Terceres vies (mortes)

Publicat el 28/09/13 al Diari El Punt Avui

Admiro el nivell de confiança en si mateix de Josep Antoni Duran i Lleida. Si els sobiranistes veuen dificultats a fer arribar el seu missatge a certes zones del cinturó metropolità de Barcelona, Duran es veu capaç de convèncer tot Espanya de les bondats del seu
sistema confederal.

La confederació (una unió d'estats que conserven la seva sobirania i es regeixen per determinades lleis comunes) és un sistema polític inexistent. No en queda cap al món, d'estat confederal. L'únic lloc del món que s'anomena a si mateix “confederació” és Suïssa, però en realitat és una federació. Això no disminueix la confiança de Duran, que es veu capaç de convèncer Espanya i Catalunya d'esdevenir l'única confederació del planeta. Hi ha algunes
dificultats, però.

Mentre Duran somia en la confederació, Espanya aprova una nova llei d'educació que transforma el castella en la llengua vehicular de l'ensenyament a tot el territori de l'Estat, tot esborrant d'un cop de llei 30 anys d'immersió lingüística en català.

Mentre Duran somia en la confederació, Espanya declara els toros Bien de Interés Cultural, tot eliminant d'una estocada la prohibició aprovada pel Parlament català.

Mentre Duran somia en la confederació, Espanya aprova una targeta sanitària única per a tot el territori, que unifica el sistema de salut i esborra tot rastre de diferència entre les nacions cridades a formar de la Confederació Espanyola.

Mentre Duran somia en la confederació, Espanya decideix que una de les màximes autoritats judicials de l'Estat, cridada a jutjar en un munt d'assumptes sensibles per a Catalunya, està perfectament habilitada per fer-ho, a pesar d'haver manifestat públicament un anticatalanisme visceral.

Tinc l'esperança que, més aviat que tard, Duran despertarà del seu somni i veurà que, com va dir el president Mas al Parlament dijous passat, “estem com estem perquè hem acumulat cent anys de decepcions amb les terceres vies”.

L'alternativa espanyola

Publicat el 21/09/13 al Diari El Punt Avui

Ja sabem que la independència de Catalunya és una impossibilitat metafísica. Ens ho han dit tots els altaveus de Madrid i uns quants comissaris europeus. És curiós, tanmateix, que una eventualitat que ens diuen que no es produirà provoqui tants nervis i tants moviments diplomàtics per part de l'Estat espanyol. El mateix ministre García-Margallo admetia ahir que ha posat tota la diplomàcia espanyola a treballar per “defensar la constitució i la unitat d'Espanya”. De les declaracions dels funcionaris de la Unió Europea no cal fer-ne gaire cas. Tal com ha explicat Vicent Partal en aquest diari, en tots els casos d'independència de països europeus en les darreres dècades (i n'hi ha hagut un bon grapat), invariablement han manifestat prèviament que Europa tancaria les portes per sempre més als nous estats, per incorporar-los poc després com a membres de ple dret. No cal perdre-hi ni cinc minuts. Potser sí que val la pena, però, escoltar l'oferta temptadora que ens fa Espanya per romandre dins l'estat. Tinguem clar que, si no marxem, ens espera un futur molt esperançador. Mirem-ne alguns exemples.

D'entrada, l'Ajuntament de Madrid se'n riu, dels 8.000 milions de deute, i anuncia una rebaixa d'impostos per atraure encara més empreses de la “perifèria” cap a la capital d'un estat que vol macrocèfal com el francès, mentre que aquí hem d'aplicar tipus màxims per compensar el dèficit fiscal. Si mirem la política espanyola d'infraestructures, aquesta setmana la ministra de Foment, davant una pregunta parlamentària sobre les previsions de passatgers del TGV Madrid-Extremadura que justifiquin la inversió de 4.000 milions d'euros, responia amb tota tranquil·litat que no se n'havia fet cap d'estudi. Mentrestant, el tramvia de Jaén no entrarà en funcionament perquè l'Ajuntament no pot pagar-ne el cost d'operació. Potser hauran d'aplicar la solució imaginativa de Vélez-Málaga, que en no poder pagar el manteniment del flamant tramvia, ha decidit llogar els cotxes a una ciutat australiana propera a Sidney.

És evident que l'alternativa de romandre a Espanya és d'allò més temptadora.

De majories i fractures

Publicat el 14/09/13 al Diari El Punt Avui

És un molt bon senyal que pràcticament totes les respostes a l'èxit aclaparador de la
Via Catalana cap a la Independència es puguin resumir en dos arguments: el de la “majoria silenciosa que es va quedar a casa” i el del “risc de fractura de la societat”.

Deixem de banda la resposta del PSC/PSOE, que es limita a oferir “un nou encaix a Espanya”. El calendari dels socialistes va deu anys endarrerit. El país ha deixat enrere definitivament la Catalunya autonòmica, el pacte fiscal
i el fals encaix.

Tornem a les dues respostes que hem sentit com mantres en boca dels contraris al procés. D'una banda, tenim l'argument de la majoria silenciosa, que històricament ha estat esgrimit per aquells que es queden sense arguments. No resisteix cap anàlisi seriosa. La majoria d'espanyols que no van sortir mai al carrer per protestar contra la violència d'ETA són favorables a l'organització armada basca? Tot i governar amb majoria absoluta, la majoria de ciutadans de l'Estat (la suma
dels vots per altres
partits més l'abstenció) no van votar Mariano Rajoy. Això li resta
legitimitat?

L'altre argument és igualment ridícul. L'amenaça de ruptura de la societat catalana és esgrimida com un càstig diví que caurà sobre els ciutadans i separarà famílies i pobles. Aquest argument és profundament antidemocràtic, perquè apel·la a les unanimitats pròpies de les dictadures feixistes i estalinistes. La mateixa naturalesa de la democràcia implica la divisió d'opinions. És cert que el referèndum sobre la independència dividirà els catalans. Com també els divideix cada convocatòria electoral, que obliga a triar entre diverses opcions polítiques. També provoquem una divisió a la comunitat de veïns quan votem si pintem o no la façana. Aquestes fractures només s'eviten si prohibim la democràcia i atorguem tot el poder a una única persona o grup. Potser és el que enyoren alguns nostàlgics.

De fet, que aquests siguin els únics arguments contra la independència, que ja és majoritària i transversal, ens fa veure que tenim la partida guanyada.

1.000 quilòmetres, 1 segle

Publicat el 7/09/13 al Diari El Punt Avui

El 1928, dos anys després dels Fets de Prats de Molló, Francesc Macià va fer un viatge per Amèrica per obtenir el suport dels emigrants catalans i internacionalitzar una causa que s'havia fet coneguda a partir del judici francès a Macià i d'altres responsables.

Ja a Buenos Aires, en una trobada amb els catalans de l'Argentina, un home se li va acostar amb un vailet de pocs anys. “He viatjat en tren 1.000 quilòmetres des del Chaco perquè el meu fill us conegués, senyor Macià”. Va ser una escena molt emocionant que ens va arribar pel seu mateix protagonista, aquell nen petit que va fer un viatge interminable amb el seu pare. 60 anys després va repetir el mateix trajecte amb el seu nét per conèixer el president Jordi Pujol, de visita a la capital argentina.

Fa pocs dies, gairebé un segle després del primer viatge, aquell nét que va fer els 1.000 quilòmetres del seu avi i el seu besavi per conèixer el president de Catalunya ha tornat a fer el trajecte amb el seu propi fill per participar en la Via Catalana que va fer-se davant l'imponent edifici del Congrés argentí, a Buenos Aires, per reclamar la llibertat de la
terra dels seus ancestres.

Aquesta història plena d'emoció serveix per fer palès que la lluita de Catalunya per la llibertat no és cosa d'un dia, d'un any, ni d'una dècada. El procés avança inexorablement perquè està construït sobre unes bases sòlides i unes arrels profundes que es remunten diverses generacions enrere.

Hem accelerat amb decisió en els darrers dos o tres anys, i hem arrossegat els nostres líders polítics, però no vindrà d'un any o dos. Ara ens pot semblar un despropòsit que el president Mas pretengui esperar fins al 2016 per convocar unes eleccions plebiscitàries si la consulta no es pot celebrar, però no ens posem nerviosos. Hi ha un gran avenç en les declaracions de Mas, que ha deixat molt clar que això no té marxa enrere. Sigui el 2014, el 2015 o el 2016, Catalunya decidirà el seu futur. Mas ha patit personalment la traïció i la vexació política derivada de l'incompliment del seu pacte amb el govern espanyol sobre l'Estatut. No tornarà a caure en el mateix parany.