Què votarem el 25-N?

Publicat el dissabte 27/10/2012 al diari El Punt Avui

S'acaba el mes d'octubre i entrarem al mes més transcendent de la història recent de Catalunya. Es miri com es miri, les eleccions del 25-N no són una convocatòria electoral més. Els polítics i els partits, però, han entrat en la dinàmica electoral habitual, i fan servir les estratègies que consideren convenients per atraure votants. Així, Convergència creu que el fet de no pronunciar la paraula de 13 lletres li farà guanyar votants dubtosos o poc donats a discursos radicals. El PP, per contra, està convençut que és precisament amb discursos extremistes, amenaçadors i catastrofistes que aconseguirà retenir els seus electors. Iniciativa, per la seva banda, s'entesta a no entendre que avui la política catalana gira al voltant de l'eix unionisme-independentisme, i vol centrar la campanya en l'eix esquerra-dreta, tot basant el seu missatge en una negació que cita la marca electoral de l'adversari en la seva pròpia propaganda (per més que hi dono voltes no acabo d'entendre-ho). ERC, a pesar d'haver de lluitar per no veure el seu espai fagocitat per CiU, sap que el seu paper en l'auca de la independència serà el de fer pinya precisament amb ells per construir la independència a partir del 26-N. Els més petits, com Solidaritat o les CUP, veuran com el sistema d'Hondt s'acarnissa amb l'atomització de l'oferta independentista. I el PSC...

Més enllà del circ electoral que ens acompanyarà durant tot el mes, està clar que els catalans no votarem cap altra cosa que “independència sí”, o “independència no”. Triarem l'opció política que sigui en funció d'aquesta variable i no de cap altra. Ni les retallades, ni la crisi, ni res de res. Com va apuntar el propi Mas –que ha demostrat una talla de líder que està sorprenent propis i estranys–, les eleccions del 25-N seran la primera volta del referèndum. Que els membres del Parlament que surti elegit tinguin clara una cosa: els catalans no estem disposats a acceptar que la segona volta es faci esperar gaire. És un luxe que no ens podem permetre, perquè romandre a Espanya vol dir misèria i recentralització. A partir del 26-N, aneu per feina, senyors diputats.

L'arma més temible

Publicat el dissabte 20/10/2012 al diari El Punt Avui

“Dos no es barallen si un no ho vol”, repetia la iaia quan intervenia en alguna baralla entre la mainada, i aquesta és potser la lliçó més important de l'evolució dels esdeveniments a casa nostra, a partir de la manifestació de l'11-S que va accelerar el procés d'independència.

Crec que el fet que més treu de polleguera els dirigents polítics, els mitjans de comunicació, els opinadors i àdhuc els piuladors i usuaris de les xarxes socials espanyols és que des de Catalunya no es responen els insults, amenaces i estirabots que cada dia se succeeixen in crescendo a tots els àmbits. Que defugim el cos a cos els descol·loca i produeix un efecte devastador: encara s'emprenyen més, i l'espiral d'insults augmenta.

Tot plegat em recorda un episodi de l'àlbum de l'Astèrix El combat dels caps, on el cap del llogarret gal es veu obligat a enfrontar-se amb un altre cap de tribu fort i poderós, aliat dels romans. Es passa assalt rere assalt fugint del seu adversari fins a esgotar-lo. Aleshores, amb un copet insignificant el tomba.

El fet històric darrere el moviment de les consultes per la independència als municipis i la manifestació de l'11-S és que ja no ens queixem ni demanem res a Espanya. Ara senzillament ens reivindiquem com a poble i anunciem al món que hem decidit ser amos del nostre futur. Aquest canvi radical ha posat a les nostres mans l'arma més temible: l'alegria.

Feu una ullada a les xarxes socials, escolteu la gent als mercats, pareu atenció a les declaracions dels polítics dels partits sobiranistes, llegiu els columnistes i escolteu les tertúlies als mitjans. A pesar de la crisi i de les dificultats i incerteses del procés que hem engegat, es percep tothora una sensació d'esperança, d'orgull, d'alegria. És precisament això el que ha fet girar la percepció internacional respecte al fet català. Davant les agressions i els insults –que no surten només de boca de radicals eixelebrats, sinó de ministres i alts càrrecs del govern– es troba un poble que no respon les agressions, ni tan sols es mostra ofès ni s'indigna. Senzillament continua caminant amb alegria cap a la llibertat.

Por i desconcert

Publicat el dissabte 13 d'octubre de 2012 al diari El Punt Avui

Quan en un conflicte comences a perdre en tots els fronts, el més normal és que tinguis dues reaccions: por i desconcert, la qual cosa condiciona totes les teves accions i accelera la derrota.

Aquesta és exactament la situació actual d'Espanya davant el procés d'independència de Catalunya. Estan espantats i esmaperduts. No saben com frenar-ho tot plegat. Ja veuen clarament que la batalla intel·lectual i política a Catalunya l'han perduda, fins i tot entre els immigrants espanyols de la postguerra que reaccionen amb indignació davant les bestieses que es diuen dia sí, dia també. L'unionisme a Catalunya —a diferència del que passa a Escòcia o al Quebec— ha quedat arraconat en un radicalisme emocional i inconsistent, sigui l'espanyolisme ranci del PP o el federalisme del planeta piruleta del PSC-PSOE.

Si això provoca irritació i nerviosisme a Espanya, la situació s'agreuja fins a la histèria quan comencen a constatar que també estan perdent un altre front, tant o més important: l'internacional. Fins fa només uns mesos, Catalunya tan sols sortia a la premsa estrangera per parlar del Barça o en la secció de viatges, amb cronistes que parlaven de paelles i de nines sevillanes comprades a les botigues de la Rambla.

Ara Catalunya és protagonista de les planes de política i economia dels principals diaris d'arreu del món, la qual cosa no seria un problema per Espanya si no fos perquè cada cop es parla més clarament de les possibilitats reals d'una independència de Catalunya en el futur immediat.

Com dèiem al començament, arribats en aquest punt, la por i el desconcert no fan més que agreujar el conflicte i accelerar la derrota. Es fan —i es diuen— bestieses de l'alçada d'un campanar, sense avaluar-ne les conseqüències. Imagineu-vos com interpreten a Alemanya, a la Gran Bretanya i als Estats Units, per exemple, que es titlli de nazi un poble que senzillament demana poder votar per decidir el seu futur. O que es declari en seu parlamentària que la voluntat del govern és adoctrinar els alumnes a les escoles. I més encara quan qui ho diu no és un columnista indocumentat —com ara qui signa aquestes ratlles— sinó el ministre de Relacions Exteriors i el d'Educació!

Ciutadans de l'est

Publicat el dissabte 6 d'octubre de 2012 al diari El Punt Avui

De les reaccions espanyoles al procés d'independència de Catalunya, n'hi ha que no s'aguanten per enlloc i que no val la pena ni respondre, com les amenaces militars, les quimeres reals, o els clams dels aiatol·làs (perdó, volia dir els bisbes) en defensa “de esa antigua nación que es España” (sic).

Hi ha argumentacions, però, que sembren inquietud entre la parròquia independentista, perquè toquen la butxaca o la viabilitat econòmica i política d'un estat català. Sort en tenim, dels intel·lectuals i pensadors que s'ocupen de desmentir aquestes amenaces que en la seva majoria són fal·làcies que recorren a l'adagi goebbelià: “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà. Com més gran sigui una mentida, més gent la creurà”.

Potser la més rellevant d'aquestes intimidacions és la que ens adverteix de l'expulsió automàtica de la Unió Europea i de l'euro en cas d'esdevenir un estat independent. La vicepresidenta europea Viviane Reding (que a més a més és comissària de Justícia) va sorprendre's quan un periodista espanyol va apuntar-li aquesta possibilitat. “Va, home, va, vostè sap que no hi ha cap llei a Europa que digui això!”, va respondre Reding.

Si els espanyols haguessin manat a Europa en 1989, la resposta als ciutadans de la RDA hauria estat “ heu de continuar sota l'òrbita soviètica, perquè la UE no té cap procediment previst per incorporar-vos”. És clar que els alemanys s'haurien reunificat de totes maneres, però seguint el raonament espanyol, el nou estat alemany resultant hauria estat automàticament expulsat de la UE i hauria d'haver presentat candidatura com Turquia.

Sortosament, això no va passar amb Alemanya ni passarà amb Catalunya, perquè Espanya no pinta res a Europa, ni al món. Ho vam poder comprovar quan Repsol va perdre YPF i cap país no va moure ni un dit per impedir-ho o per establir sancions per a l'Argentina. La permanència de Catalunya a Europa és quelcom indubtable. Algú es pensa que les 4.000 multinacionals que hi ha a Cataluya, com ara la Nissan, la BASF o la Nestlé, acceptarien que les seves plantes quedessin fora d'Europa d'un dia per l'altre?