Si un valencià ho demana

Publicat el 27/04/13 al Diari El Punt Avui

Els poders fàctics que manen de veritat a l'Estat espanyol a través dels dos partits majoritaris ja fa temps que han decidit prémer l'accelerador i reparar els errors comesos durant l'anomenada (erròniament) Transició.

En aquells temps, van haver de cedir en algunes matèries sensibles per aconseguir que el nou sistema no fos més que una continuació del règim polític instaurat el 1939 amb una pàtina de democràcia. No cal res més que repassar els cognoms dels alts càrrec de les grans empreses hereves dels monopolis estatals, dels tribunals, dels ministeris i dels organismes per advertir que les mateixes famílies que ostentaven el poder real durant el franquisme segueixen tallant el bacallà en ple segle XXI.

Ara han decidit tornar les coses al seu lloc. Competències excessives a les comunitats autònomes, creixement de les llengües autòctones diferents del castellà, amenaces a la sacrosanta unitat de la pàtria, etcètera. Segons la seva visió, l'error més greu de la Transició va ser no mantenir les competències en educació a Madrid i permetre aberracions com el sistema d'immersió lingüística.

Aquesta setmana, el Consell d'Estat va advertir en contra de la disposició de la llei Wert que obligarà Catalunya a pagar escoles privades a les famílies que demanin escolarització en castellà. És curiós que el Consell d'Estat no digui que la mesura sigui un disbarat de l'alçada d'un campanar, sinó que simplement assenyali un conflicte de competències. Una prova més que a Espanya hi ha una visió uniforme i es considera la llengua castellana superior a totes les altres. Si no fos així, la llei Wert hauria d'obligar la Generalitat valenciana a pagar escoles privades a les més de 160.000 famílies que demanen escolarització en català i obtenen un no per resposta al País Valencià. De la mateixa manera que la Justícia hauria d'obligar les escoles que ensenyen en castellà a canviar al català si un alumne —valencià— ho demana.

No perdem la perspectiva

Publicat el 20/04/13 al Diari El Punt Avui

Temps era temps, quan les guerres les lluitaven les persones i no els drones, tenir una bona perspectiva de la situació era vital per guanyar les batalles. De vegades ens passa que perdem aquesta perspectiva, sobretot quan ens toca un lloc de combat que no ens deixa gaire espai per veure les coses amb claredat.

Mentre els soldats ens estem esbatussant en el camp de batalla, els coronels i els generals s'ho miren a la distancia amb les seves ulleres de llarga vista. En funció dels esdeveniments, envien els seus estafetes amb instruccions sobre quina columna o batalló ha d'avançar o retrocedir. És clar que al mig d'un combat a gran escala, aquestes ordres no sempre arriben a temps i de vegades fins i tot són contradictòries.

En aquesta situació ens trobem els catalans. Els ciutadans (això que s'anomena “societat civil”) estem combatent cada dia, resistint agressions lingüístiques, culturals, econòmiques, etcètera, i aquells que hem designat per conduir la batalla no sempre semblen estar a l'altura de les circumstàncies.

Tot i amb això, no hem de perdre la perspectiva, i de tant en tant hem d'obrir el zoom i veure com hem avançat en els darrers temps en el procés d'emancipació nacional. Hem fet progressos impensables fa dos, cinc o deu anys. El sobiranisme és majoritari i com l'aigua que baixa de la muntanya trobarà el seu camí per més entrebancs que hom pugui posar.

No ens preocupem si els coronels i els generals de vegades emeten senyals contradictòries. Tolstoi explica que les ordres dels mariscals sempre arriben tard i tenen una influència relativa en uns combats en què moltes vegades els protagonistes (els soldats que lluiten cos a cos) només lluiten per salvar la pell. AGuerra i pau, les batalles es guanyen o es perden perquè uns decideixen que han guanyat i altres que han perdut, més que no pas pel desenvolupament del combat pròpiament dit. Si seguim creient en el nostre somni, la victòria serà nostra.

Intel·ligència catalana

Publicat el 13/04/13 al Diari El Punt Avui

Amb un informe detallat, la revista Interviu va donar forma a una sospita que era vox populi: els serveis secrets espanyols estan aplicant un pla ben dissenyat per distorsionar i desactivar el procés de sobirania de Catalunya.

Hi ha qui pensa que els catalans anem amb el lliri a la mà i no sabem respondre a aquestes accions amb les mateixes armes. Jo sóc dels convençuts que això no és així. No se sap obertament perquè aquestes activitats són secretes, però jo no tinc cap dubte que hi ha un servei d'intel·ligència català perfectament operatiu, que està fent estralls a les files espanyoles.

D'acord, ho admeto,
no en tinc cap prova, però
és l'única explicació que
trobo a segons quins esdeveniments. Repassem una mica tot plegat, i em donareu la raó.

Quan certa premsa i certs poders fàctics inicien una campanya intensa per fer-nos creure que s'han obert vies de diàleg amb Espanya per assolir una nova entesa que permeti una convivència harmoniosa entre els pobles ibèrics, els agents catalans infiltrats dins les institucions espanyoles inicien una campanya de contraintel·ligència brillant.

Allà on no hi ha cap conflicte —recordem que només 17 famílies han demanat escolarització en castellà— aconsegueixen que els tribunals emetin una sentència absolutament ridícula —si un alumne ho demana, tota la classe s'ha de canviar al castellà— que provoca un efecte curosament estudiat: Quan s'advertia un cert cansament i desmobilització en la causa independentista, els agitadors encoberts catalans perfectament situats a la justícia, als ministeris i a les Corts, aconsegueixen tornar a excitar el personal pocs dies abans de Sant Jordi. Segurament viurem una diada intensa i patriòtica, segurament uns quants milers d'indecisos i d'unionistes passaran aquests dies a engrandir les files de l'independentisme, gràcies a la feina invisible d'aquests agents infiltrats als quals no podrem mai agrair suficientment la seva tasca anònima. Gràcies, de veritat.

Parlar (del que jo vulgui)

Publicat el 06/04/13 al Diari El Punt Avui

Ahir la Montse Oliva ens explicava en aquest mateix diari algunes interioritats de la cèlebre trobada secreta entre Mariano Rajoy i Artur Mas. A banda d'una suposada oferta de millora del finançament català —que és com el ieti, tothom en parla però ningú no l'ha vista mai—, el nucli central de tot plegat es pot resumir en aquesta frase que Rajoy hauria etzibat al president Mas, en referència a la consulta: “No em demani allò que no li puc donar.”

Dies més tard, en un nou episodi de les esquizofrèniques rodes de premsa del Sr. Rajoy a través d'una pantalla de plasma, Max Headroom style, va tornar a sortir un dels mantres del nacionalisme espanyol: “No puc fer el que no està previst en la llei. Un president de govern no pot saltar-se la llei.”

És sorprenent la flexibilitat d'aquest concepte. Es veu que no es pot incomplir la llei, però quan es tracta de fer els pagaments, les transferències i les inversions establertes per lleis de rang superior envers Catalunya, aquest afany per complir la llei es dilueix.

D'altra banda, el més curiós del cas és que —tal com explica l'informe elaborat per l'Institut d'Estudis Autonòmics, la lectura del qual recomano especialment— n'hi ha fins a cinc, de vies legals i constitucionals per tirar endavant la consulta reclamada per la majoria del Parlament i el poble de Catalunya.

Anem bé. Sóc dels primers a reconèixer que aquesta etapa del procés és la més feixuga. Haver d'intentar una vegada i una altra un diàleg que sabem del cert que serà infructuós, desgasta molt i provoca ansietat i frustració. Tanmateix és absolutament necessari. Ens estem carregant de raons per a l'estadi següent. Ja hem dit en aquesta columna que el partit es jugarà a fora. Aviat ens haurem de plantar davant instàncies europees i internacionals amb un mandat democràtic en una mà i amb la negativa espanyola en l'altra. El que no podem permetre'ns és que ens diguin que no hem esgotat totes les vies de diàleg amb Espanya i que ens tornin a la casella de sortida. És esgotador, sí, però hem de deixar clar davant de tothom que el diàleg s'ha intentat, però és impossible.