El límit de dèficit

Publicat el dissabte 30/03/13 al Diari El Punt Avui

La greu situació financera de la Generalitat ha provocat que un tema que hauria de ser estrictament tècnic hagi esdevingut un tema de conversa omnipresent: el sostre de dèficit.

L'Estat espanyol imposa un límit de dèficit del 0,7, la qual cosa obligaria a unes retallades de més de 4.000 milions d'euros. Per evitar-les, el govern català pressiona per elevar aquest sostre fins al 2 per cent, i així, segons el president Mas, evitar unes retallades que no es poden assumir sense ferir de mort un estat del benestar que ja és en cures intensives.

El que hom no explica prou és que quan parlem de dèficit del que parlem és d'endeutar-nos més per cobrir la diferència entre ingressos i despeses. I qui ens prestarà aquests diners a un interès per sobre del mercat és el mateix Estat, a través del Fons de Liquiditat Autonòmica. Aquí és quan toca recordar que la capacitat fiscal dels catalans permet recaptar més de 30.000 milions d'euros cada any, però que només 19.000 són transferits a la tresoreria de la Generalitat. El panorama és de caire mafiós: qui es queda amb una part substancial dels nostres diners, després ens els presta amb un elevat interès, o bé ens obliga a retallar en educació i sanitat.

Imagineu-vos que l'esforç fiscal dels catalans és un immens dipòsit d'aigua. Tenim aigua de sobra per beure i per a la nostra higiene personal. Resulta que en aquest dipòsit algú (Espanya) ha fet un forat a través del qual treu una part important de l'aigua acumulada (dèficit fiscal). Com que no ens queda prou aigua, ens diuen que haurem de deixar de dutxar-nos cada dia, i que haurem de sopar sense beure'n, perquè amb prou feines n'hi ha prou per fer uns glops per dinar. Per a més inri, aquell que recull l'aigua de la fuita ens ofereix de prestar-nos l'aigua amb interessos, i ens exigeix que per tornar-la, si cal, suprimim també l'aigua del dinar.

Si ens expliquen aquesta faula, ens resultarà increïble que ningú no es plantegi que el que cal és reparar la fuita abans que no endeutar-se per comprar més aigua. Resulta increïble, però és exactament el que estem fent.

Diàleg i fermesa

Publicat el dissabte 23/3/13 al diari El Punt Avui

La reunió del Consell de Política Fiscal i Financera de dijous passat va ser una altra mostra de fins a quin punt l'autogovern és una ficció. Certa premsa manifestava ahir la seva satisfacció per la voluntat manifestada pel ministre Montoro de flexibilitzar el sostre de dèficit de les comunitats si la Unió Europea fa el mateix amb Espanya. Patètic. Catalunya és una minyona que demana als senyors que la deixin tornar una estona més tard els dijous. No pintem res, no decidim res. Com a molt, podem pidolar als amos una mica de flexibilitat per tornar a casa una hora més tard cada dijous.

Paral·lelament, hi ha una certa pressió mediàtica impulsada per les elits que resisteixen el canvi que empeny des de la base de la piràmide, en el sentit de situar el procés sobiranista en el terreny del diàleg entre Barcelona i Madrid. Evidentment, el diàleg ha de presidir cada pas del procés inexorable cap a la independència. El suport i reconeixement internacionals aniran lligats al fet d'haver esgotat totes les vies de diàleg. Tot i això, cal tenir molt clar quins aspectes són renunciables, quins es poden postergar o modificar i quins són innegociables. I, sobretot, tenir clar quin escenari ens espera si marxem i quin escenari ens espera si ens quedem a Espanya.

Els acadèmics del Col·lectiu Wilson van deixar-ho clar com l'aigua al Cercle d'Economia —una entitat que fins fa no gaire encara era el Círculo— davant la cara de pòquer de membres de la casta governant, com ara Josep Piqué o Salvador Alemany. Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació —per exemple— i saltar del lloc 29è al 6è en el rànquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els impostos i així reactivar l'economia productiva.

Diàleg sí, però amb la fermesa de la raó.

Un referèndum legal

Publicat el dissabte 16/3/13 al diari El Punt Avui

Catalunya ha eixamplat encara més la majoria favorable a l'exercici del dret a decidir, a través de la institució democràtica que millor reflecteix la voluntat popular: el Parlament. Les xifres són d'una contundència extraordinària, molt superior als dos terços. 104 diputats a favor, 27 en contra i 3 abstencions.

Aquests resultats són molt fàcils d'explicar aquí, a Europa i a la Xina Popular. Ningú no pot dubtar de la voluntat del poble de Catalunya expressada a través dels seus representants electes. La legitimitat democràtica és rotunda. Tanmateix, des d'Espanya ens responen amb una paret legal. Des de Brussel·les, Rajoy ha tornat a repetir el mateix argument: el que no està previst per la llei no es pot ni plantejar. Es pot parlar de tot, però no del que no està dins de la legalitat.

Convé desmuntar aquesta fal·làcia que de vegades ens fa dubtar. Ens vénen a dir que els en sap molt, de greu, però que no s'hi pot fer res. Si la Constitució és molt rígida no és culpa seva. En definitiva, el referèndum no es pot fer ni volent.

Aquesta muralla legal seria insalvable si no fos perquè és mentida. No estem davant d'un obstacle legal, sinó polític. A la Constitució espanyola hi ha un procediment clar, aplicable al cas català: l'article 150.2, que disposa que “l'Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal”. De fet, aquesta és precisament la solució britànica en el cas escocès. Londres ha transferit la facultat de convocar referèndums a Edimburg, i ho ha fet amb caràcter extraordinari i puntual, tot establint que la competència tornarà automàticament a Londres un cop celebrada la consulta.

Que no ens diguin des de Madrid que no es pot fer el referèndum perquè és competència estatal. Es tracta d'una decisió política. Si realment hi ha voluntat de diàleg i acord, s'ha de posar sobre la taula l'article 150.2. Espanya ho sap. No debades Alfonso Guerra s'ha declarat més d'un cop partidari de derogar l'article esmentat.

L'alternativa espanyola

Publicat el dissabte 9/3/13 al diari El Punt Avui

Deixem-nos de romanços. Ens trobem en una cruïlla amb només dos camins: l'un ens condueix cap a la independència i l'altre cap a l'Espanya políticament, culturalment i econòmicament homogènia. Hem somiat durant tres dècades un estat plural on la diferència, la convivència i la pluralitat fossin valors a protegir i fomentar. Això no passarà mai. Si no ens agrada com és Espanya, el que hem de fer és marxar, no pas intentar canviar-la, sobretot perquè ella s'agrada com és i no té cap intenció de canviar. Ara bé, si decidim romandre-hi, tinguem clar el pa que s'hi dóna, acceptem-ho i deixem de queixar-nos.

L'alternativa a la independència és un estat on la dissidència és combatuda amb contundència, com hem pogut veure en el cas del fiscal que va gosar, no ja opinar diferent, sinó fer un matís insignificant. Ha estat fulminat. Qui opina diferent és titllat de nazi i comparat amb Hitler, Mussolini o Tejero sense cap conseqüència penal, alhora que els carrers, monuments, plaques i símbols feixistes i totalitaris són presents a pertot.

L'alternativa espanyola és una hisenda que recapta 32.000 milions d'euros a Catalunya i n'hi transfereix de tornada només 19.000, i ens obliga a tancar escoles i hospitals i a cobrir el dèficit amb un fons de liquiditat que ens presta els nostres propis diners amb un interès abusiu.

L'alternativa que ens ofereix Espanya és un sistema educatiu centralitzat i amb preeminència del castellà, una cultura ofegada a cop d'IVA i discriminació, una projecció exterior monopolitzada per l'estat, una normativa comercial destinada a fer desaparèixer el teixit comercial local a favor de les grans superfícies.

L'alternativa que ens espera si no decidim anar endavant amb el procés d'autodeterminació és un sistema polític dissenyat perquè els dos partits majoritaris s'alternin en el poder a Madrid, i gestionin l'estat amb alguns matisos, però amb una visió compartida molt clara del seu model d'estat unitari i de la preeminència de la cultura i la llengua castellanes per sobre de la resta.

Som a la cruïlla. Quin camí agafem?

Més confiança en nosaltres

Publicat el dissabte 2/3/13 al diari El Punt Avui

La guerra bruta mediàtica i institucional contra el procés d'independència de Catalunya és tan intensa i sostinguda que de vegades ens arrossega i aconsegueix el seu objectiu: distreure'ns i fer-nos perdre confiança en les nostres forces i en la possibilitat certa d'aconseguir el nostre objectiu.

Sortosament, també succeeixen esdeveniments de gran magnitud —com la votació dels diputats del PSC aquesta setmana a Madrid, en contra de les instruccions explícites del PSOE— que ens tornen a la realitat: la nostra força com a poble roman intacta, una força que en poc més de dos anys ha estat capaç de girar com un mitjó el panorama polític català i de girar 90 graus l'eix esquerra-dreta per fer-lo pivotar sobre l'eix sobiranisme-unionisme. Hom pot establir una seqüència (arbitrària) que va de la consulta d'Arenys a la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012 convocada per l'Assemblea, passant per la de rebuig a la sentència de l'Estatut i el reguitzell de consultes populars sobre la independència arreu del país.

Convé no perdre de vista el que s'ha aconseguit. Hi ha una majoria sòlida a favor de la independència, expressada a les urnes. El principal partit polític del país en termes de vots ha evolucionat el seus postulats ideològics cap al sobiranisme explícit, tot abandonant el sano regionalismo que tan bona impressió causà a Madrid d'ençà la Transició.

Aquest mateix impuls social ha provocat un altre fet d'una magnitud notable: el vot dels diputats del PSC a Madrid a favor del dret a decidir, en contra del que van votar els seus companys del PSOE. Convé no menystenir la rellevància d'aquest fet. Mai havia succeït res semblant. Ni quan la LOAPA va transformar l'autonomia en una broma de mal gust, ni quan el ribot d'Alfonso Guerra va convertir l'Estatut en un tebeo. Els diputats catalans socialistes sempre havien empassat saliva i havien votat en clau espanyola.

El procés de Catalunya cap a la seva llibertat no tirarà endavant sense un cert grau de complicitat del socialisme català.

La força intacta d'una majoria sòlida del poble català segueix empenyent cap endavant, i no hi ha Navarro que s'hi pugui resistir.