Tria la teva aventura

Publicat el 25/05/13 al Diari El Punt Avui

Aquells que ja tenim una edat recordem aquells llibres de l'editorial Timun Mas que es deien com el títol d'aquesta columna. En una era en què la interactivitat era un neologisme encara per inventar, l'aparició d'una col·lecció per a nens i adolescents que et permetia triar l'evolució de l'argument entre diferents alternatives va ser una novetat extraordinària, que ens creava la falsa il·lusió de decidir lliurement què faria el nostre protagonista.

Amb Catalunya passa una mica el mateix. Davant el procés d'autodeterminació en marxa —que ningú no ho dubti: el procés està en marxa— n'hi ha molts que creuen que tenim una absoluta llibertat per decidir el nostre destí, quan en realitat ens trobem davant dues opcions ben definides. Només dues.

Aquells que somien una Espanya que abraçarà un model d'estat federal, en el qual les nacions que el formaran conviuran en igualtat i harmonia, així com aquells que creuen que quan passi la crisi podrem tornar a l'estat de les autonomies del darrer terç del segle XX, haurien de saber que aquests dos capítols no hi són al llibre. Hem arribat a aquella pàgina en què ens fan triar. “Si vols que Catalunya esdevingui un nou Estat, passa a la pàgina tal. Si vols que Catalunya esdevingui una regió espanyola, passa a tal altra”

Si triem la primera opció, llegirem el relat de com un nou estat s'obre pas amb moltes dificultats en l'escenari internacional, però amb la gestió directa de tot el seu esforç fiscal (incloent-hi els 16.000 milions anyals de dèficit) i amb plena llibertat per desenvolupar la seva llengua, la seva cultura i el seu model social.

Si triem l'altre capítol, però, ens espera una història de terror. Un govern d'un José Maria Aznar retornat amb la missió de salvar les essències pàtries, amb el suport parlamentari d'una Rosa Díaz engrescada després de multiplicar els seus escons per cinc.

Només podrem triar entre aquests dos capítols, però tinguem clar que serem nosaltres qui farem la tria.

O caixa o faixa

Publicat el 18/05/13 al Diari El Punt Avui

A Madrid, el corrent de pensament que propugna la necessitat d'una entesa amb Catalunya abans no sigui massa tard és cada cop més reduït. Està essent arraconat per l'opinió majoritària, que considera que un cop oberta la caixa dels trons per part del separatisme català, cal aprofitar l'avinentesa per resoldre d'una vegada per totes el problema català.

L'escenari actual només es resoldrà de dues maneres possibles: amb l'assoliment de l'estat propi o amb l'assimilació definitiva per part d'Espanya. No retornarem al punt de partida d'una comunitat autònoma amb un cert grau d'autogovern que ens permetia anar fent. Això és història. Des de la perspectiva espanyola, ja n'hi ha prou d'aquest color. Han aguantat durant més de 30 anys els errors de la Transició. Ara estan disposats a reparar-los i van a totes.

La immersió lingüística ferida de mort per la llei Wert, el Ministeri de l'Interior enviant un missatge clar als nous catalans: “Si us emboliqueu en aquest tema, us expulsarem”, la delegada del govern retent homenatge a nazis, la marginalització de la llengua a la Franja, el País Valencià i les Balears, la recuperació de competències en àrees clau, el ferri control pressupostari de la Generalitat mitjançant el fons de liquiditat autonòmica, la difusió arreu del territori espanyol del missatge que equipara el sobiranisme amb el nazisme, són només la punta de l'iceberg d'una estratègia que no només va dirigida a desactivar el procés sobiranista, sinó a desfer la personalitat pròpia de Catalunya. Agafem-nos a la cadira, perquè això no ha fet més que començar.

No perdem la calma i alhora tinguem-ho clar: si fracassem, ens espera l'espanyolització definitiva de Catalunya, la llengua i la cultura minoritzades, i un autogovern reduït a la mísera gestió administrativa d'alguns assumptes menors.

Què hem de fer? No res més que continuar el camí que estem seguint, sense presses però sense pauses, sense perdre el temps a respondre agressions, i conscients que encara tenim a les mans una eina indestructible: l'autoritat democràtica dels vots.

La independència, a tocar?

Publicat el 11/05/13 al Diari El Punt Avui

El procés que hi ha en marxa cap a la plena sobirania de Catalunya ha entrat en una fase molt (in)tensa. Hem superat els estadis preliminars, durant els quals s'ha eixamplat la base de la població a favor de la independència fins a esdevenir majoritària, i s'ha fet una feina molt efectiva per part dels moviments socials, des de les consultes fins a l'Assemblea. Ara ens trobem en l'etapa més important, quan els adversaris prenen consciència del perill real de secessió (i posen en marxa la maquinària de l'Estat per aturar-lo) i les estructures de poder de la Catalunya autònoma (socials, polítiques, empresarials, sindicals) fan mans i mànigues per adaptar-se a un canvi que les fa trontollar per la seva magnitud.

Potser per això veiem un avenç que ens pot semblar lent, amb dubtes, amb dos passos endavant i un endarrere. De vegades ens pot semblar que tot se n'anirà en orris o que l'empenta inicial es desfarà com el gel a l'estiu. No ens confonguem: que hi hagi dubtes i frens en el procés no vol dir que la ciutadania de Catalunya hagi canviat de parer. Els motius que fan que una majoria sòlida de catalans vulguin un estat propi no fan més que multiplicar-se. No només els econòmics, sinó també culturals i polítics.

Mentrestant, a Madrid el corrent que creu que cal fer una oferta seductora a Catalunya (fins i tot amb la convocatòria d'una consulta ara, abans que la majoria es faci més ampla) encara és molt minoritari. Preval la convicció que l'impuls sobiranista és una rebequeria adolescent que es pot arreglar a còpia de càstigs i correctius.

A Catalunya, els partits van cremant etapes que ens carreguen de raó per quan el bloqueig sigui total i calgui prendre una decisió definitiva. No ens cal patir per si els nostres polítics estaran a l'altura de la circumstàncies. De moment, ho estan. I si s'arronsen i esgoten la legislatura sense convocar la consulta, tampoc no cal patir. Les pròximes eleccions catalanes les guanyarà àmpliament aquell partit (o coalició) que dugui en el programa com a punt número 1 la declaració parlamentària d'independència i el posterior referèndum de ratificació.

La bola de neu del deute

Publicat el 4/05/13 al Diari El Punt Avui

Deixeu-me dir d'antuvi que no sóc cap apòstol de l'austeritat. Ans al contrari, crec que el deute és el que permet a les famílies comprar un cotxe, a les empreses créixer i crear llocs de treball i als governs dotar els territoris de les infraestructures necessàries per al progrés.

Dit això, com tot a la vida, els excessos es paguen tard o d'hora, i molts cops amb escreix. Els deutes que no es poden pagar són la ruïna de les famílies, les empreses i els governs, com estem comprovant actualment a tot el sud d'Europa.

És per això que em sobta l'alegria amb què els líders polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general celebren l'ampliació dels límits de dèficit. És cert que la perspectiva de retallades criminals a la societat de benestar és una calamitat intolerable, però no és menys cert que mentre transferim més de 10.000 milions d'euros cap a Madrid per les balances fiscals negatives, l'augment del marge de dèficit equival a un augment directe de l'endeutament de Catalunya. En comptes de buscar la manera de retenir els nostres diners, lluitem per augmentar
el deute.

Potser convé recordar algunes dades per comprendre la magnitud de la tragèdia. El deute del govern català que el 2003 era de 10.918 milions d'euros, el 2012 ja era de 45.792 milions. En conseqüència, el capítol de pagament d'interessos dels pressupostos de la Generalitat va multiplicar-se per cinc, i ja supera les partides d'infraestructures, transport, seguretat, justícia i serveis socials.

Alhora, si el govern espanyol ens concedeix graciosament ampliar el límit de dèficit del 0,7% al 2,1%, no farem res més que sumar 4.000 milions d'euros addicionals a la bola de neu de deute que sepultarà els nostres fills i néts.

Tanmateix, generem els recursos suficients per cobrir les nostres despeses sense necessitat d'endeutar-nos. En comptes de fer-ho, hauríem d'evitar que més de la meitat dels nostres impostos se'n vagin cap a Madrid i no tornin. D'això, se'n diu independència.