Crisi i independència

Publicat el dissabte 26/01/13 al diari El Punt Avui

Aquesta setmana ha estat molt important. Després de consultes populars informals i manifestacions històriques, hem dit al món d'una manera clara, a través dels nostres representats democràtics, que hem iniciat oficialment el nostre camí cap a la sobirania plena.

De seguida hem sentit veus que reclamen que ens deixem de romanços i ens ocupem dels greus problemes del dia a dia: atur rècord, retallades, tancament d'empreses, fracàs escolar, i un llarg etcètera.

Precisament aquests assumptes urgents són els que ens obliguen a no descansar i prémer l'accelerador per avançar cap a la independència. L'alternativa és quedar-nos en un estat que es gastarà en aquest 2013 28.000 milions en armament alhora que buida la guardiola de la Seguretat Social per comprar els seus propis bons de deute, saltant-se a la torera la llei que li ho prohibeix. Un estat que no només ens castiga amb un dèficit fiscal de més de 15.000 milions cada any —quantes polítiques d'ocupació i estímul econòmic es podrien fer amb aquests diners!— , sinó que no fa les transferències obligades per llei. Els incompliments ja superen els 8.000 milions, el doble de les retallades anunciades enguany per la Generalitat.

Un exemple flagrant: per culpa d'aquests incompliments, Catalunya va haver d'endarrerir els pagaments a la Seguretat Social, i va rebre una forta multa econòmica! Qui reté els diners catalans i impedeix que es puguin complir els terminis, imposa una multa per haver-los incomplit. Aquest és el present i el futur que ens espera si no tirem endavant el procés encetat al Parlament amb la Declaració de Sobirania.

El ministre Montoro va dir en roda de premsa fa un parell de dies, sense envermellir, que havia estat un error del conseller Mas-Colell comptar amb els diners de la disposició addicional tercera de l'Estatut, perquè ells no havien inclòs aquests diners en el pressupost. En un estat democràtic homologat, l'incompliment d'una llei orgànica de l'estat com és l'Estatut seria perseguit i castigat pels tribunals, però això és Espanya, amics.

Unionistes i sobiranistes

Publicat el dissabte 17/01/13 al diari El Punt Avui

La setmana vinent s'aprovarà, amb tota seguretat, una declaració de sobirania per part del Parlament de Catalunya, el primer pas d'un llarg parxís polític i jurídic on haurem d'evitar que ens enviïn un altre cop al punt de partida abans d'arribar a la meta.

Estem veient com molts partits polítics encara fan mans i mànigues per evitar prendre partit clarament, i encara veiem un reguitzell d'eufemismes, de fugides d'estudi, de tensions i de propostes ja superades per no dir les coses pel seu nom. La gran virtut de la declaració de sobirania no és el seu valor jurídic –que no en té– sinó que situarà tothom definitivament en el bloc sobiranista o en el bloc unionista. Ja sabem que el PP i Ciudadanos són clarament unionistes, i també sabem que CiU, ERC, ICV i la CUP són partidaris de consultar el poble de Catalunya sobre el seu futur. El PSC ha fet malabarismes per aconseguir l'impossible: acontentar el Big Brother PSOE i alhora no trair els milers de votants socialistes catalans que tot i no ser independentistes reconeixen el dret a decidir del poble català sense cotilles constitucionals. La votació de la declaració del Parlament els situarà en un bloc o en l'altre. Discutir si Catalunya és subjecte de sobirania és com discutir si la Terra és rodona. Excuses de mal pagador. Ja no hi ha lloc per a ambigüitats ni mitges tintes.

D'altra banda, cada dia veiem com la crisi és utilitzada com a excusa per boicotejar el procés. La sortida de la crisi és més important que una consulta, diuen. Aquesta premissa és falsa, perquè a Catalunya la crisi i la dependència són dues cares d'una mateixa moneda. Només sortirem de la crisi amb la independència, amb la gestió lliure i sobirana dels nostres recursos. El Tribunal Constitucional ens ha demostrat aquesta setmana que l'autogovern que ens atorga la Constitució Espanyola és de pa sucat amb oli. Ens imposen un dèficit impossible i alhora ens prohibeixen recaptar nous impostos. Per arrodonir la festa, la pertinença a Espanya resulta en el tancament total de l'accés al crèdit.

Agradi o no agradi al senyor Gay de Montellà, el futur de Catalunya ens obliga a definir-nos: unionistes o sobiranistes.

Alícia, perillen les pensions!

Publicat el dissabte 12/01/131 al diari El Punt Avui

Un dels cavalls de batalla del PP català i espanyol contra l'independentisme ha estat agitar davant la gent gran del país el fantasma de la impossibilitat de pagar les pensions si Catalunya esdevenia un nou estat d'Europa. “Només Espanya garanteix les pensions dels catalans”, assegurava l'Alícia Sánchez-Camacho, i afegia que l'estat propi només duria “empobriment” als nostres avis. “No es pot jugar amb el futur”, sentenciava.

Ara hem sabut que mentre l'Alícia repetia aquestes frases com mantres, l'Estat espanyol buidava la guardiola de la Seguretat Social, tot posant en perill les pensions, no només dels catalans, sinó també dels espanyols.

Un diari poc sospitós de donar ales als processos de secessió com el conservador Wall Street Journal, explicava fa pocs dies que el govern espanyol ha dedicat el 90 per cent del fons de reserva de la Seguretat Social a adquirir bons del deute espanyol. En 2005, aquest percentatge no arribava al 5 per cent.

Hem vist com els EUA s'apropaven al penya-segat fiscal pel fet de no arribar a un acord per elevar el sostre d'endeutament. En el cas espanyol, no perden el temps en negociacions per canviar la llei, senzillament la incompleixen amb total impunitat –tal com fan amb els compromisos d'inversió a Catalunya fixats per llei–. La normativa obliga a invertir el fons de reserva de la SS en “instruments de crèdit d'alta qualitat i amb un elevat grau de liquiditat”, un requisit que hom no troba en els bons escombraria del deute espanyol.

Com en una tragèdia grega, el passat mes de novembre, en el mateix moment que la líder del PP català repetia les declaracions abans esmentades, el govern espanyols extreia 4.000 milions del fons de la SS per segona vegada a la història. La primera va ser al setembre, quan va treure'n 3.000 per fer front a necessitats del Tresor no especificades.

Trobo a faltar l'Alícia advertint-nos que les pensions dels nostres avis estan –aquest cop sí– en perill real. Finalment, resulta que el que posa en risc el futur cobrament de les pensions no és la independència, sinó la dependència.

Castellà subtitulat

Publicat el dissabte 05/01/13 al diari El Punt Avui

Dijous proppassat vam gaudir a TV3 d'un documental emocionant sobre l'atleta de muntanya Kilian Jornet, una producció excel·lent amb una fotografia i una banda sonora extraordinàries. El programa va ser un bon exemple, però, de la política erràtica de doblatge i subtitulació de la televisió pública catalana.

En ocasió de la llei del cinema (que mai no ha arribat a aplicar-se) ja vam dir des d'aquesta tribuna que el doblatge és una aberració estètica. Canviar les veus originals dels protagonistes d'una pel·lícula o un programa de televisió és com alterar els colors d'un quadre.

La televisió pública té una funció clara de promoció de la llengua catalana, però això no vol dir doblar, sinó subtitular, per oferir a l'espectador la possibilitat d'entendre sense perdre les veus originals. En el documental esmentat, alguns del protagonistes (Kilian Jornet, la seva mare, la seva germana) s'expressaven en castellà en la versió original, però en la que vam veure a TV3 van doblar-se ells mateixos al català. El resultat? Llavis que no es corresponen amb els parlaments i pèrdua de frescor. Tot plegat es podria haver entès si s'haguessin doblat la resta de persones, però al documental s'alternaven veus en castellà, francès, anglès i català. Aquí es va produir una altra situació força habitual als mitjans públics catalans: tots els idiomes diferents del català se subtitulen... excepte el castellà. Tenim tan interioritzada la supremacia del castellà que ho trobem normal, però oblidem que hi ha milers de catalans que no entenen el castellà. I no parlo dels fills i néts de la diàspora (aquests ja fa mesos que s'han quedat sense senyal), sinó del nord del país, de l'altra banda dels Pirineus.

La política hauria de ser uniforme i transversal: tots els continguts s'han d'emetre en el seu idioma original (castellà inclòs) amb subtítols en català. No només es respecta la integritat de les obres, també ha ajudat molts països a millorar dramàticament el seu nivell d'anglès, per exemple.

És aquest un altre argument de pes per esdevenir un estat independent. Poder tenir una televisió europea normal, lliure de la tirania de la diglòssia.