L'any vinent, Catalunya!

Els catalans sempre han estat un poble d'acollida, però també d'emigració. Des dels barris catalans que prosperaven en les principals ciutats comercials de la Mediterrània a l'edat mitjana, fins als exiliats polítics de finals del segle XIX i del 1939. L'emigració catalana sempre s'ha integrat amb relativa facilitat en els països d'acollida, excepte quan el trasllat es produí de forma involuntària per raons polítiques, com al segle XX.

Durant dècades, les famílies de la Diàspora catalana es reunien per cap d'any en sopars que sempre tenien un sabor agredolç (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La nova Espanya que ve

No és pas un defecte, és propi de la naturalesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, convençuts que la imatge que ens fem al nostre cap és el fidel reflex de la realitat.

De vegades convé, però, fer l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre i intentar comprendre el món amb la mirada de l'altre. És quelcom que ens ajuda a entendre moltes coses que abans ens semblaven inexplicables, i alhora ens prepara per a un futur que es presenta complicat des del punt de vista nacional (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Salta a la casella següent

El procés de construcció nacional de Catalunya segueix avançant, com si fos un joc de l'oca on la casella de sortida és Espanya i la d'arribada una Catalunya independent. Haig de confessar que de petit odiava aquest joc de taula d'avanços i retrocessos. El trobava avorrit i lent. Suposo que molts ciutadans d'aquest país tenen la mateixa sensació i moltes vegades perdem la paciència tots plegats, sobretot quan ens treuen el dau de les mans i ens fan trampes davant dels nassos (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La unitat que ens interessa

Un dels reclams clàssics del món sobiranista és la reivindicació de la unitat dels independentistes. No he entès mai aquesta dèria, que va en contra de la naturalesa humana. Ja se sap que, quan s'agrupen més de dues persones, el més probable és que es creïn dos corrents interns.

Tampoc no comprenc quins avantatges reportaria aquesta preuada unitat. Les coalicions sempre impliquen renúncies i compromisos per trobar el mínim denominador comú, la qual cosa deriva en la reducció de l'espectre ideològic i l'exclusió de qui no se sentirà representat per una opció unitària que ha renunciat a segons quins ideals en pro de la unitat (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Democràcia de baixa qualitat

Prendré com a exemple per a aquest article la circumscripció de Girona, que és la meva, però sigui dit d'antuvi que es tracta d'un fenomen que hom pot trobar arreu del país, com una mostra cabdal de la baixa qualitat del nostre sistema democràtic. D'una banda, el Partit Popular ha decidit que el seu diputat electe per Girona no reculli l'acta de diputat i sigui reemplaçat per la segona de la llista. D'altra banda, el Partit dels Socialistes ha decidit recol·locar la seva candidata per Girona no electa com a senadora per
designació autonòmica (...)


Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La nova Gran Depresió

A començaments del segle passat, el món va patir una crisi econòmica tan o més profunda que la que vivim ara. Als EUA aquesta etapa va ser anomenada la Gran Depressió, i va començar amb un daltabaix borsari a Wall Street, el 1929, atrapat en una bombolla especulativa. La crisi va escampar-se ràpidament a la resta del món. Europa, que intentava recuperar-se de la destrucció econòmica i humana de la Primera Guerra Mundial, va viure —igual que els EUA— uns llargs anys amb l'atur disparat, amb pobresa, baixos rendiments empresarials, i una pèrdua general de confiança en el futur econòmic personal i col·lectiu (...)


Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Reflexions de la jornada

Després de l'habitual pallissa que hem de suportar els soferts electors al llarg de les campanyes electorals, avui podem gaudir del que s'anomena jornada de reflexió. Reflexionem, doncs.

La pressió mediàtica natural que acompanya qualsevol contesa electoral, ens fa pensar que tota la nostra vida depèn del resultat d'aquesta elecció i del sistema polític i econòmic que els governa. És cert, en gran mesura, que el nostre marge de maniobra individual i col·lectiu és més o menys ampli en funció de l'acció dels governants i els polítics. És cert que el compromís cívic de dipositar el vot a l'urna és un component bàsic de la democràcia que no es pot negligir de cap de les maneres. Votar és una obligació moral (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La legislatura del divorci

El matrimoni entre Catalunya i Espanya té els dies comptats. La relació s'ha malmès de tal manera que el divorci és inevitable. Fa trenta anys van iniciar junts el camí d'una transició a la llibertat i la democràcia. Com tot matrimoni, hi havia molta il·lusió i un afecte sincer, però tres dècades després, poca cosa queda.

Moltes parelles cometen el mateix error: aguanten i aguanten una relació que no funciona i esperen que l'altre canviï aquelles coses que fan mal. Passen els anys i els defectes de l'altre no només no es corregeixen sinó que s'agreugen fins a arribar al maltractament mutu (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

L'endemà

El proppassat dijous va tenir lloc a Barcelona una conferència interessantíssima al Palau Robert de Barcelona, organitzada per l'entitat Sobirania i Justícia que presideix l'editor Quim Torra.

Sota el títol Building a New State —en anglès, com tota la jornada— hi van participar experts internacionals que han estat assessors tècnics dels processos de creació de nous estats com ara Eslovènia, Bòsnia i Kosova, i de les transicions postcomunistes de països com ara Albània, Armènia, Geòrgia, Rússia i Ucraïna.

La feina de la conferència esmentada, eminentment tècnica, és d'aquelles que no fan gaire soroll però que deixen un pòsit fonamental per encarar el futur del país amb garanties (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

L'home del sac separatista

Deu n'hi do com es posa de nerviós segons qui quan surten enquestes com la del CEO d'aquesta setmana. L'home del sac independentista espanta més a casa nostra que a Espanya.

L'endemà de la publicació de la mostra, hom podia veure amb claredat, un cop més, que al nostre país s'editen diaris catalans i diaris espanyols, amb independència de la llengua emprada. Un rotatiu barceloní relegava la notícia a un segon pla i titulava, naturalment, “Guanya Duran”. Un altre només esmentava el creixement del sobiranisme però sense publicar cap gràfic sobre el tema, i se centrava en els resultats electorals dels partits el 20-N. Fins i tot una emissora de ràdio privada catalana va recórrer al desprestigi per restar valor a la mostra, titllant el CEO de “pintoresc” i posant en dubte la seva seriositat. (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Més benzina

L'anunci del cessament definitiu de la lluita armada per part d'ETA i la mort del dictador libi Gaddafi han monopolitzat l'atenció mediàtica i informativa, i ha semblat que per un moment la crisi, les retallades i la precarietat econòmica s'havien esvaït de l'escena política.

Malauradament, però, tot segueix igual, i cal que els esdeveniments esmentats no ens facin passar per alt tres declaracions dels darrers dies en l'àmbit domèstic que haurien d'haver provocat una reacció ciutadana de contundent rebuig.

Per una banda, el Cercle d'Economia (una entitat formada per senyors que encara enyoren les colònies industrials on l'amo vivia en la seva mansió i els obrers acceptaven submisament el vassallatge que el destí els havia marcat) ha assegurat que veu viable augmentar la pressió fiscal (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Ingovernables

“Mentre ens governi la misèria, serem ingovernables #catalaaltac!”, piulava dies enrere la meva amiga Omaima al seu compte de Twitter, manllevant un dels lemes del moviment dels indignats. Em va deixar rumiant molts dies. És difícil dir més coses amb tan poques paraules, sobretot si ho apliquem al cas català.

Un escenari de retallades sumat a una més que probable negativa al pacte fiscal que proposarà Catalunya a Espanya, pot abocar el país a una situació en què el govern no pugui fer gaire cosa més que gestionar la misèria. Competències buides, recursos tributaris escassos i en regressió, autogovern escapçat, sanitat en fallida, llengua i ensenyament judicialment arraconats... La misèria (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

El drenatge fiscal

Les retallades han esdevingut una obsessió nacional. És el tema obligat a qualsevol tertúlia radiofònica, reunió, xerrada informal o trobada amb els veïns d'escala a l'ascensor.

Sembla ser que més enllà de les protestes i justes indignacions, ja hem assumit que cal reduir la despesa sanitària, tallar la factura farmacèutica, tancar sales i quiròfans. Els ajuntaments no poden mantenir pavellons i piscines, i es plantegen reduir l'enllumenat públic i demanar als veïns que escombrin ells mateixos els carrers.

És freqüent escoltar l'argument que no ens podem permetre serveis dels països nòrdics. Trobo que és molt sa que prenem consciència de la gravetat del moment. Hi falta un element d'anàlisi, però (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Majoria absoluta

La consciencia nacional de Catalunya ha augmentat en els darrers anys. En part per la feina de base de molts i molts catalans, i en part per la voluntat sostinguda i constant de la majoria d'espanyols per fer-nos entendre que no hi ha lloc al seu Estat per a la manera catalana de veure el món.

Aquest avenç s'ha fet palès també en el primer debat de política general d'Artur Mas com a president. El seu discurs ha estat contundent en assenyalar que les vies estatutària i constitucional estan esgotades, i que l'entesa amb Espanya és una quimera. Fins i tot ha parlat d'independència amb total naturalitat.

Tanmateix, l'estratègia proposada pel líder per sortir de l'atzucac està destinada al fracàs, perquè torna a apostar per solucions del passat que ja no són efectives. Mas demana un front català a Madrid que sigui capaç de condicionar la governabilitat de l'Estat a canvi del pacte fiscal (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

L'esquerra de Junqueras

La renovació a Esquerra Republicana ja és un fet i, contràriament al que tothom augurava, no hi ha hagut cap carnisseria. El canvi ha estat exemplar, i els que marxaven han facilitat la transició i s'han posat a disposició dels que arriben. Cal destacar especialment el sacrifici de Joan Ridao. Un canvi sense oposició s'hauria vist com un cop d'estat de palau. La minoria de Ridao legitima la majoria de Bosch i Junqueras.

La radiografia és diàfana. A ERC no hi ha bons i dolents. Hi va haver una aposta honesta per un discurs més social que nacional, amb l'esperança d'arrossegar votants d'altres partits vers el sobiranisme. L'eix de la política catalana va pivotar aleshores entre l'esquerra i la dreta. L'experiment va fracassar i els responsables han hagut de fer un pas al costat. Els que arriben amb Oriol Junqueras afirmen que cal tornar a un eix sobiranisme-unionisme, sense abandonar el discurs social, que en cas català és indestriable de la lluita per la sobirania nacional (...)

Llegir la columna sencera

La cruïlla europea

Acabada la treva imposada per l'estiu, l'economia europea s'apropa a una cruïlla que definirà el seu futur com a unió política i monetària. La situació no és bona i aquesta setmana els líders europeus han decidit continuar aplicant la mateixa recepta: xutar la pilota cap endavant sense atacar l'arrel dels problemes.

L'anunci d'atorgar als bancs liquiditat il·limitada és la morfina que s'aplica al malalt terminal per tal que no pateixi. Les borses han reaccionat amb repunts moderats, perquè per una estona no sentiran el dolor, però la malaltia continuarà avançant fins que Europa no agafi el bou per les banyes (...)

Llegir la columna sencera

L'administració regional

El procés de recentralització i recuperació de competències va avançant inexorablement, i aquesta setmana n'hem tingut dos exemples: una nova sentència del Tribunal Constitucional que és el certificat de defunció de l'autonomia financera de la Generalitat, i una reunió dels consellers d'Economia de les comunitats autònomes amb la ministra Salgado que ha esborrat per sempre més el mot bilateralitat del diccionari de la llengua espanyola (...)

Llegir la columna sencera

Democràcia amb majúscules

Escric aquesta xocolata de Bristol estant i aprofito l'avinentesa per fer-vos un petit resum de les reflexions habituals dels anglesos als quals acostumo a atabalar amb un tema recurrent de les meves visites al Regne Unit: Escòcia i la voluntat del seu primer ministre de convocar un referèndum d'independència, les eventuals reaccions de Londres i les inevitables comparacions amb Catalunya (...)

Llegir la columna sencera

Caldrà incomplir la llei

Òmnium Cultural ha mogut fitxa i les reaccions han servit per deixar tothom retratat i per adonar-nos que ens esperen temps difícils, en què caldrà fer accions i prendre decisions tan complicades com arriscades.

Muriel Casals va amenaçar amb mesures d'insubmissió fiscal si no s'assoleix quelcom semblant al concert econòmic. És molt probable que aquestes accions no es puguin dur mai a terme, perquè l'Estat té mecanismes per impedir-ho, però la jugada d'Òmnium té la virtut d'obligar-nos a pensar, i a descobrir que les alternatives són escasses, i que en tots els casos comportaran trencar l'ordre establert, i saltar les barreres de la legalitat vigent (...)

Llegir la columna sencera

O estat, o no res

Aquesta setmana hem tornat a rebre un d'aquells clatellots que ens donaven les iaies quan ens encantàvem, d'aquells que ens desperten dels nostres somnis i ens tornen a la crua realitat. Aquest cop ha vingut del Parlament Europeu, que ha aprovat una norma que obre la porta que l'Estat espanyol faci desaparèixer dels prestatges els pocs productes etiquetats només en català.

Llegir la columna sencera

El tren de la independència

Ara ja ho sabem d'una font oficial: el CEOP ha comprovat que en una hipotètica consulta sobre la independència hi hauria prop d'un 60 per cent de vots a favor. Era una sospita generalitzada, però fins ara no s'havia fet la pregunta directa en un sondeig sociològic oficial.

El més sorprenent del fenomen és potser el seu origen. Ha nascut de la base de la societat, gairebé al marge dels partits polítics parlamentaris, que no han sabut representar aquest sentiment ni liderar la seva concreció.

Llegir la columna sencera

El sistema de Camps

Mai no havia pensat que arribaria a escriure la frase que ve a continuació: estic d'acord amb Francisco Camps.

El dijous proppassat, durant el seu discurs d'investidura com a president valencià, Camps va deixar anar aquesta proposta: reformar el sistema electoral i adoptar un sistema de circumscripcions uninominals, de manera que els electors triïn només un diputat, en comptes del sistema de llistes vigent.

El fet que la proposta vingui de qui ve no li resta validesa. El sistema uninominal és infinitament superior al de llistes tancades amb sistema d'Hondt, la pitjor combinació possible. Hi ha un primer avantatge indiscutible: qui guanya les eleccions al seu districte és diputat, i qui perd se'n torna cap a casa. Ara tots els líders tenen assegurada la cadira. Fins i tot amb grans patacades electorals, els sistema de llistes garanteix la feina als caps de cartell.

Llegir la columna sencera

La Diàspora retallada

La Retallada és el cinquè genet de l'apocalipsi que cavalca amenaçant sobre tots els mortals –els mortals catalans, perquè es veu que a Espanya no en pateixen, de retallades–. Arriba a tots els racons de Catalunya i traspassa fronteres, fins a les Comunitats Catalanes de l'Exterior (CCE).

La Diàspora catalana ha estat de la Transició ençà desconeguda, ignorada i fins i tot menyspreada per alguns dels líders catalans que en tornar a Catalunya van oblidar qui els havia sostingut econòmicament i moralment durant dècades.

No per ignorades són menys actives. Quants turistes catalans no queden meravellats en descobrir el magnífic teatre Margarida Xirgu de Buenos Aires o l'edifici modernista de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya de l'Havana?

Llegir la columna sencera

En català, si us plau

Creu: Vaig anar a l'Oficina d'Atenció Ciutadana del meu Ajuntament a fer una gestió i vaig viure una situació que no per comuna i repetida és menys preocupant. Esperava el meu torn a la saleta fullejant el diari del dia, quan va aparèixer una de les funcionàries i va preguntar: “Hi ha algú per demanar certificats d'empadronament?”. Una persona d'origen magribí es va posar dempeus i va respondre “Jo!”. La funcionaria va canviar automàticament de llengua: “Sólo para certificados, no para empadronarse por primera vez, entiendes?”. La persona va respondre que sí, i tots dos van entrar a l'oficina. Està clar que havia entès la pregunta inicial formulada en català, i la seva resposta –el mot “Jo”, no revelava quina llengua feia servir. Tanmateix, el canvi d'idioma de la funcionària va ser instantani. A sobre, va canviar al castellà, que en cap cas és l'idioma matern de la gent d'origen magribí.

Llegir la columna sencera

Tensar la corda

Fa pocs mesos vaig compartir taula rodona a Londres amb el professor John Loughlin, de la Universitat de Cambridge, expert en processos d'autodeterminació i devolution a Europa. Va explicar-me clarament com els estats europeus recuperen internament les quotes de sobirania que han de transferir a Brussel·les.
A partir de la crisi bancària del 2008, que va derivar en els rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, a la Unió Europea s'està produint una transferència de sobirania de facto en temes econòmics d'una enorme magnitud. Els estats membres que havien evitat que la unió monetària comportés una cessió de sobirania en política econòmica i financera, ara veuen que la realitat els empeny a acceptar una tutela de Brussel·les que en alguns casos, com l'espanyol, converteix les autoritats econòmiques locals en simples executors de les consignes europees.

Llegir la columna sencera

Demà tothom guanya

És possible que entre les causes dels moviments d'indignació ciutadana que estem veient aquests dies hi hagi dos factors a tenir en compte: l'absència de separació entre els poders de l'Estat i un sistema electoral dissenyat per perpetuar l'statu quo.
Espanya (i també Catalunya, que no disposa de justícia pròpia) té un poder judicial dependent del poder polític que faria envermellir de vergonya el mateix Montesquieu i la seva teoria de la divisió de poders. Les Corts (i el nostre Parlament) funcionen basant-se en una fèrria disciplina de vot que imposa les idees del partit per sobre dels criteris personals dels seus membres. En resum, el partit que guanya les eleccions –o la coalició resultant– s'instal·la en el poder executiu i des d'allí controla el legislatiu i el judicial. Per donar estabilitat al sistema, es compensa l'oposició amb quotes de poder en els òrgans de govern dels diferents cossos i organismes.

Llegir la columna sencera

La pesca del Salmond

La victòria inesperada de l'SNP d'Alex Salmond ha deixat amb la boca oberta i amb una creixent sensació d'enveja la família nacionalista catalana. Costa de pair a casa nostra que el que habia estat un deixeble i admirador de Jordi Pujol i del sistema convergent de construcció nacional ara ens hagi superat per l'esquerra. Els escocesos, que abans s'emmirallaven en nosaltres, ara veuen al seu retrovisor como ens fem cada cop més petits.

Llegir la columna sencera

Democràcia sense llistes

Els països amb una democràcia jove i amb un passat de dictadures acostumen a creure que aquestes dues formes de govern no tenen matisos. Hi ha, però, diferents qualitats en les democràcies i diferents graus en les dictadures.

La nostra és una democràcia de baixa intensitat, amb el pitjor sistema electoral possible: districtes enormes, llistes tancades i sistema D'Hont (...)

Llegir la columna sencera.

Mas no és Companys, encara

La història, que té el maleït costum de repetir-se, ens ofereix un exemple del que podria succeir amb el govern català —i amb el president Mas, si les tensions entre Catalunya i Espanya continuen augmentant. Si algú es pensa que tot s'apaivagarà després de les municipals, que s'ho tregui del cap, perquè el 23 de maig començarà la precampanya de les eleccions espanyoles del 2012. Un cop més, Catalunya serà un argument electoral fantàstic per als dos grans partits estatals, que competiran per demostrar quin és més anticatalà, quelcom que garanteix suport electoral a la Meseta.

Pot passar que en un lapse relativament curt un partit i un dirigent que tradicionalment s'han compromès amb el projecte d'Espanya i amb la seva governabilitat es vegin obligats a fer un gir radical en les seves estratègies? Pot passar, i de fet ha passat (...)

Llegir la columna sencera.

La Pasqua Irlandesa

Cada vegada que arriba la Setmana Santa no puc evitar recordar el Rising irlandès. L'aixecament de 1916 aixafat pels anglesos sense pietat. Un intent d'assolir la independència que, tot i no reeixir, va establir les bases que van permetre aconseguir-la pocs anys després. Ja ho va dir John Mahaffy, un professor del Trinity College durant el segle XIX: “A Irlanda l'inevitable no passa mai, però l'inesperat hi passa sovint”. Una frase avui més vigent que mai (...)

Llegir la columna sencera.

Disciplina de vot

Durant el debat de la proposició de llei de SI per obrir un procés d'independència, vam tornar a assistir a un espectacle lamentable que no per repetit és menys indignant: aquella imatge del líder de cada grup parlamentari aixecant un, dos o tres dits de la mà per indicar al seus respectius ramats de diputats
si han de votar a favor, en contra o abstenir-se.

Llegir la columna sencera.

Catalunya és ovalada

Quan Castella i França van repartir-se Catalunya després de la guerra dels Segadors, totes dues potències van engegar una política intensa i sostinguda d'assimilació (...)

Així, la llengua catalana va mantenir-se viva entre els gitanos del barri de Sant Jaume de Perpinyà i la identitat cultural de Catalunya va romandre subjacent en els clubs de rugbi escampats pel territori de la Catalunya del Nord (...)

Llegir la columna sencera

Una visió d'Espanya

L'expresident Jordi Pujol ha tornat a manifestar que no veu cap argument en contra de la independència de Catalunya, i en un gest molt valent, ha votat anticipadament en la consulta popular del 10 d'abril a la ciutat de Barcelona. He estat seguint de prop i amb interès l'evolució del pensament de Jordi Pujol, i confesso que pensava que trigaria molt més a fer aquest pas, però la tossuda realitat ha fet palès a molta gent com Pujol, que durant anys ha treballat per una idea inclusiva d'Espanya, que només la plena sobirania pot garantir l'estat del benestar de Catalunya.

Potser cal, però, fer un últim esforç per explicar en quina Espanya ens sentiríem còmodes la majoria de catalans. Aquesta és la meva visió: (...)

Llegir la columna sencera

Iniesta tallant patates

Fa uns mesos un company de feina em va enredar i tots dos vam llogar un hort per reprendre el contacte amb la natura i sortir de la jungla d'asfalt que ens ofega cada cop més.

Guiats pels consells dels altres hortolans que es fan un fart de riure amb nosaltres, hem començat a gaudir del plaer de cultivar les nostres pròpies verdures i hortalisses. Per Sant Josep, segons les recomanacions dels savis esmentats, tocava sembrar patates, i ens hi vam posar (...)

Llegir la columna sencera

L'altre tisorada

La retallada massiva que està aplicant el govern de la Generalitat es pot qualificar de moltes maneres, però en cap cas d'inesperada. En un context de crisi important, sembla més que raonable ajustar la despesa a les possibilitats reals del país. Tanmateix, hom troba a faltar una altra tisorada, tan o més important que la que s'està aplicant a cada racó de l'administració catalana (...)

Llegir la columna sencera

La fi dels municipis petits

La proximitat de les eleccions municipals i la crisi econòmica tornen a posar sobre la taula un tema recurrent: l'eliminació dels municipis petits.

Es diu que amb l'actual situació econòmica cal simplificar administracions, que no podem suportar tants càrrecs municipals, que no té cap sentit mantenir ajuntaments en pobles de 50, 100 o 500 habitants, que cal agrupar-los en municipis més grans, i un llarg etcètera (...)

Llegir la columna sencera

L'últim de la classe

Temps era temps, Catalunya era la primera de la classe entre les nacions sense estat. Era un delsmotors d'Europa i el seu president era rebut amb honors per les principals potències (...) El temps ha passat i les coses han canviat en la classe de les nacions sense estat (...)

Llegir la columna sencera

El federalisme impossible

Cada cop que les relacions Catalunya-Espanya es tensen, surten veus que defensen l'alternativa federal com a solució al centralisme i la involució autonòmica. Els resultats coneguts ahir del Baròmetre d'Opinió Política mostren més partidaris de la via federal que de la independència. Cal saber, però, que és més probable una invasió alienígena que una Espanya federal (...)

Llegir la columna sencera

Artur Mas: Canvi de guió

L’Artur Mas va guanyar les eleccions per mèrits propis i per demèrits aliens. L’estrateg Madí abans de marxar va deixar un guió ben perfilat: Un esment al “dret a decidir sense límits” per acontentar el sobiranisme creixent de la societat catalana, i immediatament aparcar el tema per concentrar-nos en la crisi econòmica, ben real, per cert (...)

Llegir la columna sencera