Visca el Monorail!

Tot aquest sainet del complex d'oci anomenat Eurovegas i l'actuació lamentable dels líders polítics, els mitjans de comunicació i molts opinadors m'ha fet recordar un capítol mític dels Simpson, estrenat el 1993 amb el títol Marge vs. the Monorail.

Els paral·lelismes són evidents, però més que riure fan plorar. La ciutat de Springfield, enfonsada en la crisi, decideix que cal fer alguna cosa per estimular l'economia i crear llocs de treball. L'alcalde Quimby reuneix els ciutadans per discutir propostes. La senyora Simpson, que personifica el seny, suggereix refer el carrer major, que està en condicions deplorables. Quan sembla que hi ha un cert consens, apareix un empresari de fora de nom Lyle Lanley, amb una idea trencadora: construir un tren elevat d'un sol rail que travessarà la ciutat i portarà una onada de prosperitat i creixement mai vistos.

Qualsevol dubte queda dissipat quan l'empresari adverteix que Shelbyville, la ciutat rival de Springfield,  està molt interessada en el monorail. La ciutat sencera es bolca en el projecte. El canal 6 de Kent Brockman transmet en directe la cerimònia d'inauguració i l'actor Leonard Nimoy, el Sr. Spock, és convidat a tallar la cinta. L'aventura acaba, per descomptat, en un complet fracàs, amb l'empresari fugint cames ajudeu-me amb dues maletes plenes de bitllets verds.

Ara canviem el monorail per Eurovegas, Springfield per Barcelona o Catalunya, l'empresari Lanley per Sheldon Adelson, Shelbyville per Madrid, Kent Brockman per tants periodistes i opinadors de casa nostra, i l'alcalde Quimby pel president Mas. De Spocks n'hi ha un bon grapat a casa nostra, però, malauradament, de Marge Simpson no n'hi ha cap que pugui posar una mica de seny enmig de tanta estultícia.

Algú dubta que tot plegat acabarà com la famosa visita del president Montilla a la Xina per aconseguir que una fàbrica d'automòbils s'implantés a la Zona Franca? Algú s'ha parat a pensar l'espectacle lamentable, provincià i tercermundista que donem al món quan rebem al Palau de la Generalitat el Sr. Adelson com si fos el messies? Què fan el president del país i els seus consellers fent declaracions del tipus “tenim desavantatge respecte de Madrid”? Visca el Monorail!

Publicat el dissabte 25 de febrer de 2012 al diari El Punt Avui

Sense senyal (internacional)

Primer van deixar sense senyal els valencians, i ens vam limitar a posar-nos les mans al cap i abocar la nostra indignació en 140 caràcters. Ara deixen sense TV3 desenes de milers de catalans de l'exterior, i amb prou feines arrufarem el nas i aixecarem les celles tot dient “quina vergonya”, abans de prémer el botó del comandament a distància per esbrinar qui és el nominat de la setmana a Gran hermano.

Catalunya és un país amb una enorme diàspora, de milions de persones si comptem els descendents de catalans que hom pot trobar a cada racó del planeta, amb una presència destacada a l'Amèrica Llatina, amb intel·lectuals, artistes, científics i fins i tot presidents de sang catalana, però també a la resta del món. La darrera gran onada emigratòria, la de la postguerra, va viure durant dècades rebent notícies de Catalunya amb comptagotes. A finals dels anys setanta del segle XX, una petita revolució va sacsejar els catalans de l'exterior: el nou diari Avui arribava amb notícies fresques amb només... 21 dies de retard!

Als anys noranta, però, tot va canviar, amb l'arribada del senyal internacional de TV3. Els avis van enganxar-se literalment a la pantalla, tot devorant la programació sencera. Qui no podia pagar-se la quota del cable o del satèl·lit, anava cada dia al Casal Català a veure el Telenotícies.

Ara, la crisi serveix d'excusa per anul·lar la projecció exterior de Catalunya. Suprimir delegacions, buidar de contingut polític les que resten, i ara eliminar el senyal internacional de TV3 a partir de
l'1 de maig d'enguany.

“Tranquils, es podrà mirar per la web!”, argumenten des de les còmodes poltrones de Barcelona, davant dels seus ordinadors connectats amb banda ampla. Haurien de saber aquests executius que a moltes regions del món les connexions a internet són penoses, i fan impossible un streaming de vídeo mitjanament decent. D'altra banda, milers d'avis no tenen ni tan sols ordinador, i el senyal internacional de TV3 és una finestra que cada dia s'obre màgicament a les seves pantalles per esborrar els milers de quilòmetres que els separen de la seva terra estimada, de la seva cultura i la seva llengua.

Primer van ser els valencians, ara els catalans de la diàspora. Ves que un dia no ens quedem nosaltres sense TV3, i ja serà tard per reaccionar.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 18 de febrer de 2012

Enveja bavaresa

El govern català —i la majoria de la ciutadania del país, segons els sondejos— aposten per un nou acord de finançament amb Madrid per reduir un dèficit fiscal que ofega l'economia catalana i n'hipoteca el futur.

De vegades se sol discutir quin és el nivell de transferències acceptable, i no són poques les veus que des d'Espanya ens acusen d'insolidaris. Fa pocs dies vam conèixer una notícia que deixa molt clar fins a quin punt la situació catalana és insostenible. A Alemanya, Baviera ha declarat que ja n'hi ha prou de dèficit fiscal, que les actuals transferències ja no es poden aguantar, i que cal un nou pacte fiscal. Són anàlogues les situacions catalana i la bavaresa? Les comparacions són odioses, i en aquest cas encara més. El dèficit fiscal català és de 16.500 milions d'euros segons el càlcul més conservador. El de Baviera és de 3.500 milions anyals. “Deuen ser menys habitants”, pensarà el lector, tot cercant una excusa per no indignar-se. Doncs no, en són més de 12 milions. “Deuen generar menys riquesa, doncs”, insistirà. No ben bé, el PIB bavarès és superior en un 50 per cent al català.

En resum, el dèficit fiscal que els bavaresos troben inacceptable no només és inferior al català en termes nominals –una cinquena part– sinó que si comparem l'aportació de cada família bavaresa al pressupost de Berlín amb la de cada família catalana a Madrid, les ganes de fer les maletes i fugir cap a Munic són immenses: 1.200 euros per família i any a Baviera contra 9.500 euros per família i any a Catalunya.

Malauradament, les comparacions no s'acaben aquí. La gran diferència és que Alemanya és una federació i Espanya, un estat unitari descentralitzat. Els poders són originaris de Baviera i la resta de membres de la federació, que cedeixen a Berlín les competències que volen i pacten. Per això poden plantejar al Tribunal Constitucional una revisió dels pactes. A Espanya, el pactes no existeixen. Tots els poders són de l'estat central, de Madrid, que cedeix els que vol a les regions descentralitzades. Els impostos que paguen els bavaresos són bavaresos. Els impostos que paguem els catalans –els cedits inclosos– són espanyols.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 11 de febrer de 2012

La colla dels dracs

Tot i la majoria absoluta del PP, hi ha alguns indicadors que conviden a un cert optimisme pel que fa al futur de Catalunya. Per primer cop en molts anys, el context internacional és favorable als nostres interessos. Els processos d'independència han deixat de ser quelcom llunyà i la realitat econòmica està demostrant que small is better.

A casa nostra el moviment sobiranista transversal ha empès els partits cap a posicions de les quals ja serà molt difícil fer marxa enrere. El mateix president Mas està arrossegant el seu partit a creuar el Rubicó: per més brillant que sigui el balanç de la seva gestió de govern al final de la legislatura, qualsevol cosa inferior al concert econòmic serà un fracàs personal i convergent. L'única resposta possible davant d'una negativa espanyola és la independència, i Mas ho sap per més que vulgui disfressar-ho amb sinònims forçats com emancipació, divorci, camins divergents o “més Europa”.

Aquesta realitat no és desconeguda al PP, que veu amb nerviosisme que el creixent sobiranisme català pot esguerrar una legislatura destinada a la placidesa de la majoria absoluta. És per això que Sánchez-Camacho va de ministeri en ministeri a Madrid amb una carpeta les primeres pàgines de la qual són les enquestes que mostren que la independència ja és majoritària a Catalunya. En altres circumstàncies, Espanya es faria un fart de riure, perquè sap que bordem però no mosseguem mai. La rauxa catalana és un drac que cada any s'aixeca amenaçant, però sempre hi surt un sant Jordi amb la llança a la mà. El que passa és que ara el drac ja no està sol. El documental que emetrà dimecres el Sense ficcióde TV3 mostra que el drac flamenc també vol aixecar el vol. Els britànics ja parlen de “Little Britain” per referir-se al que quedarà de la Gran Bretanya en el futur proper. Escòcia hi dirà la seva el 2014 i un altre drac s'ha apuntat a la festa: Gal·les. Els afiliats al Plaid Cymru han crescut un 23% en els darrers quatre mesos. Si abans els seus líders s'apuntaven a l'estil pujolià de l'“ara no toca”, la més ben situada per assolir el control del partit és ara per ara Leanne Wood, que en una ocasió va ser expulsada del Parlament perquè va referir-se a Sa Majestat com “la senyora Windsor”.

La colla dels dracs va per feina i els catalans haurem de decidir si volem convèncer sant Jordi de deixar-lo volar.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 4 de febrer de 2012