La carta internacional

Publicat el 25/01/14 al Diari El Punt Avui

És possible que, en un moment donat, els actorsinternacionals deixin de repetir la jaculatòria “és un afer intern d'Espanya” i facin alguna cosa per desencallar l'atzucac en què ens trobarem ben aviat? La passivitat internacional es mantindrà quan l'Estat conculqui els principis democràtics més elementals, ja sigui amb el segrest d'urnes o la suspensió de l'autonomia? És encara prematur de dir, però el neguit del govern espanyol (sobretot de la cartera d'Afers Estrangers) és creixent. A Madrid ja s'alcen veus que demanen el cap del ministre Margallo en una safata de plata, perquè de vegades sembla un agent encobert de la causa catalana. Però no només en el govern hi ha nerviosisme, sinó en les files de l'unionisme en general. El titular de portada de fa exactament una setmana del diari El País n'és una bona mostra. Destacava el “silenci internacional” sobre el procés, el mateix cap de setmana que La Reppublicapublicava un article d'opinió del president Mas o que la BBC l'entrevistava en horari de màxima audiència. No és casual que The New York Timesno dediqués ni una línia a la trobada de Rajoy amb Obama, però que informés a bastament de l'aprovació al Parlament de la reclamació de les competències per fer la consulta. Europa és un continent que ha desenvolupat una aversió al conflicte, i la Unió Europea es va bastir, precisament, per evitar-los, en una regió on cada 20 o 30 anys esclatava una guerra. Si nosaltres fem bé la feina, no em puc imaginar una Europa impassible davant un conflicte democràtic i pacífic com el cas català.

Disciplinats i díscols

Publicat el 18/01/14 al Diari El Punt Avui

Tenim una democràcia de tan baixa qualitat que la notícia d'uns diputats desobeint les ordres del partit gairebé ha eclipsat el fet realment important: una majoria absolutíssima a favor de l'exercici del dret a decidir. Als països amb democràcies consolidades de veritat, els diputats voten segons la seva consciència i segons el mandat dels seus electors, i en últim lloc, segons les indicacions de la direcció del partit. Aquí, la imatge dels caps de grup parlamentari aixecant els dits per indicar el sentit del vot, no per habitual deixa de ser molt trista. A casa nostra, els partits són màquines de poder que demanen una fidelitat soviètica als seus membres electes. Maurici Lucena va arribar a dir a la premsa, als passadissos del Parlament, una autèntica bestiesa per argumentar l'obediència deguda: “La sobirania del PSC resideix en el consell nacional.” En tot cas, els òrgans de direcció en són dipositaris, però la sobirania resideix en els militants. És clar que l'origen de tot plegat rau en un sistema electorat que afavoreix el comportament corporatiu dels partits. Els diputats deuen fidelitat als líders que confeccionen les llistes, no pas als electors, que només coneixen (amb prou feines) els dos o tres primers llocs. Si acceptem com a normal que els diputats votin com xaiets el que mana la direcció dels partits, potser que ens estalviem de pagar 135 diputats, i que hi hagi només un representat de cada partit amb tants vots com percentatge de vots hagi aconseguit a les eleccions. Aviat tindrem l'oportunitat de fer un país nou. Aprofitem per bastir una democràcia real.

Oh! Europa

Publicat el 11/01/14 al Diari El Punt Avui

D'entre l'àmplia bateria d'amenaces que esgrimeixen els contraris a la independència de Catalunya, en destaca una de recurrent: Europa. La primera conseqüència de la plena sobirania del país seria l'expulsió instantània de la Unió Europea i de la moneda única, i l'aixecament d'un mur impenetrable en forma de vet espanyol, que ens impediria de tornar-hi per sempre més. Ens ho repeteixen tant i des de tantes tribunes que hem acabat per creure'ns-ho i per acceptar la premissa que seria una catàstrofe colossal. Tanmateix, convé que ens ho agafem amb calma i que sospesem si la independència no esdevindrà una oportunitat magnífica per replantejar-nos la relació amb la Unió Europea. Pel que fa a l'euro, cada cop són menys clars els avantatges de lligar-se a una moneda que no pots controlar ni devaluar. Avui per avui, els països que van decidir restar al marge de la unió monetària somriuen sota el nas i són els que millor resisteixen la crisi. I si parlem de la pertinença estricta a la Unió Europea, ens convindrà pensar amb el cap fred què hem de fer, un cop esdevinguem un estat independent. Cal recordar que Catalunya ha estat ininterrompudament un contribuent net al pressupost comunitari, fins i tot més que Alemanya en relació amb el PIB. Potser el més assenyat seria un acord d'associació com el que mantenen Noruega, Suïssa o Liechtenstein, que permet establir un balanç a mida entre obligacions i drets. Aquests acords són negociats directament per la Unió i no estan subjectes al vet dels estats membres. Podríem mantenir el dret comunitari, la lliure circulació de béns i persones, la moneda única (si ens convé), però alhora ajustar l'aportació econòmica a les nostres possibilitats.

La 5a columna: l'enemic interior

Publicat el 08/01/14 al Diari El Punt Avui

L'eficàcia dels bombardejos italians i de l'avanç feixista no hauria estat tan demolidora sense l'ajut inestimable de centenars de catalans que actuaven com espies franquistes

Capítol 18

Érem a l'any 1937. Era el segon de l'Alzamiento, la rebel·lió feixista contra la democràcia espanyola que liderava el general Franco. Des de Catalunya, la resposta al cop d'estat havia estat contundent, i el govern del país havia reaccionat amb tota l'eficàcia que permetien els esdeveniments per reconduir amb penes i treballs la reacció revolucionària a l'aixecament militar i canalitzar l'esforç necessari per fer front a un desafiament que feia perillar el somni republicà. El conflicte havia derivat en una guerra en tota regla, amb dos exèrcits enfrontats en una lluita fratricida. La Generalitat, en una acció coordinada pel conseller Tarradellas, havia bastit en un temps rècord una indústria de guerra potent i efectiva en les fàbriques col·lectivitzades arreu de Catalunya.

Tanmateix, els esdeveniments no eren favorables. Els vaixells que portaven d'amagat queviures, subministraments i matèries primeres per a les indústries de guerra i armes per al front eren sistemàticament interceptats i enfonsats en alta mar amb una gran efectivitat per les forces sedicioses. L'aviació italiana bombardejava sense pietat més de cent cinquanta ciutats catalanes i feria de mort l'incipient indústria bèl·lica, a banda de causar milers de morts civils. Com podia ser que els franquistes encertessin a saber quins vaixells calia atacar, quins barris i ciutats calia bombardejar? La resposta, ben simple, es trobava en un element present en totes les guerres i conflictes: l'enemic interior, el col·laboracionista, el botifler, el sipai. Aquell que renegava del seu país i es venia a l'enemic, o aquell que anteposava la seva ideologia a la legalitat democràtica. Amb el finançament del banquer Juan March i el fundador de la Lliga, Francesc Cambó, existia a Catalunya una xarxa de centenars d'espies i informadors que treballaven integrats en el SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Norte de España) del general sediciós Emilio Mola i l'advocat i polític barceloní Josep Bertran i Musitu (veure peça), amb centres operatius en diverses ciutats de la Catalunya del Nord, Occitània i Iparralde, a l'Estat francès.

Ni Bonds ni Mata Haris

Els espies i informants franquistes presents arreu de Catalunya i el sud de França van ser un factor decisiu per al triomf definitiu del feixisme a l'Estat espanyol, però no responien a la visió romàntica o hollywoodiana de l'espionatge. No hi trobarem James Bonds ni Mata Haris, sinó gent ordinària i corrent que senzillament informava sobre el que veia al seu voltant. Un votant de la dreta de tota la vida, un membre de la patronal espantat per la revolució anarquista, una dona amb família a la zona dels nacionals o simplement un home qualsevol sense escrúpols venent informació a canvi de diners o articles escassos en temps de guerra. Perfils com aquests són els que es troben en les llistes d'informants i espies trobats al arxius militars espanyols, però també francesos, alemanys i àdhuc soviètics.

“Convindria un segon bombardeig a la fàbrica del carrer Nàpols”, diu amb una precisió esfereïdora un cable conservat als arxius militars espanyols enviat des de Barcelona, que a continuació descriu amb tot detall els efectes del bombardeig anterior, les destrosses causades i el nombre de morts ocasionats.

El 30 d'octubre del 1937 es va rebre a Irun un informe amb mapes detallats de Lleida, amb localització exacta dels edificis més importants: correus, comissaria de la Generalitat, casa del poble de la UGT, estat major de l'exèrcit de l'est, Escola del Treball, etcètera, i es va informar del lloc exacte on hi havia una guarnició de 1.500 homes sense cap defensa antiaèria.

Són només dos exemples de milers de cables, informes i comunicacions xifrades enviades al comandament central de l'exèrcit rebel, i en molts casos directament al mateix Franco.

Des de fora, també

La xarxa d'espies no només feia feina des de l'interior de Catalunya, infiltrats en les forces armades, en les institucions, en els sindicats i en les entitats, sinó que també treballava des de l'exterior, especialment des de les zones frontereres.

Molt intensa va ser l'activitat des de Marsella, on Cambó i March pagaven de la seva butxaca els pisos on s'allotjaven informants i espies, i es feien càrrec de les despeses. Entre aquests informants trobem, per exemple, Josep Pla, que passava les tardes a les cantines del port xerrant i pagant les copes dels mariners i els estibadors, tot obtenint informació clau sobre els vaixells que partien cap a Barcelona amb subministraments i queviures. La seva dona, Adi Enberg, era la secretària personal de l'esmentat Josep Bertran i Musitu. Qui l'havia proposat per aital feina era un altre membre de la xarxa, el periodista Carles Sentís.

El grup també comptava amb elements perillosos, encarregats de l'acció directa, com ara la col·locació de bombes als vaixells al mateix port, o els atemptats perpetrats per atribuir-los als rojos, tesis que eren sostingudes per la premsa francesa de dretes pagada per March, amb l'objectiu de minar el suport de l'opinió pública francesa a la causa republicana.

Un element clau

Es pot qualificar de decisiva la feina dels espies catalans de Franco, la quinta columna, segons la terminologia encunyada pel general Mola per referir-se al suport interior rebut pels franquistes en el seu avanç sobre Madrid el 1936, que se sumava com una cinquena columna a les quatre d'insurrectes que avançaven cap al nord per caure sobre la capital de la República. Només en el cas de Barcelona, van aportar dades precises de més de dos-cents punts a bombardejar, que van causar més de tres mil morts.

Afers exteriors

Publicat el 04/01/14 al Diari El Punt Avui

L'evolució del procés català cap a la plena sobirania és apassionant des del punt de vista de la ciència jurídica. Estic convençut que els constitucionalistes del futur estudiaran tot plegat amb delit, i podran establir una successió d'etapes modèlica. Potser posaran el punt inicial d'aquesta història en la consulta d'Arenys de Munt, i explicaran com la mobilització social i popular va aconseguir tòrcer 90 graus l'eix de la política catalana de l'esquerra-dreta al sobiranisme-unionisme (hem passat amb una rapidesa extraordinària del Pacte del Tinell, que posava l'èmfasi en l'acord de les esquerres per desallotjar CiU del govern, a la foto d'Espadaler al costat de David Fernández a la taula de l'acord per celebrar el referèndum). Aquest impuls de la base de la ciutadania ha empès els partits catalans a prendre partit, amb resultats dispars, des del president Mas anunciant de forma explícita el seu doble sí, fins al PSC alineant-se amb l'unionisme més ranci.

Aquesta setmana hem vist consumar-se una altra etapa summament important: la internacionalització del procés, amb l'ajut inestimable del govern espanyol. Amb un control perfecte del tempo polític, Mas va enviar una carta als principals líders mundials que fixa amb pulcritud desapassionada la posició catalana. L'Estat espanyol ens va donar un cop de mà espectacular enviant un dossier de més de 200 pàgines amb arguments per negar el dret a votar que no resisteixen cap prova del cotó democràtic. Cada dia que passa, estic més convençut que el 9 de novembre votarem en referèndum el futur de Catalunya. Cada dia que passa, una reacció repressiva antidemocràtica es fa més i més cara per a l'Estat espanyol.