Dubtes i certeses

Publicat el 22/02/14 al Diari El Punt Avui

De contraris a la independència de Catalunya n'hi ha de dues categories: els que s'hi oposen formalment (que són els menys preocupants perquè van de cara i perquè els seus arguments són tan febles com viscerals) i els que sota una pàtina de bona fe i de paternalisme ens asseguren que el nostre objectiu és vàlid, però que les dificultats seran tan enormes que no val la pena fer un pas endavant que serà poc menys que un salt a l'abisme: l'economia entrarà en fallida, ens expulsaran de tots els clubs, organismes i associacions, no tindrem moneda i les famílies es trencaran dramàticament.

Aquesta segona categoria d'unionistes són els que ens fan dubtar, i hom no pot negar la validesa dels seus arguments. No hi ha dubte que la independència és un camí ple de dubtes i incerteses, que no serà un camí de roses i que haurem de lluitar contra molts entrebancs per sortir-nos-en.

Si el que volem són certeses, doncs, el que hem de fer és quedar-nos com estem i evitar aventures. Aleshores tindrem al davant un camí de certeses absolutes: un autogovern buidat de contingut en què fins i tot els proveïdors han de cobrar de l'estat central, una preeminència de la llengua castellana establerta per via legal i confirmada per via judicial, una unitat de mercat que destruirà el comerç local català, i un llarg etcètera. Són els únics dos camins: el de la consulta i el de l'assimilació definitiva. És clar que també hi ha qui ens vol fer creure que encara hi ha un altre camí, una tercera via. Per a tots aquests il·lusos, el Congrés dels Diputats de Madrid ha deixat clar amb més d'un 85 per cent dels escons que no hi ha res a negociar, excepte la nostra rendició incondicional.

Una gravíssima fugida de talents

Publicat el 20/02/14 al Diari El Punt Avui

La  desfeta republicana va comportar que

les ments més qualificades i talentoses del país, en nombroses disciplines, marxessin
a continuar la seva feina a l'exterior

Capítol 61

El drama de l'exili és una catàstrofe transversal que travessa totes les capes de la societat d'un país i en desfà el teixit humà, cultural, polític i artístic. El fet de perdre una part significativa de la població, la que ha de fugir després de la derrota, sol tenir conseqüències profundes durant dècades. Una d'elles és la pèrdua de talent, la fugida de les elits intel·lectuals, polítiques, científiques i artístiques, que són les que –en condicions normals– configuren la personalitat d'una societat, la lideren i la governen. A Catalunya, aquestes condicions normals van desaparèixer el 1939, i com a resultat, molts països d'arreu del món (sobretot a Amèrica, però també a Europa i fins i tot a Oceania) van rebre una injecció de talent que va deixar empremtes significatives en múltiples disciplines.

Alguns països van saber veure una excel·lent oportunitat per captar talent i personal qualificat, i van fer una selecció d'entre els milers de catalans i espanyols que havien travessat els Pirineus al final de la guerra. Hi destaca especialment el cas de Mèxic, que va obrir les seves portes generosament, i el de Xile, amb exiliats menys nombrosos però molt qualificats. En el cas de l'Argentina, només els vincles familiars de les onades emigratòries anteriors permetien aconseguir un passi per viatjar a Buenos Aires, però la flexibilitat de molts consolats europeus va facilitar les coses a molts exiliats. Amb l'ajut inestimable dels casals catalans d'Amèrica, fruit de l'emigració de finals del segle XIX, els catalans republicans van integrar-se a la vida universitària, empresarial, artística i social dels països d'acollida, fent aportacions molt destacades al progrés social i econòmic.

És evident que no es pot fer un repàs exhaustiu d'aquestes contribucions, perquè són innombrables i perquè tota classificació resultaria injusta, per la qual cosa ens limitarem a posar alguns exemples triats de forma aleatòria, sense cap ordre d'importància, més enllà dels casos més coneguts, com el del doctor Josep Trueta.

Podem parlar, per exemple, del garriguenc Andreu Dameson, il·lustrador i escriptor amb una trajectòria consolidada a Catalunya que es va veure obligat a tornar a començar a Buenos Aires, on deixa una empremta molt significativa entre els dibuixants locals, que van quedar meravellats del seu estil trencador i avançat per a la seva època. Va col·laborar amb Jorge Luis Borges en la direcció deLos Anales de Buenos Aires i va arribar a ocupar el càrrec de cap de publicacions del Ministeri d'Educació de l'Argentina.

L'il·lustre filòleg Joan Coromines també va aportar els seus coneixements al progrés científic americà. El 1940 va fundar l'institut de lingüística que avui duu el seu nom a la Universitat Nacional de Cuyo, a San Juan, a l'Argentina, i va iniciar la publicació de la revista Anales del Instituto de Lingüística, que encara avui es publica regularment i és una referència en la matèria arreu de l'Amèrica Llatina. El 1946 es va traslladar als EUA, on va ocupar una càtedra a la Universitat de Chicago fins a la seva jubilació, el 1967, data en què va tornar a Catalunya per instal·lar-se a Pineda de Mar.

Un altre català destacat a l'Argentina va ser el periodista i crític teatral Francisco Paco Madrid. Havia exercit a Barcelona, Madrid, París i Ginebra, i havia viscut en primera persona les contradiccions de la Segona República. El 1936, tornant de París, va ser detingut a Puigcerdà i condemnat a mort per milicians anarquistes que no havien rebut bé alguns articles seus crítics amb el seu moviment. Només la intervenció del president Companys va evitar la seva mort. Va fugir cap a Londres i després a Buenos Aires, on destacaria ràpidament al diari Noticias Gráficas i a l'escena teatral argentina i uruguaiana. Pocs mesos després d'arribar ja estrenava com a productor l'obra Los inocentes, amb una jove Eva Duarte (la futura Evita) en el cartell. Paco Madrid va participar activament en la incipient indústria cinematogràfica local, escrivint guions per a films que van arribar a triomfar al Festival de Canes.

Mèxic, per la seva banda, va rebre més de 2.000 catalans, una emigració tan ben descrita per Pere Calders a L'ombra de l'atzavara. Nombrosos mestres van aportar la seva vàlua al sistema educatiu local, i emprenedors catalans van crear empreses que avui són referències mundials, com el cas de les indústries Bimbo, on exiliats de la Guerra Civil com ara el terrassenc Jaume Jorba van unir forces amb catalans de l'onada emigratòria anterior com ara
els germans Servitje per fundar un conglomerat que avui factura 10.000 milions d'euros anuals i és presidit per un mexicà d'arrels tan indiscutiblement catalanes com és Daniel Servitje Montull.

El metge Cristià Cortés va arribar a Mèxic el 1940, després de provar sort a Veneçuela. Va arribar a dirigir l'Institut Nacional de Cardiologia de Mèxic, on també va ser professor del departament de patologia i va ser titular de la càtedra de patologia mèdica la Facultat de Medicina. En el vessant empresarial, va fundar els Laboratorios Servet una empresa que avui produeix medicaments per a les principals companyies farmacèutiques mundials.

A Xile, Cristià Aiguadé, fill de l'alcalde de Barcelona Jaume Aiguader i de la pianista Carme Cortés, va iniciar una nova vida amb la seva dona, la pintora Roser Bru. Amb un altre exiliat, Claudi Tarragó, van crear l'empresa de disseny i fabricació de mobiliari Muebles Sur, on l'arquitecte català Germà Rodríguez Arias, introductor del racionalisme a Catalunya i soci fundador del GATPAC, crearia peces admirades per l'elit xilena i sud-americana. Els mobles del refugi de Pablo Neruda a Isla Negra, són creacions de Rodríguez Arias.

Margarida Xirgu, un estil teatral encara vigent

Publicat el 20/02/14 al Diari El Punt Avui

La llegendària actriu catalana Margarida Xirgu és potser un cas paradigmàtic que exemplifica la contribució de tants exiliats als països d'acollida. Amb una carrera consolidada a Catalunya, Xirgu ja era coneguda a l'Amèrica del Sud des del 1912, quan va fer una gira teatral per l'Argentina, l'Uruguai i Xile, amb gran èxit.
El cop d'estat de 1936 va sorprendre-la precisament a Buenos Aires, realitzant la seva quarta gira americana. García Lorca havia d'acompanyar-la inicialment, però va decidir romandre a Espanya amb la promesa d'afegir-s'hi més tard, una promesa que el tràgic final del poeta va fer impossible complir.

L'actriu catalana va ser nomenada delegada de la República a l'Uruguai l'any 1937. El 1938 roda a l'Argentina el film sonor Bodas de sangre, basat en l'obra del seu enyorat García Lorca. Un any més tard, el règim franquista la condemna a l'exili permanent i confisca tots els seus béns. A partir d'aquest moment, Xirgu decideix abocar tot el seu talent i els seus coneixements dramàtics per millorar el teatre del con sud d'Amèrica. A banda de les múltiples representacions que la seva companyia fa a Montevideo i Buenos Aires, el 1941 funda a Santiago de Xile la primera escola d'art dramàtic del país, vinculada a la universitat. Presideix el jurat dels Jocs Florals de l'exili, i quan l'any 1949 el govern del general Perón prohibeix l'estrena d'una obra d'Albert Camus que ella dirigia a Buenos Aires, decideix d'establir-se a Montevideo de forma definitiva. És nomenada directora de l'Escola Municipal d'Art Dramàtic de la capital uruguaiana (que avui duu el seu nom) i directora de la Comèdia Nacional de l'Uruguai. Amb la caiguda del règim de Perón torna amb freqüència a Buenos Aires. El teatre del Casal de Catalunya de Buenos rep el nom de Margarida Xirgu el 1966, durant un acte d'homenatge que li fa la comunitat catalana de la ciutat. La genial actriu i directora mor a Montevideo el 25 d'abril de 1969. És vetllada al Museu del Teatre. El seu taüt és cobert amb una gran senyera i membres del Casal Català de la ciutat hi fan guàrdia permanent.

Les generacions d'actors dramàtics argentins i uruguaians de la segona meitat del segle XX es reconeixen hereus de les ensenyances i l'estil teatral de Margarida Xirgu, un referent que encara és present a les escoles de teatre de l'Argentina, Xile i l'Uruguai.

Blindatges i garanties

Publicat el 15/02/14 al Diari El Punt Avui

El Parlament de Catalunya va aprovar dies enrere una nova llei d'horaris comercials amb l'objectiu de protegir el model català de petits i mitjans comerços de proximitat, davant la normativa espanyola, que aposta per la liberalització i envaeix les competències de la Generalitat en la matèria. La notícia, però, és la candidesa amb què els diferents parlamentaris catalans van declarar tots cofois que la nova llei catalana “blinda” el model català davant la llei espanyola. Beneits!

Paral·lelament, hem sabut que el govern de Madrid vol recentralitzar el servei meteorològic en l'agència estatal de meteorologia. El conseller Vila, però, va explicar ahir a la premsa que havia rebut “garanties” de l'Estat espanyol que tal procés no es durà a terme i que el centenari Servei Meteorològic de Catalunya serà respectat. Beneit!

Em van tornar a la memòria les declaracions del govern català i de l'oposició després d'aprovar la llei d'educació del 2009, fent servir les mateixes paraules: la nova llei “blindava” i “garantia” les competències catalanes en matèria d'ensenyament i especialment el sistema d'immersió lingüística. El ministre Wert, en llegir aquestes declaracions, va començar a riure el 2009 i encara avui, el 2014, riu. Beneits!

De la mateixa manera, les disposicions addicionals de l'Estatut vigent “blindaven” i “garantien” inversions i finançament per a Catalunya. Beneits!

L'únic blindatge, l'única garantia real i efectiva d'autogovern es diu independència.

La palla i la biga

Publicat el 08/02/14 al Diari El Punt Avui

Un dels ariets de la croada espanyola contra el separatisme català es el poder judicial, que té la missió divina d'impedir que el sistema educatiu de Catalunya continuï formant fanàtics adoctrinats en l'independentisme radical. S'ha de reconèixer que la Conselleria d'Ensenyament fins ara ha sabut trampejar cada resolució judicial que ordenava la liquidació de la immersió amb astúcia, aconseguint mantenir vigent el sistema sense incomplir la llei. Per això els cavallers croats del TSJC han decidit imposar la seves ordres no pas a la conselleria, sinó directament als directors dels centres.

Per tot plegat, em va sobtar molt llegir en aquest diari les declaracions del president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno, demanant al Parlament que no aprovi el requisit del català per exercir de jutge aCatalunya. Ja se sap que el bilingüisme que ses senyories volen imposar a les escoles és inexistent al seu àmbit d'actuació. És més fàcil trobar l'Atlàntida al bell mig de l'oceà que no pas una sentència redactada en català. Lluny de defensar un 25% de judicis i sentències en català (o un 25% de cada judici i cada sentència?), que seria el més coherent amb el que el tribunal que presideix defensa per a les escoles, Gimeno demana que el requisit del català sigui “flexible”. El millor de tot, però, va ser la seva argumentació: “Ara ja cap jutge no pot dir que no coneix el català.” Bravo, senyoria! En el cas de les escoles, el fet que les estadístiques demostrin any sí, any també, que els alumnes catalans dominen el castellà millor que molts castellans monolingües, no té cap importància. En el cas de la justícia, es veu que només dient que els jutges “coneixen” el català, és suficient. Bravo.

Nerviosisme unionista

Publicat el 01/02/14 al Diari El Punt Avui

Passen els dies i els nervis entre els partidaris de l'statu quo, els que volen que res no canviï, es fanmés i més intensos. També hi ha nerviosisme entre els partidaris de la independència, però el fet que no es retrocedeixi ni un centímetre i que s'insisteixi amb serenitat en el reclam democràtic de poder votar, fa que la situació es posi cada cop més complicada per als que han de defensar la negació, el no sistemàtic i rotund. En aquest context, la justícia espanyola estreny el setge contra el català a les escoles i el govern de Madrid presenta una comptabilitat creativa destinada a negar el dèficit fiscal. M'ha sorprès la facilitat d'accés a totes les dades per part dels tres senyors que van presentar ahir el seu estudi. La Generalitat fa anys que reclama aquestes dades de totes les maneres possibles i mai no les ha obtingudes. “Menteix, menteix, que alguna cosa quedarà. Com més gran sigui una mentida, més gent hi creurà”, diu la famosa frase atribuïda al ministre de propaganda de l'Alemanya nazi, Joseph Goebbels. L'unionisme ha decidit que en aquesta fase del procés el que convé és desmentir cadascuna de les realitats que han fet que una majoria sòlida de catalans hagin experimentat una evolució política i ideològica cap a l'independentisme (president Mas inclòs). En aquest cas, la veritat és irrellevant, perquè del que es tracta és de fer variar l'opinió pública en els aspectes més transcendents: la llengua, la cultura, els nostres diners, l'autogovern, etcètera. Sortosament, els seus resultats són ben minsos. Són tan barroers que se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

La carta internacional

Publicat el 25/01/14 al Diari El Punt Avui

És possible que, en un moment donat, els actorsinternacionals deixin de repetir la jaculatòria “és un afer intern d'Espanya” i facin alguna cosa per desencallar l'atzucac en què ens trobarem ben aviat? La passivitat internacional es mantindrà quan l'Estat conculqui els principis democràtics més elementals, ja sigui amb el segrest d'urnes o la suspensió de l'autonomia? És encara prematur de dir, però el neguit del govern espanyol (sobretot de la cartera d'Afers Estrangers) és creixent. A Madrid ja s'alcen veus que demanen el cap del ministre Margallo en una safata de plata, perquè de vegades sembla un agent encobert de la causa catalana. Però no només en el govern hi ha nerviosisme, sinó en les files de l'unionisme en general. El titular de portada de fa exactament una setmana del diari El País n'és una bona mostra. Destacava el “silenci internacional” sobre el procés, el mateix cap de setmana que La Reppublicapublicava un article d'opinió del president Mas o que la BBC l'entrevistava en horari de màxima audiència. No és casual que The New York Timesno dediqués ni una línia a la trobada de Rajoy amb Obama, però que informés a bastament de l'aprovació al Parlament de la reclamació de les competències per fer la consulta. Europa és un continent que ha desenvolupat una aversió al conflicte, i la Unió Europea es va bastir, precisament, per evitar-los, en una regió on cada 20 o 30 anys esclatava una guerra. Si nosaltres fem bé la feina, no em puc imaginar una Europa impassible davant un conflicte democràtic i pacífic com el cas català.

Disciplinats i díscols

Publicat el 18/01/14 al Diari El Punt Avui

Tenim una democràcia de tan baixa qualitat que la notícia d'uns diputats desobeint les ordres del partit gairebé ha eclipsat el fet realment important: una majoria absolutíssima a favor de l'exercici del dret a decidir. Als països amb democràcies consolidades de veritat, els diputats voten segons la seva consciència i segons el mandat dels seus electors, i en últim lloc, segons les indicacions de la direcció del partit. Aquí, la imatge dels caps de grup parlamentari aixecant els dits per indicar el sentit del vot, no per habitual deixa de ser molt trista. A casa nostra, els partits són màquines de poder que demanen una fidelitat soviètica als seus membres electes. Maurici Lucena va arribar a dir a la premsa, als passadissos del Parlament, una autèntica bestiesa per argumentar l'obediència deguda: “La sobirania del PSC resideix en el consell nacional.” En tot cas, els òrgans de direcció en són dipositaris, però la sobirania resideix en els militants. És clar que l'origen de tot plegat rau en un sistema electorat que afavoreix el comportament corporatiu dels partits. Els diputats deuen fidelitat als líders que confeccionen les llistes, no pas als electors, que només coneixen (amb prou feines) els dos o tres primers llocs. Si acceptem com a normal que els diputats votin com xaiets el que mana la direcció dels partits, potser que ens estalviem de pagar 135 diputats, i que hi hagi només un representat de cada partit amb tants vots com percentatge de vots hagi aconseguit a les eleccions. Aviat tindrem l'oportunitat de fer un país nou. Aprofitem per bastir una democràcia real.

Oh! Europa

Publicat el 11/01/14 al Diari El Punt Avui

D'entre l'àmplia bateria d'amenaces que esgrimeixen els contraris a la independència de Catalunya, en destaca una de recurrent: Europa. La primera conseqüència de la plena sobirania del país seria l'expulsió instantània de la Unió Europea i de la moneda única, i l'aixecament d'un mur impenetrable en forma de vet espanyol, que ens impediria de tornar-hi per sempre més. Ens ho repeteixen tant i des de tantes tribunes que hem acabat per creure'ns-ho i per acceptar la premissa que seria una catàstrofe colossal. Tanmateix, convé que ens ho agafem amb calma i que sospesem si la independència no esdevindrà una oportunitat magnífica per replantejar-nos la relació amb la Unió Europea. Pel que fa a l'euro, cada cop són menys clars els avantatges de lligar-se a una moneda que no pots controlar ni devaluar. Avui per avui, els països que van decidir restar al marge de la unió monetària somriuen sota el nas i són els que millor resisteixen la crisi. I si parlem de la pertinença estricta a la Unió Europea, ens convindrà pensar amb el cap fred què hem de fer, un cop esdevinguem un estat independent. Cal recordar que Catalunya ha estat ininterrompudament un contribuent net al pressupost comunitari, fins i tot més que Alemanya en relació amb el PIB. Potser el més assenyat seria un acord d'associació com el que mantenen Noruega, Suïssa o Liechtenstein, que permet establir un balanç a mida entre obligacions i drets. Aquests acords són negociats directament per la Unió i no estan subjectes al vet dels estats membres. Podríem mantenir el dret comunitari, la lliure circulació de béns i persones, la moneda única (si ens convé), però alhora ajustar l'aportació econòmica a les nostres possibilitats.

La 5a columna: l'enemic interior

Publicat el 08/01/14 al Diari El Punt Avui

L'eficàcia dels bombardejos italians i de l'avanç feixista no hauria estat tan demolidora sense l'ajut inestimable de centenars de catalans que actuaven com espies franquistes

Capítol 18

Érem a l'any 1937. Era el segon de l'Alzamiento, la rebel·lió feixista contra la democràcia espanyola que liderava el general Franco. Des de Catalunya, la resposta al cop d'estat havia estat contundent, i el govern del país havia reaccionat amb tota l'eficàcia que permetien els esdeveniments per reconduir amb penes i treballs la reacció revolucionària a l'aixecament militar i canalitzar l'esforç necessari per fer front a un desafiament que feia perillar el somni republicà. El conflicte havia derivat en una guerra en tota regla, amb dos exèrcits enfrontats en una lluita fratricida. La Generalitat, en una acció coordinada pel conseller Tarradellas, havia bastit en un temps rècord una indústria de guerra potent i efectiva en les fàbriques col·lectivitzades arreu de Catalunya.

Tanmateix, els esdeveniments no eren favorables. Els vaixells que portaven d'amagat queviures, subministraments i matèries primeres per a les indústries de guerra i armes per al front eren sistemàticament interceptats i enfonsats en alta mar amb una gran efectivitat per les forces sedicioses. L'aviació italiana bombardejava sense pietat més de cent cinquanta ciutats catalanes i feria de mort l'incipient indústria bèl·lica, a banda de causar milers de morts civils. Com podia ser que els franquistes encertessin a saber quins vaixells calia atacar, quins barris i ciutats calia bombardejar? La resposta, ben simple, es trobava en un element present en totes les guerres i conflictes: l'enemic interior, el col·laboracionista, el botifler, el sipai. Aquell que renegava del seu país i es venia a l'enemic, o aquell que anteposava la seva ideologia a la legalitat democràtica. Amb el finançament del banquer Juan March i el fundador de la Lliga, Francesc Cambó, existia a Catalunya una xarxa de centenars d'espies i informadors que treballaven integrats en el SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Norte de España) del general sediciós Emilio Mola i l'advocat i polític barceloní Josep Bertran i Musitu (veure peça), amb centres operatius en diverses ciutats de la Catalunya del Nord, Occitània i Iparralde, a l'Estat francès.

Ni Bonds ni Mata Haris

Els espies i informants franquistes presents arreu de Catalunya i el sud de França van ser un factor decisiu per al triomf definitiu del feixisme a l'Estat espanyol, però no responien a la visió romàntica o hollywoodiana de l'espionatge. No hi trobarem James Bonds ni Mata Haris, sinó gent ordinària i corrent que senzillament informava sobre el que veia al seu voltant. Un votant de la dreta de tota la vida, un membre de la patronal espantat per la revolució anarquista, una dona amb família a la zona dels nacionals o simplement un home qualsevol sense escrúpols venent informació a canvi de diners o articles escassos en temps de guerra. Perfils com aquests són els que es troben en les llistes d'informants i espies trobats al arxius militars espanyols, però també francesos, alemanys i àdhuc soviètics.

“Convindria un segon bombardeig a la fàbrica del carrer Nàpols”, diu amb una precisió esfereïdora un cable conservat als arxius militars espanyols enviat des de Barcelona, que a continuació descriu amb tot detall els efectes del bombardeig anterior, les destrosses causades i el nombre de morts ocasionats.

El 30 d'octubre del 1937 es va rebre a Irun un informe amb mapes detallats de Lleida, amb localització exacta dels edificis més importants: correus, comissaria de la Generalitat, casa del poble de la UGT, estat major de l'exèrcit de l'est, Escola del Treball, etcètera, i es va informar del lloc exacte on hi havia una guarnició de 1.500 homes sense cap defensa antiaèria.

Són només dos exemples de milers de cables, informes i comunicacions xifrades enviades al comandament central de l'exèrcit rebel, i en molts casos directament al mateix Franco.

Des de fora, també

La xarxa d'espies no només feia feina des de l'interior de Catalunya, infiltrats en les forces armades, en les institucions, en els sindicats i en les entitats, sinó que també treballava des de l'exterior, especialment des de les zones frontereres.

Molt intensa va ser l'activitat des de Marsella, on Cambó i March pagaven de la seva butxaca els pisos on s'allotjaven informants i espies, i es feien càrrec de les despeses. Entre aquests informants trobem, per exemple, Josep Pla, que passava les tardes a les cantines del port xerrant i pagant les copes dels mariners i els estibadors, tot obtenint informació clau sobre els vaixells que partien cap a Barcelona amb subministraments i queviures. La seva dona, Adi Enberg, era la secretària personal de l'esmentat Josep Bertran i Musitu. Qui l'havia proposat per aital feina era un altre membre de la xarxa, el periodista Carles Sentís.

El grup també comptava amb elements perillosos, encarregats de l'acció directa, com ara la col·locació de bombes als vaixells al mateix port, o els atemptats perpetrats per atribuir-los als rojos, tesis que eren sostingudes per la premsa francesa de dretes pagada per March, amb l'objectiu de minar el suport de l'opinió pública francesa a la causa republicana.

Un element clau

Es pot qualificar de decisiva la feina dels espies catalans de Franco, la quinta columna, segons la terminologia encunyada pel general Mola per referir-se al suport interior rebut pels franquistes en el seu avanç sobre Madrid el 1936, que se sumava com una cinquena columna a les quatre d'insurrectes que avançaven cap al nord per caure sobre la capital de la República. Només en el cas de Barcelona, van aportar dades precises de més de dos-cents punts a bombardejar, que van causar més de tres mil morts.

Afers exteriors

Publicat el 04/01/14 al Diari El Punt Avui

L'evolució del procés català cap a la plena sobirania és apassionant des del punt de vista de la ciència jurídica. Estic convençut que els constitucionalistes del futur estudiaran tot plegat amb delit, i podran establir una successió d'etapes modèlica. Potser posaran el punt inicial d'aquesta història en la consulta d'Arenys de Munt, i explicaran com la mobilització social i popular va aconseguir tòrcer 90 graus l'eix de la política catalana de l'esquerra-dreta al sobiranisme-unionisme (hem passat amb una rapidesa extraordinària del Pacte del Tinell, que posava l'èmfasi en l'acord de les esquerres per desallotjar CiU del govern, a la foto d'Espadaler al costat de David Fernández a la taula de l'acord per celebrar el referèndum). Aquest impuls de la base de la ciutadania ha empès els partits catalans a prendre partit, amb resultats dispars, des del president Mas anunciant de forma explícita el seu doble sí, fins al PSC alineant-se amb l'unionisme més ranci.

Aquesta setmana hem vist consumar-se una altra etapa summament important: la internacionalització del procés, amb l'ajut inestimable del govern espanyol. Amb un control perfecte del tempo polític, Mas va enviar una carta als principals líders mundials que fixa amb pulcritud desapassionada la posició catalana. L'Estat espanyol ens va donar un cop de mà espectacular enviant un dossier de més de 200 pàgines amb arguments per negar el dret a votar que no resisteixen cap prova del cotó democràtic. Cada dia que passa, estic més convençut que el 9 de novembre votarem en referèndum el futur de Catalunya. Cada dia que passa, una reacció repressiva antidemocràtica es fa més i més cara per a l'Estat espanyol.