Records d'un futur proper

Demà, diumenge, 31 de març del 2013, se celebren eleccions anticipades a Catalunya. Convé fer un repàs de com hem arribat fins aquí. Recordem que el govern de CiU havia apostat totes les fitxes al pacte fiscal. A pesar de la profunda crisi econòmica i després de dures negociacions directes entre Artur Mas i Mariano Rajoy, a finals de 2012 el president català va tornar a Barcelona amb un nou acord de finançament amb Madrid. No s'assemblava ni de bon tros a un concert econòmic, però reduïa notablement el dèficit fiscal crònic de les finances catalanes. CiU va descriure l'acord —evidentment— com “el millor finançament que mai no ha tingut el país”.

Tanmateix, poques setmanes després de la signatura, el govern de Rajoy va presentar els pressupostos del 2013 i la sorpresa va ser majúscula: no es preveia cap partida per complir amb el nou finançament català. El ministre d'Economia va explicar que la situació de crisi i les exigències de Brussel·les obligaven a ajornar sine die l'aplicació del nou sistema i dels compromisos d'inversió amb Catalunya.

El govern català va mostrar-se comprensiu, però la situació va tornar-se ràpidament insostenible. La recaptació impositiva continuava caient i la Generalitat no tenia diners –literalment– per fer front al pagament de nòmines i proveïdors. Les bases de Convergència van forçar un congrés extraordinari que va obligar el president Mas a complir els compromisos contrets amb la militància en el congrés del març del 2012. El resultat: convocatòria d'eleccions anticipades amb l'Estat propi com a principal promesa electoral. Evidentment, un front unitari no ha estat possible, però totes les forces polítiques d'obediència no espanyola es presenten a les eleccions amb la declaració parlamentària d'independència en el seu programa, amb referèndum de ratificació posterior. El govern espanyol ja ha declarat que farà servir totes les eines que atorga la Constitució per mantenir “la indissoluble unitat d'Espanya”. Demà, diumenge, no deixeu d'anar a votar!

(Aclariment: M'agrada planificar les coses amb temps i l'any vinent agafaré vacances per Setmana Santa, per la qual cosa he deixat escrita la meva columna del dissabte 30 de març del 2013. Si s'ha publicat avui és degut a un error informàtic)

Publicat el dissabte 31 de març de 2012 al diari El Punt Avui

Fuga de cervells

Una de les conseqüències d'aquesta llarga crisi és la marxa de talents a l'exterior, el que es coneix com a fuga de cervells. Joves altament capacitats que en no trobar una sortida professional a casa nostraes veuen forçats a emigrar a llocs llunyans per trobar la feina que un país en retrocés no els pot oferir.

D'antuvi hem de treure a aquesta realitat el to de tragèdia que se li vol donar. És cert que hi ha un component no resolt en tot plegat: el fet d'invertir milers d'euros en la formació de persones que aniran a bolcar el seus coneixements a l'exterior, i que aquells països es beneficiaran de les seves capacitats sense haver desemborsat ni un euro. Aquest fet, però, ha succeït sempre, i és cíclic. Tots els països se'n veuen beneficiats i perjudicats per temporades.

El món ha canviat profundament, i no parlo d'aquests darrers anys, sinó de l'últim segle. La mobilitat dels talents ha estat una constant històrica que s'ha accelerat d'ençà de la revolució industrial. En cap cas no pot ser una sorpresa per a Catalunya. En 1906, el calongí Artur Mundet va crear a Mèxic el Sidral Mundet, una beguda que encara avui és tan popular com la Coca-Cola entre els mexicans i els hispans nord-americans. 40 anys abans, el sitgetà Facund Bacardí fundava un imperi a Cuba que avui domina el mercat mundial de begudes d'alta graduació. En 1938, Alfons Amat, de Vilassar de Mar, creava a l'Argentina Amat Montegrande, que esdevindria la tèxtil més gran de l'Amèrica Llatina. Quatre anys abans, Sebastià Bagó havia fundat a Buenos Aires una indústria farmacèutica que avui és present a més de 15 països. El fill del sabadellenc Joan Casablancas va fundar el 1972 l'agència de models Elite, una referència mundial.

Són només alguns exemples. Catalunya és un poble d'emigració i d'immigració. Podríem posar alhora desenes d'exemples de casos d'èxit a casa nostra de gent vinguda de fora, des d'investigadors i intel·lectuals a empresaris i artistes.

Ens agradi o no, aquesta mobilitat de cervells (que no pas fuga) s'accentuarà en el segle XXI. Els nostres fills treballaran 6 mesos a Londres, 3 mesos a Barcelona i 3 mesos a Xangai, i això no és necessàriament dolent. És un fet amb què haurem d'aprendre a conviure.

Publicat el dissabte 24 de març de 2012 al diari El Punt Avui

Una escletxa a València

L'evolució de Mònica Oltra com una alenada d'aire fresc en la irrespirable política valenciana a partir de 2007 m'ha fet pensar més d'un cop en un personatge ja esmentat en aquesta columna: Alfredo Palacios, el primer diputat socialista del continent americà. En 1904, el règim conservador que governava l'Argentina sota una democràcia formal dominada per la corrupció i les manipulacions, va implantar el sistema de circumscripcions uninominals, emmirallant-se en el règim electoral anglès. El resultat inesperat va ser l'elecció d'un jove advocat del barri de La Boca, a Buenos Aires, conegut entre les classes populars pel fet de defensar els drets dels treballadors i els desposseïts. Membre del Partit Socialista, es va convertir en un corcó que des del seu escó va denunciar cada abús del govern, cada excés del poder. La casta política va tornar immediatament al sistema anterior, el de les llistes que serveixen per amagar candidats nefastos i establir percentatges mínims per accedir al Parlament. Tanmateix, l'escletxa estava oberta i Palacios va ser reelegit elecció rere elecció. El seu partit mai no va arribar a governar, però d'aleshores ençà el poder mai no va restar impune, perquè Palacios sempre hi era per alçar la veu. Va patir tortures, detencions i exilis del règim feixista de Perón i de les successives dictadures militars. Va ser un gran amic de Francesc Macià, a qui va defensar als tribunals quan el govern argentí va voler expulsar-lo del país per les pressions del govern espanyol.

Mònica Oltra fa el mateix paper al Parlament valencià. No respecta les regles del joc, i això fa parar boig el poder local, acostumat a majories absolutes incontestades i a una oposició que insisteix a suïcidar-se en cada contesa electoral. Oltra denuncia amb un discurs planer i contundent. Els mitjans afins al poder intenten silenciar-la, però els vídeos de les seves intervencions parlamentàries, que han arribat a provocar que a Rita Barberà se li escapessin unes paraules en valencià, triomfen a Youtube. És possible que Oltra i la seva coalició Compromís no arribin mai a governar, però quelcom ha canviat al País Valencià. Els diputats populars intenten silenciar-la amb insults i crits en seu parlamentària, però aconsegueixen l'efecte contrari. “Vostès sou més, però no millors”, Oltra dixit.

Publicat el dia 17 de març de 2012 al diari El Punt Avui

El ganivet i la taula

No és una casualitat que l'augment de l'independentisme coincideixi amb el procés de recentralització de l'estat i el fracàs del sistema autonòmic, l'intent final de la societat catalana per assolir una entesa sincera amb Espanya.

Des d'una perspectiva històrica, podem sentir-nos orgullosos de la resistència catalana i de la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura, sobretot si tenim en compte que el punt de partida, fa 300 anys, va ser un Fossar de les Moreres amb milers de cossos sepultats i una limitació d'un ganivet per família, lligat a la taula. Catalunya es va redreçar econòmicament i cultural. Amb molts alts i baixos, si fem un salt endavant en el temps, va arribar a la Transició. Des de la distància, és fàcil criticar la renúncia catalana al concert econòmic, però Déu n'hi do els avenços aconseguits durant els primers anys. Vam aconseguir el vistiplau al sistema d'immersió a les escoles, ens van permetre crear TV3, fins i tot ens van deixar crear un cos propi de policia.

En algun moment difícil de precisar, però, aquests avenços van començar a diluir-se. Espanya va adonar-se que Catalunya és un gos que fa por quan borda, però que mai no mossega. Aleshores les concessions van esdevenir enganyifes. Inversions anunciades que mai no es materialitzen, sistemes de finançament que mai no donen els resultats esperats, traspassos de competències buides. Potser el millor exemple de tot plegat siguin els ferrocarrils. Hem passat d'obtenir el replegament efectiu de la Guàrdia Civil a aconseguir uns Rodalies sense trens, sense estacions, sense vies, sense personal, i amb l'obligació legal de mantenir Renfe com a operadora.

El següent pas és la recentralització. Els funcionaris europeus que són aquests dies a Madrid auditant les mesures d'estalvi rebran encantats la idea d'eliminar la duplicitat que representa tenir 17 administracions autonòmiques de salut, cultura o educació, per exemple.

Ens enfrontem a un procés d'involució que ens pot fer perdre el que hem anat recuperant amb penes i treballs en aquests tres segles. L'únic avantatge que tenim és que Espanya està tan convençuda de la nostra gasiveria que no es creu que siguem capaços d'esdevenir independents. Tot depèn de nosaltres. Si no ens hi posem, acabarem obligats a lligar un altre cop el ganivet a la taula.

Publicat el dissabte 10 de març de 2012 al diari El Punt Avui

Spanish Mobile Congress

Com cada any des que se celebra a Barcelona, vaig recórrer de punta a punta els pavellons del Mobile World Congress, la cita mundial més important del sector.

Un cop més he pogut comprovar que en aquest segle, almenys pel que fa a aquest sector d'activitat, la paella és a les mans de l'Àsia (amb la Xina i l'Índia al capdavant) i l'Amèrica Llatina (liderada pel Brasil). I no és poca cosa, perquè la gestió i la transmissió de dades són el petroli del segle XXI. Qui les controli dominarà el món. El MWC és la prova que Europa i els EUA (amb l'excepció d'Apple) han perdut el tren de la innovació tecnològica. Durant la tediosa presentació del nou Windows 8, per exemple, vaig sentir un executiu xinès xiuxiuejar a un col·lega d'aspecte bengalí: “It's so 20th century! (És tan segle XX!)”.

En l'àmbit més domèstic, més enllà dels innegables beneficis econòmics que l'esdeveniment deixa a la ciutat, sempre marxo del MWC amb la sensació que no aprofitem les oportunitats que representa per al país el fet de tenir executius i líders de les principals companyies tecnològiques del món durant uns quants dies a Barcelona.

Catalunya hi té una presència tan minsa que passa desapercebuda, quan no fa pena. Un pavelló mal situat, amagat dins una mena de contenidor. Ningú a la porta per convidar-te a entrar, com als estands asiàtics. A dins, algunes pimes catalanes intentant obrir-se camí. Dues hostesses rere el taulell ni et miren quan entres. Decebut, en dirigeixo al pavelló de les aplicacions per a mòbils, on Catalunya disposa d'un ampli sector. M'hi endinso, i abans d'arribar al racó català, passo per molts i molts estands magnífics, amb dissenys esplèndids, enginyosos, atractius. Aleshores trobo els catalans. Semblen trasplantats des d'una fira de mostres comarcal, amb aquells estands blancs prefabricats, tots iguals.

Ja sabem que la crisi és dura, però potser en comptes de viatjar al Marroc amb 200 empresaris, hauríem d'esmerçar una mica més d'esforços per transmetre una imatge potent de Catalunya a les desenes de milers de directius que han passat per Barcelona i han marxat satisfets de la seva visita a Espanya sense conèixer el potencial de recerca i innovació català.

Publicat el dissabte 3 de març de 2012 al diari El Punt Avui