Temps de parlar clar

Publicat el 30/11/13 al Diari El Punt Avui

El temps d'incertesa del procés català cap a la independència entrarà d'aquí a tres o quatre setmanes a la recta final. Tenim un munt de senyals que ens indiquen que el temps de les ambigüitats i les mitges tintes està arribant al punt d'esgotament. Tant a Catalunya com a Espanya cadascú comença a ocupar el seu lloc i es prepara per fer front a la batalla definitiva. Una batalla que serà pacífica i democràtica, però que no serà un camí de roses.

No és casual que el president Rajoy, que es caracteritza per no posar mai la cara ni respondre mai amb claredat cap pregunta, s'hagi fet fer d'unaforma barroera i patètica una pregunta sobre el tema per part de l'agència estatal de notícies, que va respondre llegint (és clar) una resposta precuinada que intentava obtenir el suport del president francès Hollande, que va fugir d'estudi entre astorat i divertit.

A casa nostra, també s'acaben les confusions. Amb l'excepció incomprensible d'Iniciativa, que en un error estratègic notable insisteix a mantenir-se en una ambigüitat insostenible, la resta de forces polítiques catalanes han aclarit la seva posició. El PSC s'ha alineat amb l'unionisme, juntament amb el PP i Ciudadanos, i la resta acabaran de situar-se abans de final d'any, en què s'haurà acabat aquest sainet irrellevant de la pregunta i la data. Per Duran i Unió no cal preocupar-se: faran el que digui el president Mas i Convergència, com sempre. I, si cal, cridaran “Visca Catalunya lliure”.

A partir del gener del 2014 començarà un altre partit. El partit de govern haurà de dir explícitament si vol o no una Catalunya independent, i s'haurà de desgranar un argumentari complet i detallat de com serà la nova Catalunya, tal com ha fet aquesta setmana el Partit Nacional Escocès amb el seu llibre blanc. El conseller Homs ens va donar aquesta setmana un bon exemple de la claredat que necessitem en parlar molt clarament de la futura diplomàcia catalana (atenció amb el temps verbal que elimina el condicional): “Quan Catalunya sigui un país independent estarà molt lluny del que gasten d'altres” en acció exterior, va declarar.

Per la porta o per la finestra

Publicat el 23/11/13 al Diari El Punt Avui

Augmenta el nerviosisme dels partidaris de mantenir la unió amb Espanya i estem assistint a un augment de les estratègies i tàctiques destinades a torpedinar el procés català cap a l'exercici del dret a decidir.

S'hi posin com s'hi posin, hi ha una majoria sòlida a Catalunya a favor de la independència, i resulta fins i tot divertit veure els intents per negar aquesta realitat. Veiem com hi ha mitjans de comunicació, opinadors, tertulians i dirigents polítics i empresarials que s'entesten a intentar construir la realitat des de les seves pàgines i micròfons. És com aquell conseller que va dir que eliminaria els barracons de les escoles i l'endemà d'assumir el càrrec va ordenar que passessin a anomenar-semòduls prefabricats. Des del poder, de vegades hom comet l'error de creure's que pot canviar la realitat a cop de voluntat, i en el cas esmentat, tot i que els barracons van desaparèixer del llenguatge oficial, no van desaparèixer dels patis de les escoles.

Amb la majoria independentista catalana passa el mateix. Creixen les veus que criden que no es podrà concretar, que el procés es dilueix, que ens tancaran les portes, que el president no s'atrevirà, etcètera.

Tanmateix, els catalans estem fent la maleta per marxar. L'estem fent amb molta cura, endreçant la roba ben plegada per no fer res malbé, i mentrestant el pare govern espanyol es planta davant la porta i ens diu que no l'obrirà mai. La tieta PSOE-PSC ens diu que ens ho pensem, que no podrem marxar, que el pare no ens obrirà mai la porta. Hi ha més gent a casa que ens diu que a fora fa fred, que ens quedarem sense paga, que no ens estimarà ningú i acabarem sota un pont. Tots ells, però, no veuen (o no volen fer-ho) que a l'Europa del segle XXI a totes les cases hi ha una finestra que es diu democràcia i que no es pot tancar. Quan tindrem la maleta feta, si no ens obren la porta marxarem per la finestra. S'hi posin com s'hi posin.

Per la porta o per la finestra

Publicat el 23/11/13 al Diari El Punt Avui

Augmenta el nerviosisme dels partidaris de mantenir la unió amb Espanya i estem assistint a un augment de les estratègies i tàctiques destinades a torpedinar el procés català cap a l'exercici del dret a decidir.

S'hi posin com s'hi posin, hi ha una majoria sòlida a Catalunya a favor de la independència, i resulta fins i tot divertit veure els intents per negar aquesta realitat. Veiem com hi ha mitjans de comunicació, opinadors, tertulians i dirigents polítics i empresarials que s'entesten a intentar construir la realitat des de les seves pàgines i micròfons. És com aquell conseller que va dir que eliminaria els barracons de les escoles i l'endemà d'assumir el càrrec va ordenar que passessin a anomenar-semòduls prefabricats. Des del poder, de vegades hom comet l'error de creure's que pot canviar la realitat a cop de voluntat, i en el cas esmentat, tot i que els barracons van desaparèixer del llenguatge oficial, no van desaparèixer dels patis de les escoles.

Amb la majoria independentista catalana passa el mateix. Creixen les veus que criden que no es podrà concretar, que el procés es dilueix, que ens tancaran les portes, que el president no s'atrevirà, etcètera.

Tanmateix, els catalans estem fent la maleta per marxar. L'estem fent amb molta cura, endreçant la roba ben plegada per no fer res malbé, i mentrestant el pare govern espanyol es planta davant la porta i ens diu que no l'obrirà mai. La tieta PSOE-PSC ens diu que ens ho pensem, que no podrem marxar, que el pare no ens obrirà mai la porta. Hi ha més gent a casa que ens diu que a fora fa fred, que ens quedarem sense paga, que no ens estimarà ningú i acabarem sota un pont. Tots ells, però, no veuen (o no volen fer-ho) que a l'Europa del segle XXI a totes les cases hi ha una finestra que es diu democràcia i que no es pot tancar. Quan tindrem la maleta feta, si no ens obren la porta marxarem per la finestra. S'hi posin com s'hi posin.

Sabates voladores

Publicat el 16/11/13 al Diari El Punt Avui

M'ha sorprès, i molt, veure els poders fàctics fent pinya en defensa de Rodrigo Rato i condemnant el diputat David Fernàndez pel seu gest d'ensenyar una sabata al Parlament; des dels dirigents polítics en general fins a editorials de diaris titulats “Matonismo”.

Quan la justícia no fa la seva feina, les societats democràtiques solen trobar vies alternatives per fer efectiva la condemna social de les conductes delictives. El gest mediàtic de Fernàndez va en aquesta direcció, i em va fer recordar l'actitud de la societat argentina davant els indults i les lleis d'obediència deguda i punt final que van deixar lliures torturadors i assassins, en la dècada dels noranta del segle passat. Es va generar un rebuig ciutadà que va esdevenir una condemna social que va obligar l'Estat a reaccionar i anul·lar aquelles lleis. Per exemple, en entrar un d'aquests personatges en un restaurant, un teatre, un cinema, tota la resta de la gent amenaçava d'abandonar el local si qui acabava d'arribar no marxava immediatament. Recordo el cas d'Alfredo Astiz, l'Àngel de la Mort (que sortosament més tard va tornar a la garjola), que va rebre un cop de puny a la cara d'un home que passejava amb la seva família i es va indignar de veure'l tan tranquil caminant amb total impunitat pel carrer.

Déu me'n guard que algú es pensi que vull fer apologia d'aquestes situacions o insinuar que és el que s'hauria de fer amb aquests banquers que es riuen a la cara de tots nosaltres, els que pagarem els rescats bancaris durant dècades. Ans al contrari, aquesta condemna social és un símptoma de mala salut democràtica. Si la justícia de veritat funcionés, aquestes situacions no es produirien. I encara pitjor si, a més a més, els altres poders fàctics (polítics, premsa, etc.) s'allunyen del sentiment ciutadà. Malauradament, l'actuació de Fernàndez no és res més que un reflex del sentiment d'indignació ciutadana creixent en molts àmbits, i em fa l'efecte que en veurem més, de reaccions espontànies en aquesta direcció.

Mossos sota sospita

Publicat el 9/11/13 al Diari El Punt Avui

Segurament us reconeixereu en aquesta situació. Un dia en un semàfor se us apropa una persona que us neteja el vidre del cotxe a canvi d'una moneda. La condició precària del protagonista us commou i accediu a la transacció. La segona vegada que us passa, potser torneu a donar la moneda al netejavidres. El tercer cop li feu un senyal per tal que no us toqui el vidre, però ell hi insisteix. Quan ja us ha passat deu o quinze vegades, us emprenyeu amb ell i l'engegueu a fer punyetes.

Les persones que integren els cossos i les forces de seguretat pateixen el mateix procés, aquí i a la Xina Popular. El contacte diari amb la delinqüència, amb els baixos fons, amb la degradació, va laminant l'actitud vital dels agents, en una evolució que pot acabar amb la insensibilitat total davant les desgràcies humanes amb què han de conviure en la seva feina. I això porta a situacions com la del Raval, que ha posat a la picota tot el cos dels Mossos d'Esquadra.

Què fan les millors policies del món per combatre aquest problema? Dues coses. Per una banda, formació continuada. Seguint amb l'exemple inicial d'aquest article, necessitem que algú ens recordi que el netejavidres és una persona en situació d'exclusió social, que les oportunitats li són negades, etcètera, per evitar la reacció colèrica davant la situació repetida en el semàfor. El mateix passa amb els cossos policials. Cal una formació continuada perquè puguin evitar i resistir les dinàmiques negatives exposades.

La segona acció que les millors policies del món fan per evitar aquest problema és fer palès de formaexplícita la voluntat de castigar i extirpar de forma fulminant i exemplificadora qualsevol comportament inadequat i excessiu. En casos com el del Raval, s'actua d'immediat, amb contundència, fins i tot a risc de ser injust amb els protagonistes i els seus responsables jeràrquics i polítics, perquè només una resposta ràpida i exemplar salvaguarda el prestigi i la consideració social del cos en qüestió.

Espies eren els d'abans

Publicat el 2/11/13 al Diari El Punt Avui

Temps era temps, l'espionatge era una activitat plena de glamur i encant. Els governs havien d'entrenar veritables mestres de la seducció i l'engany per accedir a documents i informació secreta dels altres països. De Mata Hari a Garbo, la feina de l'espia era una de les que tots somiàvem de petits: ser un James Bond baixant com un esperitat la carretera de Montecarlo amb un Aston Martin i una rossa servint-nos una copa de cava al seient de l'acompanyant. Amb l'ajuda d'enginys sofisticats, s'obtenia i transmetia informació de vital importància.

Avui dia, malauradament, la nostra societat tecnològica ha reduït
la professió de l'espia
a quelcom avorrit i sense cap atractiu.

Els nous espies ja no s'assemblen ni tan sols a Austin Powers. Ara són uns friquis de la informàtica que volen canviar-se de sexe, es refugien en un aeroport rus o viuen en un lavabo reformat d'una ambaixada.

Abans, per escoltar una conversa privada l'espia havia d'entrar furtivament en un despatx penjat d'una corda i vestit de negre amb passamuntanyes. Ara només ha de copiar arxius d'ordinador en un llapis USB o fer córrer un programari sobre milions de correus electrònics.

Avui dia és tan fàcil fer d'espia que els governs ja ni es preocupen pel tema. Els EUA volien espiar 60 milions de trucades telefòniques a Espanya i només van haver de demanar-ho als serveis secrets espanyols. “Ens voleu espiar? No us molesteu, ja us enviem els arxius nosaltres,
només faltaria!”.

Tots els governs i corporacions s'han espiat, s'espien i s'espiaran. Estic segur que a casa nostra unionistes, independentistes i moderats són espiats, però ja ha perdut màgia i misteri. Si els espies el que fan és buscar al Google i remenar perfils de Facebook, ja podem plegar.