Daq ghaH DuHHa'

La reacció que segurament heu tingut en llegir el títol d'aquesta columna és la mateixa que tenen a Madrid quan senten les nostres queixes i la que tenim a Catalunya quan ens parlen des de la capital del regne.

El problema més gran entre Espanya i Catalunya no és pas la llengua, ni el dèficit fiscal o l'amenaça d'intervenció. La principal dificultat és la incomprensió, que no només fa impossible la convivència, sinó també una separació amistosa basada en la mútua acceptació de les diferències.

La conclusió és que Daq ghaH DuHHa que vol dir “el diàleg és impossible” en klíngon, la llengua inventada per Marc Okrand a finals de la dècada del setanta del segle passat per a la sèrie Star Trek. Quan nosaltres parlem, sona klíngon a orelles espanyoles, i a l'inrevés també.

No hi ha diàleg possible quan les parts parlen idiomes extraterrestres i descriuen realitats incomprensibles. Ho hem comprovat una vegada més aquesta setmana al Congrés dels Diputats espanyol. Els representants catalans parlen de dèficit fiscal, d'espoli, de procés recentralitzador, d'absència d'inversions, d'invasió de competències, de ciutadans que paguen més impostos pel sol fet de ser catalans, etcètera.

Al seu torn, els ministres espanyols neguen cap discriminació inversora; afirmen que no hi ha cap deute pendent amb Catalunya; que “espoli” i “dèficit fiscal” són conceptes inexistents, i parlen de “nacions inventades i artificials”. No hi ha cap conversa entre les parts. Cadascú declama en un idioma incomprensible per a l'altre, descriu dimensions paral·leles que mai no s'entrecreuen. Fins i tot admetent amb candidesa que no hi hagi mala fe en cap de les parts i que tothom sigui honest en els seus plantejaments, ningú no és capaç d'entendre què diu l'alien que té al davant, que gesticula i parla amb vehemència.

Malauradament, tot plegat ens fa palès que no hi ha cap possibilitat d'una reformulació de la convivència amb Espanya, o de discutir els termes d'una separació amistosa, com sí que ho estan fent Escòcia i el Regne Unit. En el nostre cas, ens agradi o no, el futur és el conflicte, “l'estrebada” que esmentava dies enrere Francesc Homs, que requerirà líders ferms i decidits a fer-hi front.

Publicat el dissabte 28 d'abril de 2012 al diari El Punt Avui

Benzina al foc

No m'ha sorprès la reacció unànime de la premsa espanyola a l'expropiació de la filial argentina de Repsol, carregada de patrioterisme estèril. Sí que em va sorprendre, i molt, que la premsa catalana fes seguidisme en aquest tema, presentant tot plegat com un atac contra Espanya, quan parlem d'una empresa la majoria accionarial de la qual és a mans estrangeres.

Quedi clar d'antuvi que hom no pot defensar el govern argentí per una acció carregada de populisme que respon en el fons i en l'estètica a l'estil més pur del peronisme, un moviment que neix del règim feixista del general Perón. Això no vol dir, però, que Repsol sigui una víctima innocent.

L'expropiació, a banda de les raons de política interna argentina, és la conseqüència de la pèssima gestió de Repsol al país, i de la feblesa intrínseca d'una companyia que amb la compra d'YPF va voler passar a jugar en primera divisió de la nit al dia. El 2011, la petroliera va produir al país sud-americà 666.000 barrils de cru per dia, la meitat del que produïa el 2001, cosa que va forçar el país a esdevenir importador de combustible per 11.000 milions de dòlars anyals. És molt clar, però, que l'Argentina no s'hauria atrevit amb una Exxon, una Shell o una Total.

Tres dies abans de l'expropiació, la presidenta Fernández es reunia amb Obama i pactava que les accions a mans nord-americanes restarien indemnes. Les respostes d'Europa i les institucions internacionals han estat més aviat tèbies, perquè hi ha un gran negoci en joc. Les petrolieres xineses –també les europees i americanes–, ja estan enviant emissaris a Buenos Aires per oferir els seus serveis a la nova YPF nacionalitzada. Fan riure els que sostenen que això afectarà les inversions estrangeres a l'Argentina. El 2006 Bolívia va expropiar la petroliera YPFB, propietària d'enormes reserves de gas, fins aleshores en mans d'empreses estrangeres, la majoria americanes. No només no vam llegir gaire res a la premsa espanyola, sinó que un any i mig després Repsol signava un conveni d'explotació conjunta amb la nova YPFB nacionalitzada, i des d'aleshores opera en territori bolivià amb total normalitat.

Publicat el dissabte 21 d'abril de 2012 al diari El Punt Avui

Un bri d'Esperanza

No és la primera vegada que en aquestes línies llegireu que el procés d'independència de Catalunya avança i és ja inexorable. El fet de ser protagonistes del moment ens priva de la perspectiva suficient per comprendre que ja no hi ha marxa enrere. Els llibres d'història dels nostres néts ja s'encarregaran d'explicar-ho.

Mentrestant, assistim a fets i esdeveniments petits, gairebé insignificants, que ens demostren que anem en la bona direcció. Com la desena d'empresaris que van pagar l'IVA per primer cop a Catalunya en comptes de fer-ho a la Hisenda espanyola. O com les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, que reconeixia amargament que l'estat de les autonomies, l'invent de la Transició destinat tant a impedir un estat federal com a frenar les aspiracions de catalans i bascos, ha estat un fracàs rotund. Esperanza admetia amb desesperança que no només no s'ha aconseguit subsumir aquestes nacions als motllos espanyols, sinó que s'ha augmentat la seva desafecció. Fins aquí, hom no pot estar-hi més d'acord. El problema rau en la solució plantejada: centrifugar competències vers l'Estat, les diputacions i els municipis.

Aguirre representa una de les reaccions espanyoles davant del creixement de l'independentisme a Catalunya: saben que ens queixem i amenacem molt, però a l'hora de la veritat sempre ens arronsem. Segons aquest punt de vista, cal aprofitar la crisi per reparar l'error històric de cedir tant davant els catalans durant el postfranquisme. Recentralitzar és la paraula de moda a Madrid.

Hi ha, però, una altra visió de la jugada a Madrid. La dels espanyols que veuen que la independència de Catalunya arribarà més d'hora que tard, i que ja no són a temps d'impedir-ho. Per això la ministra Pastor insisteix amb el corredor central tot i les negatives d'Europa i de tothom amb dos dits de front. Per això la inversió en Rodalies per aquest exercici s'ha reduït en un 95 per cent (i alhora ha crescut un 24 a Madrid) i és menor que el pressupost de la Casa del Rei. Ja no cal invertir ni un ral en una regió que d'aquí a quatre dies marxarà irremeiablement.

Publicat el dissabte 14 d'abril de 2012 al diari El Punt Avui