Quin tren voleu agafar?

Publicat el dissabte 25 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Ens apropem al final del camí. 300 anys de nació sense Estat, segles de dominació borbònica, dècades de dictadures i, recentment, 30 anys intentant una convivència impossible amb Espanya, des d'una autonomia que no ha servit per refer una Catalunya rica i plena. Ho hem intentat tot, i per moments ha semblat que assolíem cotes elevades d'autogovern. El procés de reconstrucció nacional a partir de la Transició, però, ha estat com fer un clot a la sorra i intentar emplenar-lo d'aigua. Ens hem passat trenta anys buidant-hi galledes, per veure com l'aigua desapareixia lentament xuclada per la sorra.

Finalment, una majoria sòlida de catalans han obert els ulls i tenen clar que només hi ha un camí possible: la independència.

L'11 de setembre viurem una de les diades més significatives de la història recent. La mobilització serà massiva i més enllà del tradicional ball de bastons a la cúpula per les consignes i les pancartes, des de la base de la piràmide una onada imparable deixarà clar a tothom que ho vulgui entendre quin és el futur que volem per al nostre país.

Abans d'això, però, assistirem a la defunció certificada davant notari de l'autonomia com a sistema d'autogovern. A finals d'aquest mes d'agost, el govern català sol·licitarà el rescat a Madrid. Intentaran explicar-nos que no és pas un rescat sinó una línia de crèdit –seguint el mateix guió de Rajoy quan negava el rescat europeu–, però les condicions establertes de manera clara i transparent pel decret de creació del Fons de Liquiditat Autonòmica no admeten dubtes: hi haurà una intervenció estatal en tota regla i un control ferri de la gestió. És molt oportú que arribem a la Diada dies després d'enterrar el minso autogovern que ens quedava. Hem arribat al final d'un camí que vam començar a recórrer amb el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Un camí que vam iniciar amb esperança i que acabem amb frustració. D'aquesta estació final, surten dos trens: l'un es diu Estat d'Europa; l'altre, Regió d'Espanya. Jo tinc clar a quin vull pujar, i vosaltres?

‘Corralito' o independència

Publicat el dissabte 18 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Dies enrere vaig tenir l'oportunitat de participar en una tertúlia a Catalunya Ràdio sobre els 10 anys del corralito argentí, aquella mesura confiscatòria de l'estalvi de centenars de milers de famílies i empreses. Vaig treballar uns quants anys en una agència de notícies de Buenos Aires i vaig viure-hi en directe els esdeveniments. També hi eren l'economista i professor Xavier Puig i el president de la Casa Argentina de Barcelona, Diego Arcos.

Més enllà del record amarg d'aquells moments tristos per al país sud-americà i dels paral·lelismes que hom pot trobar amb la situació actual de les economies espanyola i catalana (que n'hi ha, malauradament), crec que la sorpresa més gran tant per als que érem als estudis com per als milers d'oients d'El matí de Catalunya Ràdio va ser una sentència demolidora de l'argentí Arcos: “Els catalans han d'entendre que el moment és ara o mai; només hi ha dos opcions: o corralito o independència.” Us puc ben assegurar que tots ens vam quedar amb cara de tòtils, com quan un amic que t'estima et diu a la cara que t'estàs equivocant, i tu saps que té tota la raó del món. A la sala de control, tècnics i productors feien l'onada. Ben mirat, Catalunya fa temps que està sotmesa a una mena de corralito col·lectiu. Al dèficit fiscal insostenible (tan confiscatori com el corralito argentí) hem d'afegir els impagaments de l'Estat a Catalunya de transferències i partides establertes per la legalitat vigent. Hi ha qui xifra en més de 8.000 milions d'euros aquests incompliments acumulats en pocs mesos, dels 1.400 milions del fons de competitivitat als 11 milions que l'Estat deu al CAR de Sant Cugat, on s'han entrenat a càrrec dels pressupostos de la Generalitat molts dels esportistes que han fet ofrena de medalles olímpiques a la glòria d'Espanya. Hi ha un risc, no immediat però ben real, que aquest corralito col·lectiu que ens imposa Espanya s'afegeixi a uncorralito familiar i individual, com a conseqüència de la pèssima gestió (o millor dir la no-gestió) de la crisi pel govern Rajoy. Tal com va dir el senyor Arcos, només tenim dues opcions: o corralito, o independència. Som-hi.

La capsa de llumins

Publicat el dissabte 11 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Dies enrere una amiga que treballa en una productora audiovisual em comentava que el sector ja comença a descomptar una reducció de canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la qual cosa afecta i frena la generació de nous projectes i la consolidació dels actuals.

Cada cop que m'arriben aquestes notícies no puc evitar preguntar-me fins on arriba la capacitat d'entomar dels catalans. Amb cada cop de destral (aliè o autoinfligit) a la cultura, la identitat, el sistema productiu, l'educació, etcètera, tenim la sensació d'haver arribat al moll de l'os, i se senten declaracions dels nostres líders polítics del tipus “fins aquí hem arribat”, o “aquesta línia vermella no la traspassaran”, alhora que les xarxes socials bullen d'indignació. Tanmateix, el resultat final sempre és el mateix: les línies vermelles ens les mengem amb patates. A cada bugada perdem un llençol, i d'aquí a poc haurem de tapar-nos amb fulls de diari, perquè descobrirem que de llençols ja no ens en queda cap.

Tenim la sort que el segle XXI ens posa a l'abast eines molt potents de pressió ciutadana. El canvi que el país necessita per sobreviure com a tal –la independència– només arribarà quan l'empenta de les bases sigui ja insostenible per a la classe política. No podem esperar que la cúpula dirigent enceti el procés, perquè el manteniment de l'statu quo és inherent al poder: qui l'ocupa no vol que cap canvi posi en perill la seva posició privilegiada, per dolenta que sigui la situació general. El nostre deure, doncs, és pressionar des de la base de la piràmide. Aturem els nostres regidors al carrer, identifiquem els diputats de la nostra circumscripció i fem-los saber què volem, amb cartes, correus electrònics, piulades de Twitter o senyals de fum. Què tothom tingui clar que una majoria clara de catalans no votarà en les properes eleccions cap opció política que no inclogui clarament en el seu programa electoral un procés d'independència seriós i ben travat.

Correm el perill de passar-nos la vida esperant l'espurna que encendrà el foc de la llibertat, sense adonar-nos que fa temps que tenim la capsa de llumins a les nostres mans.

Un gestor o un estadista

Publicat el dissabte 4 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

El país s'apropa a una velocitat vertiginosa a una cruïlla històrica definitiva. És en aquests moments quan la talla dels líders polítics adquireix la seva dimensió real.

El president Artur Mas es troba en una situació complicada que no admet mitges tintes. Per una banda, ha de gestionar un dia a dia miserable amb una tresoreria tan seca que qualsevol guspira pot encendre un foc devastador per al seu govern. Per l'altra, ha d'aixecar la mirada i comprendre que el pla lent i pausat de transició nacional que havia dissenyat per a dues legislatures s'ha esgotat gairebé abans de començar a desplegar-lo i que Catalunya s'apropa ràpidament a la decisió final: llibertat o assimilació definitiva, Finlàndia o Occitània.

Quin paper vol jugar el president Mas? El del simple gestor que atén amb eficàcia les dificultats del dia a dia, va trampejant les dificultats que se li presenten i qui dia passa, any empeny? O el de l'estadista que –tot i sabent que només pot prometre sang, suor i llàgrimes– enfronta l'arrel dels problemes i escomet la batalla definitiva que (amb un cost molt alt, això sí), assegurarà l'esdevenidor del seu país?

És fàcil llegir –i escriure– aquestes línies tot cridant que ja no hi ha cap més marge per a l'entesa amb Espanya i demanant amb èmfasi a Mas que se la jugui una vegada per totes. Fins i tot hom pot dir que seria l'opció més rendible per al president, que podria cridar “a les barricades!” i atribuir una eventual derrota a la dificultat de les circumstàncies. Malauradament, però, la situació és tan greu i tan complexa que Artur Mas no pot triar. Ha d'accelerar el pas cap a la meta amb una granada a les mans que ja no té espoleta, perquè l'han treta des de Madrid i Brussel·les. Europa no vol saber-ne res, dels conflictes interns dels estats, i Espanya aprofita l'avinentesa per executar sense pietat un programa de recentralització de competències perfectament estudiat i planificat des de fa anys per la FAES.

Ens agradi o no, Mas ha de fer tots dos papers alhora, el del gestor i el de l'estadista, i no pot permetre que un d'ells passi a davant de l'altre. Almenys fins que la granada finalment exploti.