Un tret al peu

Publicat el 27/07/13 al Diari El Punt Avui

Els nord-americans són molt gràfics a l'hora d'encunyar frases fetes. Aquesta setmana, veient el ple monogràfic del Parlament sobre l'atur juvenil, me'n va venir al cap una: disparar-se al peu. És precisament el que semblen haver fet els diputats catalans en convocar una sessió solemne per tractar un problema real i concret, sense aportar cap solució real i concreta.

En un moment de profund descrèdit de la política, quina pot ser la motivació dels partits catalans per dedicar dos dies sencers a parlar i discutir, tot i sabent que no podran prendre cap resolució efectiva per resoldre els problemes plantejats? Pensant en la resposta a aquesta pregunta, se'm va aparèixer, damunt l'espatlla esquerra, un dimoniet i, sobre la dreta, un angelet, cadascun amb una resposta diferent.

El dimoniet m'ha assegurat que tot plegat és una prova més que els polítics viuen en el seu microclima, que creuen que el món s'acaba quan surts del parc de la Ciutadella, i que els encanta fer discursos plens de retòrica i buits de contingut. Es van fer 400 votacions sobre 260 propostes de resolució presentades. Algú creu que han resolt el problema?

L'angelet, per contra, m'ha dit que la raó profunda del ple monogràfic del Parlament sobre l'atur juvenil havia estat posar de manifest fins a quin punt l'autogovern de Catalunya és insuficient per fer front a les necessitats de la societat. Només cal fer una ullada a les resolucions aprovades pel Parlament per comprovar que no disposem dels recursos per fer front a cap política d'ocupació juvenil, sinó que hem de pidolar a l'Estat que es digni a transferir-nos la part proporcional del fons europeu ad hoc. Només podem aprovar recomanacions, mocions i propostes, però no podem posar en marxa cap mesura real ni concreta. Ni tan sols podem atorgar el vot als menors de 16 anys, sinó tan sols aprovar una declaració “per avançar cap al reconeixement” d'aquest dret.

Com que sóc una mica beneit, he preferit fer cas a l'angelet, perquè té tota la raó: només amb l'estat propi podrem fer polítiques efectives d'ocupació.

Por escènica

Publicat el 20/07/13 al Diari El Punt Avui

Un gran filòsof contemporani de nom Jorge Valdano va popularitzat el concepte de por escènica. En el seu cas, l'aplicava als grans equips de futbol que, tot i ser superiors, no poden gestionar els nervis i l'ansietat davant una situació que en principi es presenta favorable. Aquesta és la situació en què es troba avui l'Estat espanyol en relació amb el procés català. Espanya té la paella pel mànec. Dosifica l'ofec financer de la Generalitat, disposa d'uns potents altaveus mediàtics aquí i allà, sap que la comunitat internacional actuarà amb indiferència, té majoria absoluta parlamentària i controla les altes instàncies judicials.

Davant aquest panorama, el partit s'hauria de guanyar amb comoditat. Però Espanya té por escènica, perquè veu que l'altre equip es presenta a jugar amb alegria, amb confiança i amb convicció. És aquesta una actitud suïcida? De cap manera. Catalunya és un equip petit que ha perdut gairebé tots els partits des d'aquella fatídica final de 1714, però té un element clau que decantarà el resultat, fins i tot amb l'àrbitre en contra. Aquesta estratègia es la democràcia, la força dels vots, la legitimitat de les urnes. El rival sap que de moment totes les seves jugades d'atac i defensa s'han revelat inútils, perquè l'altre equip segueix tocant la pilota amb tranquil·litat. Els jugadors espanyols miren la banqueta esperant alguna instrucció que canviï la dinàmica del joc, però els entrenadors no saben què fer.

El rellotge avança i ja som a la segona part del partit. Hem fet algunes jugades brillants, com ara el Concert per la Llibertat, i aviat farem una cadena humana que serà com un driblatge de Messi que farà posar dempeus l'estadi sencer.

En aquest context, el govern català convocarà una consulta per exercir el dret a decidir. La cruïlla per Espanya és definitiva. Si la permet, és probable que l'opció independentista guanyarà i es veurà obligada a negociar la secessió davant l'atenta mirada d'Europa. Si la impedeix, l'efecte serà encara pitjor. Per als catalans, una consulta prohibida és una consulta guanyada, que legitimaria unes eleccions plebiscitàries seguides d'una declaració parlamentària d'independència. Espanya ho sap, presa de la por.

Més seny, o més rauxa?

Publicat el 13/07/13 al Diari El Punt Avui

Què és més necessari en aquest punt del procés d'alliberament que viu Catalunya: el seny o la rauxa? Sí, ja ho sé, que cal una mica de cada, però deixeu-me insistir: quin percentatge de seny i quin percentatge de rauxa ens convé?

Pot passar que un excés de seny ens faci perdre la millor oportunitat en 300 anys de recuperar la nostra independència? O per contra, pot succeir que una actitud arrauxada i irreflexiva ens condueixi al fracàs i la frustració?

Aquests dubtes van assaltar-me després de conèixer la notícia que més de 100.000 persones s'havien apuntat en només nou dies a la cadena humana promoguda per l'Assemblea Nacional Catalana, que travessarà el país de nord a sud el proper 11 de setembre. Vaig veure gent exaltada amb el compromís i la mobilització de què és capaç el poble català. 100.000 persones en nou dies! 100.000 persones que voluntàriament han emplenat un formulari web prou complicat perquè ningú no pugui dir que s'hi ha apuntat sense pensar.

També vaig veure, però, la clàssica actitud catalana del got mig buit. “I si només ens quedem en l'empenta inicial i després no hi arribem, a la gent necessària?”, em preguntaven alguns. “I si no s'omplen tots els trams i fracassa?”, em deien d'altres.

És la mateixa actitud de qui encara creu que cal convèncer més gent per assegurar una majoria sòlida que ens doni el triomf en el referèndum d'autodeterminació (que es farà, segur, ja sigui previ o de ratificació). Personalment, trobo que ja hem convençut a qui havíem de convèncer. Els números de les enquestes doblen les xifres dels sondejos previs a la independència de tots els països que hi han accedit recentment. Hi ha una majoria sòlida a favor de la independència, pesi a qui pesi. Evidentment que no aconseguirem un 100% de suport, però és que la democràcia no és unanimitat, és la voluntat de la majoria, tot respectant els drets de la minoria. Això és el que passarà a Catalunya, més aviat que tard.

Del concert a la cadena

Publicat el 06/07/13 al Diari El Punt Avui

No sé si heu detectat una campanya lenta però sostinguda destinada a desmobilitzar el personal. Mentre que polítics, tertulians i opinadors sovint no aixequem la mirada de les batalletes partidistes quotidianes, hi ha qui aprofita per escampar una falsa sensació de desencantament, de pèrdua d'il·lusió. “El soufflé independentista està baixant”, diuen, i malauradament fins i tot entre els més afins a la causa hi ha qui s'ho creu i contribueix a estendre el rumor.

La realitat, però, és que a la base de la piràmide l'activitat segueix a un ritme intens i sostingut.

 Si d'alguna cosa podem enorgullir-nos els catalans és de respondre a aquesta cita amb la història amb imaginació, amb intel·ligència i amb alegria.

El moviment de les consultes populars, les manifestacions del 2010 i el 2012, a favor del país i en contra de ningú, una xarxa densa d'associacions, plataformes, ateneus i entitats que segueixen treballant intensament. Podríem parlar de la demostració de força impressionant que va ser el Concert per la Llibertat, però és que els exemples es multipliquen a petita escala arreu del territori. Per exemple, les trobades espontànies en diferents ciutats del país cada dia 11 (aquest mes, a Palafolls), convocades via Twitter, anomenades Piulades a la fresca. Són un gran termòmetre de fins a quin punt el poble segueix amb el muscle tens, esperant que els seus líders no el defraudin.

Us en posaré un altre, d'exemple. Una petita editorial, Comanegra, decideix assumir el risc de fer una versió llibre (en català i en anglès) del web Elclauer.cat, un compendi d'arguments per a l'estat propi consensuat per catorze entitats independentistes. El llibre es diu Claus sobre la independència de Catalunya i pot fer un gran servei com a manual d'instruccions per respondre a les preguntes més habituals sobre el procés. “És un servei al país”, explica Joan Sala, l'editor.

Aquesta successió continuada d'accions petites i grans, espontànies i planificades, de seny i de rauxa, són les que ens portaran a l'èxit. Del concert a la cadena humana, això sortirà bé.