Som els que som

Publicat el 29/06/13 al Diari El Punt Avui

Al Parlament de Catalunya es va produir una escenificació imprescindible dins del procés cap a la independència. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir és una altra de les etapes necessàries per arribar al punt sense retorn que significarà l'esgotament de tots els intents de negociació amb l'Estat per exercir el dret a decidir dins del marc legal espanyol.

En el pacte signat al Parlament –i en la seva posada en escena– hi ha elements d'una potència simbòlica enorme, sobretot de cara a la comunitat internacional. D'una banda, és molt important fer saber al món que hi ha vies constitucionals per donar la veu al poble de Catalunya en una consulta. L'Institut d'Estudis Autonòmics n'ha explicitat fins a cinc. Queda palès que tot es redueix a una negativa espanyola d'índole estrictament política, que contrasta amb el rigor democràtic britànic en el cas escocès. A Europa ho tenen claríssim.

D'altra banda, una sòlida majoria social amb una transversalitat molt marcada. La presència dels sindicats, de les patronals, d'associacions d'immigrants i dels partits polítics que representen la majoria absoluta del Parlament és una demostració de força democràtica imbatible. No cal lamentar-se pels que no hi són. Som els que som, i els que són de l'altra banda de la taula, també són els que són. Ara el que toca és que cadascú se situï a la banda de la taula que li pertoca segons la seva consciència. Les disciplines partidàries han quedat obsoletes. Si Duran no s'hi troba còmode, que passi a l'altre cantó de la taula, no passa res. Els molts socialistes que senten mal de panxa cada cop que Navarro diu “federalisme” han de canviar de lloc. I això no implica renunciar a ser democratacristià o socialista.

Quan Mas torni un cop més de Madrid amb un no rotund, haurà arribat el moment de la radicalitat democràtica. La meva aposta és que el president convoqui una roda de premsa a Brussel·les –no pas a Barcelona o a Madrid– i anunciï al món la dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions plebiscitàries pel primer semestre del 2014. Aleshores hi haurà qui correrà a negociar.

Dues visions del món

Publicat el 22/06/14 al Diari El Punt Avui

Els catalans que encara creuen honestament que hi ha espai per a una entesa amb Espanya que permeti una convivència més o menys harmònica han rebut una nova demostració que ja fa temps que les coses han superat el punt de no-retorn.

Ahir, el Consell de Ministres aprovava l'informe de l'anomenada Comisión para la reforma de la Administración Pública, tot un seguit de recomanacions per aconseguir una gestió “más eficaz, más eficiente, más próxima”. Segons la comissió, a Catalunya hi ha més de 100 organismes, empreses públiques i serveis que haurien de ser suprimits, i les seves funcions assumides per l'Estat central. Naturalment, no hi ha cap recomanació en sentit invers.

Ahir la vicepresidenta del govern espanyol declarava que “somos un estado demasiado descentralizado”. Poques hores abans, Mariano Rajoy posava el Servei Meteorològic de Catalunya com a exemple d'organisme a suprimir, tot oblidant que va ser aquest qui va alertar dels aiguats a la Val d'Aran mentre el seu homòleg espanyol no deia ni ase bèstia.

Si mirem la realitat amb el prisma de Catalunya, declaracions com aquestes ens semblen una broma de mal gust i una agressió en tota regla. Més enllà dels atacs directes dirigits a desactivar el procés que viu Catalunya cap a seva independència, els catalans hem d'entendre que també hi ha una majoria sòlida i transversal a Espanya que té una visió del món completament diferent a la nostra. Ni millor ni pitjor, senzillament és diferent. En l'àmbit polític, aquesta visió diferent arrela en el passat confederal dels Països Catalans davant del centralisme absolutista castellà. I aquestes diferències que fa 30 anys que intentem superar són insalvables.

Amb el prisma espanyol, el dret a decidir també sembla una broma de mal gust i una agressió en tota regla.

Sortosament, les enquestes ens mostren que una majoria abassegadora de catalans ja n'hem pres nota, i hem decidit canviar les coses.

Direcció equivocada

Publicat el 15/06/13 al Diari El Punt Avui

Convergència i Unió, amb el president Mas al capdavant, ha volgut reafirmar el lideratge del país tot presentant un programa detallat de govern per a tota la legislatura. Preocupat per la pèrdua de suport popular cap a CiU que semblen indicar les enquestes, el president Mas ha cregut convenient aclarir que el món no comença i acaba amb el dret a decidir.

Trobo sorprenent la lectura que el partit de govern fa de la situació social i política. Sospito que, precisament, el que està desgastant el president Mas i el seu govern a marxes forçades no és només el tema de les retallades, sinó principalment la seva manca de concreció sobre el procés d'autodeterminació.

Crec que la majoria del poble català té clar quina és la causa i l'origen d'unes retallades que obliguen a suprimir una paga als funcionaris alhora que el govern d'Extremadura anuncia una rebaixa impositiva per al 90 per cent dels seus ciutadans. Per què marxen --suposadament, segons les enquestes-- els vots des de CiU cap a Esquerra i des del PSC cap a ICV? Perquè ERC i ICV parlen clar pel que fa al dret a decidir i a la consulta. CiU va executant els passos previs necessaris, però es manté en la tebior resultant de barrejar la intensitat del sector sobiranista amb la fredor de Duran i Lleida. De la mateixa manera, els votants socialistes fugen en massa del federalisme impossible de Navarro.

Estic convençut que, en el precís moment en què el president Mas fixi la data de la consulta, recuperarà de forma instantània tota la intenció de vot perduda.

L'estultícia i la mentida

Publicat el 08/06/13 al Diari El Punt Avui

Més de 300 juristes iberoamericans es van reunir a Girona la setmana passada per parlar de seguretat jurídica, un concepte altament mal·leable, que el poder de torn sol adaptar a les seves necessitats.

La sessió d'obertura de la trobada va tenir la presència d'altes autoritats, com ara Felip de Borbó, el ministre de Justícia espanyol i el batlle de la ciutat amfitriona.

Va ser precisament l'alcalde Puigdemont qui va aprofitar l'avinentesa per recordar que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur. L'auditori de juristes dels països d'Amèrica Llatina entenen perfectament en quin procés ens trobem, perquè han hagut de passar per quelcom semblant per assolir la plena sobirania. Per aquesta raó, molts dels assistents van haver de fer mans i mànigues per dissimular el somriure davant les respostes de l'hereu dels Borbons i del titular de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. El primer va repetir el mantra que diu que no es poden saltar les regles del joc, per la qual cosa si la normativa espanyola no empara el dret a decidir, cal sotmetre's in aeternum a la sobirania espanyola. La rèplica de Gallardón va ser kafkiana. Va repetir que no hi ha lloc per a res que no càpiga dins de la Constitució, però va afegir sense envermellir que les independències americanes eren quelcom diferent, perquè havien estat emparades per la Constitució de 1812. El ministre no pot esgrimir ignorància perquè ell mateix és un jurista, per la qual cosa només queda lloc per a l'estultícia o la mentida.

Cap dels processos d'emancipació americans va ajustar-se a la legalitat espanyola vigent. A més a més, Espanya va combatre cada independència diplomàticament i militar. D'altra banda, la Constitució de 1812, la Pepa, no va arribar a aplicar-se més de tres anys seguits, i quan va ser vigent, la pràctica totalitat del territori del regne era fora del seu control. Per no parlar de l'absència de cap disposició per permetre la secessió d'un territori.

És només una anècdota, però serveix per exemplificar el nivell del conflicte. S'hi oposaran per terra, mar i aire, i no dubtaran ni un instant a fer servir la mentida com a arma llancívola.

Gràcies, alcaldessa

Publicat el 1/06/13 al Diari El Punt Avui

La Comissió Europea ha hagut d'intervenir davant d'un altre incompliment espanyol de la normativa comunitària. Europa ha detectat que els hospitals espanyols es neguen a atendre ciutadans comunitaris que presenten la targeta sanitària europea (un document que garanteix la cobertura de salut arreu de la Unió) i exigeixen una assegurança privada o el pagament en metàl·lic dels serveis prestats. No són casos aïllats. La Comissió assegura haver rebut “centenars” de queixes i denúncies.

Quina ha estat la resposta espanyola? Doncs negar la realitat evident i declarar sense envermellir que els hospitals atenen tothom que presenta la targeta sanitària europea sense cap entrebanc.

És la resposta habitual, que els catalans coneixem des de sempre. No hi ha persecució a la llengua, no hi ha dèficit fiscal, no hi ha centralisme, no hi ha discriminació en les inversions i un llarg etcètera.

Fins ara era la mateixa resposta al procés sobiranista: No hi haurà consulta, perquè els drets que s'esgrimeixen no existeixen. Això afegia una dificultat al procés, per la manca d'interlocució. Per això és tan transcendent el pas endavant fet per l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, Núria Marín. Superant per l'esquerra la direcció del PSC, que ha fet de l'ambigüitat un senyal d'identitat que desdibuixa el paper de la formació en la política catalana, Marín ha completat el quadre necessari per continuar endavant amb el procés democràtic cap a la plena sobirania. Davant el reclam d'una consulta amb la voluntat declarada de votar “sí”, calia una contrapart que amb un comportament democràtic impecable s'adherís a la consulta amb la voluntat declarada de votar “no”.

El gest de Marín, complementat per la declaració d'Izquierda Unida a favor de la consulta, és la peça que faltava per dotar-nos de plena legitimitat democràtica. Com a Escòcia, el millor que pot passar és que s'assumeixi amb normalitat el dret a celebrar la consulta, i que cadascú faci campanya per l'opció que cregui més vàlida. Amb el primer pas fet per l'alcaldessa de la segona ciutat del país, hi som una mica més a prop