El futur és Occitània

Ningú no pot dir seriosament que els primers moviments del govern de Mariano Rajoy hagin estat una sorpresa, com a màxim podríem exclamar-nos de la rapidesa a agafar el toro per les banyes i anar per feina.
Hem tingut dos anuncis que obren la temporada de cacera i ens mostren el futur que ens espera amb una claredat meridiana. D’una banda, ens diuen que l’autonomia financera s’acabarà aviat, i que els pressupostos catalans hauran d’obtenir l’aprovació de Madrid per tirar endavant. És un tret al clatell a l’autogovern escarransit que fins ara hem mantingut amb penes i treballs. De fet, només gaudíem de la meitat de l’autogovern en matèria econòmica. Podíem decidir en què gastar, però els diners són al calaix de Madrid, que fa les transferències oportunes. Ja hem vist què significa aquesta mitja autonomia. Quan Espanya ho ha volgut, ha deixar de transferir els diners que corresponien a Catalunya, i no hem pogut fer res més que queixar-nos amargament. El mateix que hem fet ara quan el govern espanyol, mitjançant el Financial Times, ha anunciat que suprimirà l’altra meitat de l’autogovern econòmic. Només podem queixar-nos, perquè no tenim cap eina per defensar-nos o evitar-ho. La idea de recórrer a la justícia espanyola per protegir l’autogovern català és a hores d’ara una broma de mal gust. D’altra banda, hem sentit que aviat el Congrés tramitarà una llei per harmonitzar els continguts dels sistema educatiu espanyol. Ja sabem què vol dir això.
Espanya va per feina, i el govern català és arraconat per una estratègia que només hauria funcionat en cas d’un govern espanyols sense majories absolutes. Parlar ara de pacte fiscal és com parlar de viatjar a Mart. És possible, però és més a prop de la ciència-ficció que de la realitat propera. Imagino la frustració del president Mas, que veu com el seu plantejament de transició nacional ordenada i pacífica no encaixa amb la crua realitat. Catalunya té dues portes al davant. Una porta a la ruptura institucional amb Espanya en la línia dels Fets d’Octubre de 1934, quan un govern de dretes espanyol va posar contra les cordes l’autogovern català. L’altra porta a un futur com el d’Occitània, una exnació que es conforma amb simpàtiques particularitats regionals, com ara el cassoulet o la megafonia bilingüe del metro de Tolosa.

Publicat el dia 7 de gener de 2012 al diari El Punt Avui