema autonòmic, dissenyat per la FAES. L'autogovern s'ha acabat. RIP. Catalunya és des de dimarts passat una simple regió descentralitzada amb uns gestors que a pesar de ser elegits pel poble no poden fer res més que aplicar les directrius imposades per Madrid. El dia 11 el poble català dirà amb veu alta i clara a aquests gestors quina és la sortida definitiva d'aquest atzucac. La moneda ja és enlaire, i no caurà de cantell: serà cara o serà creu.