El temps s'esgota

Em fa l'efecte que el president Mas ho té més clar del que ens pensem, molt més clar del que ell mateix manifesta. El temps polític de la Catalunya autònoma s'esgota i ens apropem a una cruïlla definitiva a una velocitat de vertigen.

És cert que la crisi és en gran part responsable d'aquesta acceleració, però no ens equivoquem pas: el problema és de fons i l'economia no ha fet més que fer aflorar un conflicte latent que tard o d'hora ha de resoldre's. Ha estat el mateix Mas qui ha fixat el calendari. A final d'aquest 2012 esgotarem el darrer intent d'establir un marc de convivència satisfactori entre Espanya i Catalunya. El pacte fiscal (que Espanya rebutjarà de ple) serà la darrera estació d'un viatge de 300 anys que ha estat un malson, i alhora la primera estació d'un nou trajecte que ens ha de dur cap a un futur de llibertat i prosperitat.

Mentrestant, cada dia veiem com la realitat, que és molt tossuda, ens empeny cap a la cruïlla esmentada. Si fem un repàs ràpid a la setmana passada, veurem que Aena ha enterrat qualsevol possibilitat de descentralitzar la gestió del Prat, alhora que n'apuja les taxes més que a qualsevol altre aeroport. El govern d'Espanya redueix els fons per a beques i polítiques d'ocupació, però es nega a reduir l'assignació de la Casa del Rei. La construcció de la xarxa radial d'AVE continua a tot drap i les forces armades continuen comprant armes com si s'apropés la tercera guerra mundial. Madrid torna a presentar candidatura olímpica com si la crisi no hi tingués res a veure. Bankia reclama 19.000 milions d'euros per sanejar-se, i el ministre del ram respon amb un castís “¡lo que haga falta!”. El govern català, per la seva banda, continua retallant i retallant, presoner d'una situació política que el transforma en un simple gestor de la misèria, sense cap competència efectiva per dur a terme polítiques de reactivació econòmica.

Quin escenari ens trobarem el 2013? La recaptació impositiva continuarà caient, perquè la suma nefasta de crisi + retallades depreda l'activitat econòmica. Ningú no comprarà deute català qualificat com porqueria i faran falta encara més retallades. És possible, quan ja fa temps que estem serrant l'os? El trencament amb Espanya per aturar el drenatge fiscal serà inevitable. President, sàpiga que té un poble al darrere.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 26 de maig de 2012

O bancs, o fàbriques

25.000 milions d'euros públics han rebut els bancs i caixes. Només Bankia por necessitar fins a 10.000 milions addicionals i ja es parla de demanar entre 30.000 i 40.000 milions al Fons Europeu d'Estabilitat Financera per completar el sanejament del sistema. Uns 85.000 milions en total. Ja m'ho poden explicar mil cops, que no ho entendré. No em crec el discurs únic i transversal que diu que el sistema bancari s'ha de sostenir i no es pot deixar caure.

Els bancs són entitats privades amb els riscos inherents a qualsevol activitat empresarial. Un banc minorista aconsegueix diners dels impositors i crèdits de la banca internacional per atorgar al seu torn crèdits i finançament als seus clients. Si fa bé les coses, guanya diners per la seva intermediació. Si les fa malament, en perd. Si les fa molt malament, fa fallida. End of the story. Com qualsevol empresa. On és escrit que els governs han de rescatar un banc en fallida i no una fàbrica de motocicletes, per exemple? Per assegurar el flux del crèdit? Ja hem vist que no. Per garantir els estalvis de la gent? La immensa majoria ja estan coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits. La raó és molt més senzilla del que sembla: per assegurar que podran retornar els crèdits contrets amb la gran banca internacional, un dels poders fàctics d'aquest planeta. Creieu que és casualitat que el ministre d'Economia hagi estat un alt directiu d'una d'aquestes entitats? El poder d'aquest sector financer sobre els governs és enorme. Pren riscos excessius perquè sap que recuperarà la seva inversió de totes totes, si convé amb els diners d'uns contribuents aliens a un tracte fallit entre dues entitats privades. Ho hem vist a Irlanda, a Grècia, a Itàlia, a Portugal. A tot arreu imposen les seves tesis, amb l'heroica excepció d'Islàndia, però hi ha matisos. Als EUA també es van fer intervencions bancàries, però els rescats més destacats van ser a l'economia productiva: la General Motors i la Chrysler, per exemple, que ja han tornat els diners i han recuperat centenars de milers de llocs de treball directes i indirectes.

Quin seria el resultat d'injectar 85.000 milions d'euros en el sistema productiu, a les pimes i els autònoms, que són el motor real de l'activitat econòmica? Quants llocs de feina s'haurien salvat o recuperat?

Publicat el dissabte 19 de maig de 2012 al diari El Punt Avui

Català subtitulat

Com en el cas de les caixes d'estalvis catalanes, que han estat esborrades del mapa per una combinació de causes externes (un pla premeditat per fer-les desaparèixer amb l'excusa de la crisi) i internes (una gestió deficient i altament polititzada), de vegades em fa l'efecte que ens passarà el mateix amb TV3.

D'antuvi vull deixar clar que crec que la televisió pública catalana fa i ha fet un gran servei a la llengua i la cultura catalanes, i que genera continguts de gran qualitat. Té, però, alguns defectes, d'origen i sobrevinguts, que la posen en perill i que hauríem de ser capaços de corregir.

El primer gran pecat original de TV3 és haver renunciat voluntàriament als Països Catalans com a marc de referència. Només subsisteixen simbòlicament en un mapa del temps que és probable que també tingui els dies comptats. Per molts dels professionals i directius de la cadena, el mapa mental no és el d'una televisió nacional. Per això un accident de trànsit a Sòria pot sortir al TN però no ho fa un succés igual al Rosselló.

Un altre problema és el que podríem anomenar Barcelonacentrisme. Ho veiem quan Gran Nord presenta la gent de poble com a estúpids, i en l'emissió d'un documental amb el català de les Terres de l'Ebre subtitulat. Estic convençut que no hi ha cap intencionalitat al darrere d'aquesta decisió, però és clara la cosmovisió d'una cadena que subtitula variants dialectals de la seva llengua pròpia, però emet tothora fragments de continguts en castellà (declaracions als TN, convidats i entrevistats a programes de la casa, personatges de sèries i pel·lícules), sense subtítols ni doblatge.

Conec moltíssima gent a la Catalunya del Nord que veuen TV3 –els que poden, perquè l'emissió és força deficient i no arriba a tot el territori– i pateixen de valent quan, per exemple, s'emet un capítol de Caçadors de bolets amb convidats per parlen durant tot el programa en castellà. Senzillament no ho entenen, i han de canviar de canal. Per no parlar dels fills i néts dels catalans de la diàspora que viuen en països no hispans i que no parlen ni entenen el castellà –de fet, aquests no compten perquè ja els hem tallat l'emissió internacional!–. Quan TV3 troba normal subtitular el català de les Terres de l'Ebre, i no el castellà, esdevé una trista televisió regional espanyola.

Publicat el dissabte 12 de maig de 2012 al diari El Punt Avui

La política a remolc

En una democràcia de manual, hi ha una classe política que interpreta les necessitats de la ciutadania i les duu a la pràctica. Quan aquest mecanisme no funciona i la gent comença a buscar altres camins, tenim mala peça al teler. És un símptoma de mala salut del sistema que pot derivar en una democràcia de cartró pedra o en un règim populista que manipuli els desitjos insatisfets de la població.

A Catalunya no para de créixer un moviment ciutadà inorgànic que, cansat d’esperar dels seus líders respostes que no arriben, ha decidit tirar pel dret. Quan va començar tot plegat, és difícil d’esbrinar-ho. Potser la marxa dels 10.000 a Brussel·les, o la consulta d’Arenys de Munt. És irrellevant. El que hauria de fer reaccionar els nostres governants és que el sistema comença a mostrar senyals preocupants.

El moviment #novullpagar n’és un bon exemple. No sorgeix de cap partit polític, sinó de la reacció espontània dels ciutadans que ja n’estan farts. És cert que alguns polítics i partits corren a apuntar-se al carro –i bé que fan– però sempre van tard, per darrere de les necessitats de la gent. La bola de neu de la protesta als peatges (que fent una ràpida ullada al seguiment dels mitjans es veu clarament com s’ha intentat de diluir i silenciar) ens alerta d’un perill molt real: quan la gent no se sent representada busca alternatives. Malauradament, hom no coneix de moment una alternativa sòlida a la democràcia representativa. Tots els experiments han fracassat i ara per ara és el menys dolent dels sistemes de govern. A Catalunya s’està esquerdant de forma accelerada. Avui en veurem un altre, d’exemple. A les 6 de la tarda la plaça Sant Jaume de Barcelona s’omplirà de gom a gom amb estelades, en una convocatòria generada al caliu de les xarxes socials. El lema és molt clar: “Omplim Sant Jaume d’estelades! Perquè volem marxar del lloc que ens maltracta i ens empobreix. Fem saber al govern que ja som madurs!”

Aquesta energia acumulada i creixent del poble català ha de derivar en una explosió controlada, que ha de ser coordinada i liderada des de la política. Si els partits no se n’adonen i no passen al davant, l’explosió es produirà de totes maneres i podem prendre molt de mal.

Publicat el dissabte 4 de maig de 2012 al diari El Punt Avui