Xocolata espessa

Sense senyal (internacional)

2012-02-18T03:22:00.000-08:00

Primer van deixar sense senyal els valencians, i ens vam limitar a posar-nos les mans al cap i abocar la nostra indignació en 140 caràcters. Ara deixen sense TV3 desenes de milers de catalans de l'exterior, i amb prou feines arrufarem el nas i aixecarem les celles tot dient “quina vergonya”, abans de prémer el botó del comandament a distància per esbrinar qui és el nominat de la setmana a Gran hermano.

Catalunya és un país amb una enorme diàspora, de milions de persones si comptem els descendents de catalans que hom pot trobar a cada racó del planeta, amb una presència destacada a l'Amèrica Llatina, amb intel·lectuals, artistes, científics i fins i tot presidents de sang catalana, però també a la resta del món. La darrera gran onada emigratòria, la de la postguerra, va viure durant dècades rebent notícies de Catalunya amb comptagotes. A finals dels anys setanta del segle XX, una petita revolució va sacsejar els catalans de l'exterior: el nou diari Avui arribava amb notícies fresques amb només... 21 dies de retard!

Als anys noranta, però, tot va canviar, amb l'arribada del senyal internacional de TV3. Els avis van enganxar-se literalment a la pantalla, tot devorant la programació sencera. Qui no podia pagar-se la quota del cable o del satèl·lit, anava cada dia al Casal Català a veure el Telenotícies.

Ara, la crisi serveix d'excusa per anul·lar la projecció exterior de Catalunya. Suprimir delegacions, buidar de contingut polític les que resten, i ara eliminar el senyal internacional de TV3 a partir de
l'1 de maig d'enguany.

“Tranquils, es podrà mirar per la web!”, argumenten des de les còmodes poltrones de Barcelona, davant dels seus ordinadors connectats amb banda ampla. Haurien de saber aquests executius que a moltes regions del món les connexions a internet són penoses, i fan impossible un streaming de vídeo mitjanament decent. D'altra banda, milers d'avis no tenen ni tan sols ordinador, i el senyal internacional de TV3 és una finestra que cada dia s'obre màgicament a les seves pantalles per esborrar els milers de quilòmetres que els separen de la seva terra estimada, de la seva cultura i la seva llengua.

Primer van ser els valencians, ara els catalans de la diàspora. Ves que un dia no ens quedem nosaltres sense TV3, i ja serà tard per reaccionar.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 18 de febrer de 2012

Enveja bavaresa

2012-02-11T03:21:00.000-08:00

El govern català —i la majoria de la ciutadania del país, segons els sondejos— aposten per un nou acord de finançament amb Madrid per reduir un dèficit fiscal que ofega l'economia catalana i n'hipoteca el futur.

De vegades se sol discutir quin és el nivell de transferències acceptable, i no són poques les veus que des d'Espanya ens acusen d'insolidaris. Fa pocs dies vam conèixer una notícia que deixa molt clar fins a quin punt la situació catalana és insostenible. A Alemanya, Baviera ha declarat que ja n'hi ha prou de dèficit fiscal, que les actuals transferències ja no es poden aguantar, i que cal un nou pacte fiscal. Són anàlogues les situacions catalana i la bavaresa? Les comparacions són odioses, i en aquest cas encara més. El dèficit fiscal català és de 16.500 milions d'euros segons el càlcul més conservador. El de Baviera és de 3.500 milions anyals. “Deuen ser menys habitants”, pensarà el lector, tot cercant una excusa per no indignar-se. Doncs no, en són més de 12 milions. “Deuen generar menys riquesa, doncs”, insistirà. No ben bé, el PIB bavarès és superior en un 50 per cent al català.

En resum, el dèficit fiscal que els bavaresos troben inacceptable no només és inferior al català en termes nominals –una cinquena part– sinó que si comparem l'aportació de cada família bavaresa al pressupost de Berlín amb la de cada família catalana a Madrid, les ganes de fer les maletes i fugir cap a Munic són immenses: 1.200 euros per família i any a Baviera contra 9.500 euros per família i any a Catalunya.

Malauradament, les comparacions no s'acaben aquí. La gran diferència és que Alemanya és una federació i Espanya, un estat unitari descentralitzat. Els poders són originaris de Baviera i la resta de membres de la federació, que cedeixen a Berlín les competències que volen i pacten. Per això poden plantejar al Tribunal Constitucional una revisió dels pactes. A Espanya, el pactes no existeixen. Tots els poders són de l'estat central, de Madrid, que cedeix els que vol a les regions descentralitzades. Els impostos que paguen els bavaresos són bavaresos. Els impostos que paguem els catalans –els cedits inclosos– són espanyols.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 11 de febrer de 2012

La colla dels dracs

2012-02-04T03:19:00.000-08:00

Tot i la majoria absoluta del PP, hi ha alguns indicadors que conviden a un cert optimisme pel que fa al futur de Catalunya. Per primer cop en molts anys, el context internacional és favorable als nostres interessos. Els processos d'independència han deixat de ser quelcom llunyà i la realitat econòmica està demostrant que small is better.

A casa nostra el moviment sobiranista transversal ha empès els partits cap a posicions de les quals ja serà molt difícil fer marxa enrere. El mateix president Mas està arrossegant el seu partit a creuar el Rubicó: per més brillant que sigui el balanç de la seva gestió de govern al final de la legislatura, qualsevol cosa inferior al concert econòmic serà un fracàs personal i convergent. L'única resposta possible davant d'una negativa espanyola és la independència, i Mas ho sap per més que vulgui disfressar-ho amb sinònims forçats com emancipació, divorci, camins divergents o “més Europa”.

Aquesta realitat no és desconeguda al PP, que veu amb nerviosisme que el creixent sobiranisme català pot esguerrar una legislatura destinada a la placidesa de la majoria absoluta. És per això que Sánchez-Camacho va de ministeri en ministeri a Madrid amb una carpeta les primeres pàgines de la qual són les enquestes que mostren que la independència ja és majoritària a Catalunya. En altres circumstàncies, Espanya es faria un fart de riure, perquè sap que bordem però no mosseguem mai. La rauxa catalana és un drac que cada any s'aixeca amenaçant, però sempre hi surt un sant Jordi amb la llança a la mà. El que passa és que ara el drac ja no està sol. El documental que emetrà dimecres el Sense ficcióde TV3 mostra que el drac flamenc també vol aixecar el vol. Els britànics ja parlen de “Little Britain” per referir-se al que quedarà de la Gran Bretanya en el futur proper. Escòcia hi dirà la seva el 2014 i un altre drac s'ha apuntat a la festa: Gal·les. Els afiliats al Plaid Cymru han crescut un 23% en els darrers quatre mesos. Si abans els seus líders s'apuntaven a l'estil pujolià de l'“ara no toca”, la més ben situada per assolir el control del partit és ara per ara Leanne Wood, que en una ocasió va ser expulsada del Parlament perquè va referir-se a Sa Majestat com “la senyora Windsor”.

La colla dels dracs va per feina i els catalans haurem de decidir si volem convèncer sant Jordi de deixar-lo volar.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 4 de febrer de 2012

Nou homes sense pietat

2012-01-28T03:14:00.000-08:00

El sistema de jurats populars és una aberració jurídica que es posa en qüestió en casos de notorietat manifesta com el judici a l'expresident valencià Francisco Camps. La institució del jurat popular és una concessió populista i demagògica que fa el poder per dimitir del seu deure intrínsec d'impartir justícia.

En els sistemes democràtics, el sistema de tipus penal prèviament definit pel legislador és una garantia ciutadana contra l'abús de poder. Només podem ser condemnats si la nostra conducta s'ajusta a un tipus penal definit en la llei, la qual cosa no només funciona com a garantia democràtica, sinó que alhora desencoratja les conductes delictives, perquè sabem d'antuvi quines són i quines conseqüències penals comporten. En aquest sistema, no hi ha res més important que assegurar que la conducta és o no la tipificada en la llei. Determinar si som o no culpables és un procediment científic que només pot ser executat per un professional de la ciència jurídica. No es tracta que un acusat ens sembli o no innocent, sinó de determinar si un fet o conducta s'ajusta perfectament al que s'ha descrit en una llei penal.

Per contra, molts països prefereixen que un jurat popular, integrat per ciutadans sense formació jurídica, decideixin si una conducta s'ajusta a la predefinida per la llei penal. Quan era a la universitat, un meu professor de dret penal ens va obligar a veure una pel·lícula de 1957 protagonitzada per Henry Fonda, 12 angry men, traduïda al català com “12 homes sense pietat”. Descriu de manera diàfana l'absurditat del sistema. Si Kim Dotcom i l'FBI us ho permeten, busqueu-la i mireu-la. Val molt la pena per entendre com els nou membres del jurat popular valencià van arribar a declarar no culpable Camps, a pesar de les proves presentades i les escoltes telefòniques difoses per la premsa.

Deixar que un jurat popular decideixi si un acusat és culpable o no, és com si –posem per cas– després d'ingressar un pacient a l'hospital amb un fort dolor abdominal, un tribunal popular format per ciutadans del carrer sense formació mèdica, després d'escoltar les declaracions del pacient, dels metges, i de mirar plaques i llegir resultats d'anàlisis clíniques que no comprenen, haguessin de determinar si es tracta d'una indigestió o d'una apendicitis.

Publicat al diari El Punt Avui el dissabte 18 de gener de 2012

La via escocesa

2012-01-21T13:02:00.000-08:00

Els catalans ens excitem de seguida quan Escòcia, Flandes o el Quebec fan algun moviment sobiranista i, porucs com som, somiem que ells faran el primer pas que ens aplanarà el camí i ens obrirà les portes de bat a bat per esdevenir un nou estat europeu.

Quan ens baixen les febres, però, de seguida veiem que cap situació és pot comparar amb la nostra, perquè els actors són diferents, perquè els antecedents són diferents, i perquè les actituds de les parts són diferents.

No podem negar que provoca molta enveja sentir el primer ministre britànic anunciant un referèndum d'independència a Escòcia, però no ens deixem portar per l'emoció. Cameron farà tot el que podrà per impedir la secessió dels escocesos.
Si ara sosté que vol fer-ho és perquè les enquestes li diuen que, de moment, els favorables a la independència no són majoria. D'aquí vénen les presses per convocar la consulta abans de divuit mesos, perquè sap que amb cada dia que passa hi ha més i més partidaris de la separació. Us sona d'alguna cosa?

En aquest sentit sí que es pot establir un cert paral·lelisme entre la situació escocesa i la catalana. Aquí també el suport va creixent de forma lenta però constant, i pot arribar un moment que la possibilitat real d'iniciar un procés d'independència arribi a la primera pàgina de l'agenda política del país.

De fet, és precisament el que ha passat a Escòcia. Fa pocs anys, el Partit Nacionalista Escocès (SNP) era minoritari al país. El sistema electoral havia estat especialment dissenyat per impedir una majoria nacionalista. Tanmateix, la realitat és molt tossuda, i els avantatges de l'estat propi han acabat fent-se palesos a una gran majoria de ciutadans escocesos. El punt d'inflexió és va donar quan l'SNP es va presentar a les eleccions amb la convocatòria de referèndum en el seu programa electoral, de manera explícita, i els electors van donar-hi el seu suport amb una majoria abassegadora. El resultat és que Londres no pot oposar-se a la voluntat democràtica dels escocesos.

Què passaria a Espanya si un partit guanyés les eleccions a Catalunya amb el mateix programa de l'SNP? Com explicaria Madrid als seus socis europeus un bloqueig a la voluntat explícita dels catalans? Wait and see, que diria l'Alex Salmond.

Publicat el dissabte 21 de gener de 2012 al diari El Punt Avui

El bon terrorisme

2012-01-14T00:34:00.000-08:00

Si hi ha un fet que ha marcat amb contundència el pas del segle XX al XXI és sense cap dubte la caiguda del comunisme i la fi del delicat però estable equilibri entre dues visions del món, el “món lliure” i el bloc soviètic.

La victòria occidental presagiava un món unipolar sense amenaces globals. L'alegria durà poc, però, i l'atemptat del 2001 a les Torres Bessones va esvair la il·lusió amb el naixement d'un nou monstre sota la forma d'un terrorisme global disposat a tot. Occident, un cop més liderat pels EUA, va respondre amb receptes del segle XX: invasions militars a l'Afganistan i a l'Iraq, que després d'una dècada d'esforços ingents no han donat cap resultat tangible. Centenars de milers de morts, milers de milions de dòlars gastats per no res. Tots dos països continuen en una situació d'inestabilitat total i l'amenaça d'atemptats terroristes en qualsevol ciutat del món no ha disminuït gens.

L'Iran ha estat des de sempre el següent de la llista. Veient els resultats magnífics que l'amenaça nuclear dóna i donarà a Corea del Nord, el règim dels aiatol·làs està decidit a aconseguir l'assegurança de vida que representen les armes atòmiques. Una invasió militar, però, està descartada. S'ha demostrat que al segle XXI, la relació cost-benefici d'una acció bèl·lica a gran escala no compensa. El nou model implica solucions quirúrgiques. Des de 2010, els serveis secrets occidentals estan assassinant un rere l'altre els responsables científics del programa nuclear iranià. El cas més recent, un enginyer de 32 anys, mort en esclatar una bomba magnètica enganxada al seu cotxe.

Les preguntes sorgeixen de forma gairebé instantània: quina diferència hi ha entre un atemptat amb cotxe bomba d'una organització armada, posem per cas, al País Basc, i un cotxe bomba col·locat, posem per cas, per la CIA o el Mossad a Teheran? Totes les accions terroristes són dolentes en si mateixes, o ho són o no en funció de qui les perpetri? La diferència és que uns són els dolents i els altres els bons? És bo el terrorisme si evita una guerra? No trobareu cap resposta en el silenci oficial sobre el tema, més enllà de les declaracions del cap de les forces armades d'Israel, que va pronosticar més “esdeveniments no naturals” per aquest 2012 a l'Iran.

Publicat el dia 14 de gener de 2012 al diari El Punt Avui

El futur és Occitània

2012-01-07T00:33:00.000-08:00

Ningú no pot dir seriosament que els primers moviments del govern de Mariano Rajoy hagin estat una sorpresa, com a màxim podríem exclamar-nos de la rapidesa a agafar el toro per les banyes i anar per feina.
Hem tingut dos anuncis que obren la temporada de cacera i ens mostren el futur que ens espera amb una claredat meridiana. D’una banda, ens diuen que l’autonomia financera s’acabarà aviat, i que els pressupostos catalans hauran d’obtenir l’aprovació de Madrid per tirar endavant. És un tret al clatell a l’autogovern escarransit que fins ara hem mantingut amb penes i treballs. De fet, només gaudíem de la meitat de l’autogovern en matèria econòmica. Podíem decidir en què gastar, però els diners són al calaix de Madrid, que fa les transferències oportunes. Ja hem vist què significa aquesta mitja autonomia. Quan Espanya ho ha volgut, ha deixar de transferir els diners que corresponien a Catalunya, i no hem pogut fer res més que queixar-nos amargament. El mateix que hem fet ara quan el govern espanyol, mitjançant el Financial Times, ha anunciat que suprimirà l’altra meitat de l’autogovern econòmic. Només podem queixar-nos, perquè no tenim cap eina per defensar-nos o evitar-ho. La idea de recórrer a la justícia espanyola per protegir l’autogovern català és a hores d’ara una broma de mal gust. D’altra banda, hem sentit que aviat el Congrés tramitarà una llei per harmonitzar els continguts dels sistema educatiu espanyol. Ja sabem què vol dir això.
Espanya va per feina, i el govern català és arraconat per una estratègia que només hauria funcionat en cas d’un govern espanyols sense majories absolutes. Parlar ara de pacte fiscal és com parlar de viatjar a Mart. És possible, però és més a prop de la ciència-ficció que de la realitat propera. Imagino la frustració del president Mas, que veu com el seu plantejament de transició nacional ordenada i pacífica no encaixa amb la crua realitat. Catalunya té dues portes al davant. Una porta a la ruptura institucional amb Espanya en la línia dels Fets d’Octubre de 1934, quan un govern de dretes espanyol va posar contra les cordes l’autogovern català. L’altra porta a un futur com el d’Occitània, una exnació que es conforma amb simpàtiques particularitats regionals, com ara el cassoulet o la megafonia bilingüe del metro de Tolosa.

Publicat el dia 7 de gener de 2012 al diari El Punt Avui

L'any vinent, Catalunya!

2011-12-31T10:34:00.000-08:00

Els catalans sempre han estat un poble d'acollida, però també d'emigració. Des dels barris catalans que prosperaven en les principals ciutats comercials de la Mediterrània a l'edat mitjana, fins als exiliats polítics de finals del segle XIX i del 1939. L'emigració catalana sempre s'ha integrat amb relativa facilitat en els països d'acollida, excepte quan el trasllat es produí de forma involuntària per raons polítiques, com al segle XX.

Durant dècades, les famílies de la Diàspora catalana es reunien per cap d'any en sopars que sempre tenien un sabor agredolç (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La nova Espanya que ve

2011-12-24T10:32:00.000-08:00

No és pas un defecte, és propi de la naturalesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, convençuts que la imatge que ens fem al nostre cap és el fidel reflex de la realitat.

De vegades convé, però, fer l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre i intentar comprendre el món amb la mirada de l'altre. És quelcom que ens ajuda a entendre moltes coses que abans ens semblaven inexplicables, i alhora ens prepara per a un futur que es presenta complicat des del punt de vista nacional (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Salta a la casella següent

2011-12-17T10:28:00.000-08:00

El procés de construcció nacional de Catalunya segueix avançant, com si fos un joc de l'oca on la casella de sortida és Espanya i la d'arribada una Catalunya independent. Haig de confessar que de petit odiava aquest joc de taula d'avanços i retrocessos. El trobava avorrit i lent. Suposo que molts ciutadans d'aquest país tenen la mateixa sensació i moltes vegades perdem la paciència tots plegats, sobretot quan ens treuen el dau de les mans i ens fan trampes davant dels nassos (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La unitat que ens interessa

2011-12-10T07:15:00.000-08:00

Un dels reclams clàssics del món sobiranista és la reivindicació de la unitat dels independentistes. No he entès mai aquesta dèria, que va en contra de la naturalesa humana. Ja se sap que, quan s'agrupen més de dues persones, el més probable és que es creïn dos corrents interns.

Tampoc no comprenc quins avantatges reportaria aquesta preuada unitat. Les coalicions sempre impliquen renúncies i compromisos per trobar el mínim denominador comú, la qual cosa deriva en la reducció de l'espectre ideològic i l'exclusió de qui no se sentirà representat per una opció unitària que ha renunciat a segons quins ideals en pro de la unitat (...)

Llegiu la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Democràcia de baixa qualitat

2011-12-03T07:11:00.000-08:00

Prendré com a exemple per a aquest article la circumscripció de Girona, que és la meva, però sigui dit d'antuvi que es tracta d'un fenomen que hom pot trobar arreu del país, com una mostra cabdal de la baixa qualitat del nostre sistema democràtic. D'una banda, el Partit Popular ha decidit que el seu diputat electe per Girona no reculli l'acta de diputat i sigui reemplaçat per la segona de la llista. D'altra banda, el Partit dels Socialistes ha decidit recol·locar la seva candidata per Girona no electa com a senadora per
designació autonòmica (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La nova Gran Depresió

2011-11-26T07:10:00.000-08:00

A començaments del segle passat, el món va patir una crisi econòmica tan o més profunda que la que vivim ara. Als EUA aquesta etapa va ser anomenada la Gran Depressió, i va començar amb un daltabaix borsari a Wall Street, el 1929, atrapat en una bombolla especulativa. La crisi va escampar-se ràpidament a la resta del món. Europa, que intentava recuperar-se de la destrucció econòmica i humana de la Primera Guerra Mundial, va viure —igual que els EUA— uns llargs anys amb l'atur disparat, amb pobresa, baixos rendiments empresarials, i una pèrdua general de confiança en el futur econòmic personal i col·lectiu (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Reflexions de la jornada

2011-11-19T07:09:00.000-08:00

Després de l'habitual pallissa que hem de suportar els soferts electors al llarg de les campanyes electorals, avui podem gaudir del que s'anomena jornada de reflexió. Reflexionem, doncs.

La pressió mediàtica natural que acompanya qualsevol contesa electoral, ens fa pensar que tota la nostra vida depèn del resultat d'aquesta elecció i del sistema polític i econòmic que els governa. És cert, en gran mesura, que el nostre marge de maniobra individual i col·lectiu és més o menys ampli en funció de l'acció dels governants i els polítics. És cert que el compromís cívic de dipositar el vot a l'urna és un component bàsic de la democràcia que no es pot negligir de cap de les maneres. Votar és una obligació moral (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

La legislatura del divorci

2011-11-12T07:07:00.000-08:00

El matrimoni entre Catalunya i Espanya té els dies comptats. La relació s'ha malmès de tal manera que el divorci és inevitable. Fa trenta anys van iniciar junts el camí d'una transició a la llibertat i la democràcia. Com tot matrimoni, hi havia molta il·lusió i un afecte sincer, però tres dècades després, poca cosa queda.

Moltes parelles cometen el mateix error: aguanten i aguanten una relació que no funciona i esperen que l'altre canviï aquelles coses que fan mal. Passen els anys i els defectes de l'altre no només no es corregeixen sinó que s'agreugen fins a arribar al maltractament mutu (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

L'endemà

2011-11-05T02:55:00.000-07:00

El proppassat dijous va tenir lloc a Barcelona una conferència interessantíssima al Palau Robert de Barcelona, organitzada per l'entitat Sobirania i Justícia que presideix l'editor Quim Torra.

Sota el títol Building a New State —en anglès, com tota la jornada— hi van participar experts internacionals que han estat assessors tècnics dels processos de creació de nous estats com ara Eslovènia, Bòsnia i Kosova, i de les transicions postcomunistes de països com ara Albània, Armènia, Geòrgia, Rússia i Ucraïna.

La feina de la conferència esmentada, eminentment tècnica, és d'aquelles que no fan gaire soroll però que deixen un pòsit fonamental per encarar el futur del país amb garanties (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

L'home del sac separatista

2011-11-02T02:56:00.000-07:00

Deu n'hi do com es posa de nerviós segons qui quan surten enquestes com la del CEO d'aquesta setmana. L'home del sac independentista espanta més a casa nostra que a Espanya.

L'endemà de la publicació de la mostra, hom podia veure amb claredat, un cop més, que al nostre país s'editen diaris catalans i diaris espanyols, amb independència de la llengua emprada. Un rotatiu barceloní relegava la notícia a un segon pla i titulava, naturalment, “Guanya Duran”. Un altre només esmentava el creixement del sobiranisme però sense publicar cap gràfic sobre el tema, i se centrava en els resultats electorals dels partits el 20-N. Fins i tot una emissora de ràdio privada catalana va recórrer al desprestigi per restar valor a la mostra, titllant el CEO de “pintoresc” i posant en dubte la seva seriositat. (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Més benzina

2011-10-22T23:57:00.000-07:00

L'anunci del cessament definitiu de la lluita armada per part d'ETA i la mort del dictador libi Gaddafi han monopolitzat l'atenció mediàtica i informativa, i ha semblat que per un moment la crisi, les retallades i la precarietat econòmica s'havien esvaït de l'escena política.

Malauradament, però, tot segueix igual, i cal que els esdeveniments esmentats no ens facin passar per alt tres declaracions dels darrers dies en l'àmbit domèstic que haurien d'haver provocat una reacció ciutadana de contundent rebuig.

Per una banda, el Cercle d'Economia (una entitat formada per senyors que encara enyoren les colònies industrials on l'amo vivia en la seva mansió i els obrers acceptaven submisament el vassallatge que el destí els havia marcat) ha assegurat que veu viable augmentar la pressió fiscal (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Ingovernables

2011-10-15T23:55:00.000-07:00

“Mentre ens governi la misèria, serem ingovernables #catalaaltac!”, piulava dies enrere la meva amiga Omaima al seu compte de Twitter, manllevant un dels lemes del moviment dels indignats. Em va deixar rumiant molts dies. És difícil dir més coses amb tan poques paraules, sobretot si ho apliquem al cas català.

Un escenari de retallades sumat a una més que probable negativa al pacte fiscal que proposarà Catalunya a Espanya, pot abocar el país a una situació en què el govern no pugui fer gaire cosa més que gestionar la misèria. Competències buides, recursos tributaris escassos i en regressió, autogovern escapçat, sanitat en fallida, llengua i ensenyament judicialment arraconats... La misèria (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

El drenatge fiscal

2011-10-08T07:30:00.000-07:00

Les retallades han esdevingut una obsessió nacional. És el tema obligat a qualsevol tertúlia radiofònica, reunió, xerrada informal o trobada amb els veïns d'escala a l'ascensor.

Sembla ser que més enllà de les protestes i justes indignacions, ja hem assumit que cal reduir la despesa sanitària, tallar la factura farmacèutica, tancar sales i quiròfans. Els ajuntaments no poden mantenir pavellons i piscines, i es plantegen reduir l'enllumenat públic i demanar als veïns que escombrin ells mateixos els carrers.

És freqüent escoltar l'argument que no ens podem permetre serveis dels països nòrdics. Trobo que és molt sa que prenem consciència de la gravetat del moment. Hi falta un element d'anàlisi, però (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

Majoria absoluta

2011-10-01T23:55:00.000-07:00

La consciencia nacional de Catalunya ha augmentat en els darrers anys. En part per la feina de base de molts i molts catalans, i en part per la voluntat sostinguda i constant de la majoria d'espanyols per fer-nos entendre que no hi ha lloc al seu Estat per a la manera catalana de veure el món.

Aquest avenç s'ha fet palès també en el primer debat de política general d'Artur Mas com a president. El seu discurs ha estat contundent en assenyalar que les vies estatutària i constitucional estan esgotades, i que l'entesa amb Espanya és una quimera. Fins i tot ha parlat d'independència amb total naturalitat.

Tanmateix, l'estratègia proposada pel líder per sortir de l'atzucac està destinada al fracàs, perquè torna a apostar per solucions del passat que ja no són efectives. Mas demana un front català a Madrid que sigui capaç de condicionar la governabilitat de l'Estat a canvi del pacte fiscal (...)

Llegir la columna sencera al web del diari El Punt Avui

L'esquerra de Junqueras

2011-09-27T02:57:00.000-07:00

La renovació a Esquerra Republicana ja és un fet i, contràriament al que tothom augurava, no hi ha hagut cap carnisseria. El canvi ha estat exemplar, i els que marxaven han facilitat la transició i s'han posat a disposició dels que arriben. Cal destacar especialment el sacrifici de Joan Ridao. Un canvi sense oposició s'hauria vist com un cop d'estat de palau. La minoria de Ridao legitima la majoria de Bosch i Junqueras.

La radiografia és diàfana. A ERC no hi ha bons i dolents. Hi va haver una aposta honesta per un discurs més social que nacional, amb l'esperança d'arrossegar votants d'altres partits vers el sobiranisme. L'eix de la política catalana va pivotar aleshores entre l'esquerra i la dreta. L'experiment va fracassar i els responsables han hagut de fer un pas al costat. Els que arriben amb Oriol Junqueras afirmen que cal tornar a un eix sobiranisme-unionisme, sense abandonar el discurs social, que en cas català és indestriable de la lluita per la sobirania nacional (...)

Llegir la columna sencera

La cruïlla europea

2011-09-17T23:45:00.000-07:00

Acabada la treva imposada per l'estiu, l'economia europea s'apropa a una cruïlla que definirà el seu futur com a unió política i monetària. La situació no és bona i aquesta setmana els líders europeus han decidit continuar aplicant la mateixa recepta: xutar la pilota cap endavant sense atacar l'arrel dels problemes.

L'anunci d'atorgar als bancs liquiditat il·limitada és la morfina que s'aplica al malalt terminal per tal que no pateixi. Les borses han reaccionat amb repunts moderats, perquè per una estona no sentiran el dolor, però la malaltia continuarà avançant fins que Europa no agafi el bou per les banyes (...)

Llegir la columna sencera

L'administració regional

2011-07-30T13:15:00.000-07:00

El procés de recentralització i recuperació de competències va avançant inexorablement, i aquesta setmana n'hem tingut dos exemples: una nova sentència del Tribunal Constitucional que és el certificat de defunció de l'autonomia financera de la Generalitat, i una reunió dels consellers d'Economia de les comunitats autònomes amb la ministra Salgado que ha esborrat per sempre més el mot bilateralitat del diccionari de la llengua espanyola (...)

Llegir la columna sencera

Democràcia amb majúscules

2011-07-23T13:12:00.000-07:00

Escric aquesta xocolata de Bristol estant i aprofito l'avinentesa per fer-vos un petit resum de les reflexions habituals dels anglesos als quals acostumo a atabalar amb un tema recurrent de les meves visites al Regne Unit: Escòcia i la voluntat del seu primer ministre de convocar un referèndum d'independència, les eventuals reaccions de Londres i les inevitables comparacions amb Catalunya (...)

Llegir la columna sencera

Caldrà incomplir la llei

2011-07-19T13:42:00.000-07:00

Òmnium Cultural ha mogut fitxa i les reaccions han servit per deixar tothom retratat i per adonar-nos que ens esperen temps difícils, en què caldrà fer accions i prendre decisions tan complicades com arriscades.

Muriel Casals va amenaçar amb mesures d'insubmissió fiscal si no s'assoleix quelcom semblant al concert econòmic. És molt probable que aquestes accions no es puguin dur mai a terme, perquè l'Estat té mecanismes per impedir-ho, però la jugada d'Òmnium té la virtut d'obligar-nos a pensar, i a descobrir que les alternatives són escasses, i que en tots els casos comportaran trencar l'ordre establert, i saltar les barreres de la legalitat vigent (...)

Llegir la columna sencera

O estat, o no res

2011-07-09T05:16:00.000-07:00

Aquesta setmana hem tornat a rebre un d'aquells clatellots que ens donaven les iaies quan ens encantàvem, d'aquells que ens desperten dels nostres somnis i ens tornen a la crua realitat. Aquest cop ha vingut del Parlament Europeu, que ha aprovat una norma que obre la porta que l'Estat espanyol faci desaparèixer dels prestatges els pocs productes etiquetats només en català.

Llegir la columna sencera

El tren de la independència

2011-07-02T12:18:00.000-07:00

Ara ja ho sabem d'una font oficial: el CEOP ha comprovat que en una hipotètica consulta sobre la independència hi hauria prop d'un 60 per cent de vots a favor. Era una sospita generalitzada, però fins ara no s'havia fet la pregunta directa en un sondeig sociològic oficial.

El més sorprenent del fenomen és potser el seu origen. Ha nascut de la base de la societat, gairebé al marge dels partits polítics parlamentaris, que no han sabut representar aquest sentiment ni liderar la seva concreció.

Llegir la columna sencera

El sistema de Camps

2011-06-18T12:45:00.000-07:00

Mai no havia pensat que arribaria a escriure la frase que ve a continuació: estic d'acord amb Francisco Camps.

El dijous proppassat, durant el seu discurs d'investidura com a president valencià, Camps va deixar anar aquesta proposta: reformar el sistema electoral i adoptar un sistema de circumscripcions uninominals, de manera que els electors triïn només un diputat, en comptes del sistema de llistes vigent.

El fet que la proposta vingui de qui ve no li resta validesa. El sistema uninominal és infinitament superior al de llistes tancades amb sistema d'Hondt, la pitjor combinació possible. Hi ha un primer avantatge indiscutible: qui guanya les eleccions al seu districte és diputat, i qui perd se'n torna cap a casa. Ara tots els líders tenen assegurada la cadira. Fins i tot amb grans patacades electorals, els sistema de llistes garanteix la feina als caps de cartell.

Llegir la columna sencera

La Diàspora retallada

2011-06-11T12:40:00.000-07:00

La Retallada és el cinquè genet de l'apocalipsi que cavalca amenaçant sobre tots els mortals –els mortals catalans, perquè es veu que a Espanya no en pateixen, de retallades–. Arriba a tots els racons de Catalunya i traspassa fronteres, fins a les Comunitats Catalanes de l'Exterior (CCE).

La Diàspora catalana ha estat de la Transició ençà desconeguda, ignorada i fins i tot menyspreada per alguns dels líders catalans que en tornar a Catalunya van oblidar qui els havia sostingut econòmicament i moralment durant dècades.

No per ignorades són menys actives. Quants turistes catalans no queden meravellats en descobrir el magnífic teatre Margarida Xirgu de Buenos Aires o l'edifici modernista de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya de l'Havana?

Llegir la columna sencera

En català, si us plau

2011-06-04T12:36:00.000-07:00

Creu: Vaig anar a l'Oficina d'Atenció Ciutadana del meu Ajuntament a fer una gestió i vaig viure una situació que no per comuna i repetida és menys preocupant. Esperava el meu torn a la saleta fullejant el diari del dia, quan va aparèixer una de les funcionàries i va preguntar: “Hi ha algú per demanar certificats d'empadronament?”. Una persona d'origen magribí es va posar dempeus i va respondre “Jo!”. La funcionaria va canviar automàticament de llengua: “Sólo para certificados, no para empadronarse por primera vez, entiendes?”. La persona va respondre que sí, i tots dos van entrar a l'oficina. Està clar que havia entès la pregunta inicial formulada en català, i la seva resposta –el mot “Jo”, no revelava quina llengua feia servir. Tanmateix, el canvi d'idioma de la funcionària va ser instantani. A sobre, va canviar al castellà, que en cap cas és l'idioma matern de la gent d'origen magribí.

Llegir la columna sencera

Tensar la corda

2011-05-28T03:34:00.000-07:00

Fa pocs mesos vaig compartir taula rodona a Londres amb el professor John Loughlin, de la Universitat de Cambridge, expert en processos d'autodeterminació i devolution a Europa. Va explicar-me clarament com els estats europeus recuperen internament les quotes de sobirania que han de transferir a Brussel·les.
A partir de la crisi bancària del 2008, que va derivar en els rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, a la Unió Europea s'està produint una transferència de sobirania de facto en temes econòmics d'una enorme magnitud. Els estats membres que havien evitat que la unió monetària comportés una cessió de sobirania en política econòmica i financera, ara veuen que la realitat els empeny a acceptar una tutela de Brussel·les que en alguns casos, com l'espanyol, converteix les autoritats econòmiques locals en simples executors de les consignes europees.

Llegir la columna sencera

Demà tothom guanya

2011-05-21T03:29:00.000-07:00

És possible que entre les causes dels moviments d'indignació ciutadana que estem veient aquests dies hi hagi dos factors a tenir en compte: l'absència de separació entre els poders de l'Estat i un sistema electoral dissenyat per perpetuar l'statu quo.
Espanya (i també Catalunya, que no disposa de justícia pròpia) té un poder judicial dependent del poder polític que faria envermellir de vergonya el mateix Montesquieu i la seva teoria de la divisió de poders. Les Corts (i el nostre Parlament) funcionen basant-se en una fèrria disciplina de vot que imposa les idees del partit per sobre dels criteris personals dels seus membres. En resum, el partit que guanya les eleccions –o la coalició resultant– s'instal·la en el poder executiu i des d'allí controla el legislatiu i el judicial. Per donar estabilitat al sistema, es compensa l'oposició amb quotes de poder en els òrgans de govern dels diferents cossos i organismes.

Llegir la columna sencera

La pesca del Salmond

2011-05-14T05:24:00.000-07:00

La victòria inesperada de l'SNP d'Alex Salmond ha deixat amb la boca oberta i amb una creixent sensació d'enveja la família nacionalista catalana. Costa de pair a casa nostra que el que habia estat un deixeble i admirador de Jordi Pujol i del sistema convergent de construcció nacional ara ens hagi superat per l'esquerra. Els escocesos, que abans s'emmirallaven en nosaltres, ara veuen al seu retrovisor como ens fem cada cop més petits.

Llegir la columna sencera

Democràcia sense llistes

2011-05-07T01:16:00.000-07:00

Els països amb una democràcia jove i amb un passat de dictadures acostumen a creure que aquestes dues formes de govern no tenen matisos. Hi ha, però, diferents qualitats en les democràcies i diferents graus en les dictadures.

La nostra és una democràcia de baixa intensitat, amb el pitjor sistema electoral possible: districtes enormes, llistes tancades i sistema D'Hont (...)

Llegir la columna sencera.

Mas no és Companys, encara

2011-04-30T04:16:00.000-07:00

La història, que té el maleït costum de repetir-se, ens ofereix un exemple del que podria succeir amb el govern català —i amb el president Mas, si les tensions entre Catalunya i Espanya continuen augmentant. Si algú es pensa que tot s'apaivagarà després de les municipals, que s'ho tregui del cap, perquè el 23 de maig començarà la precampanya de les eleccions espanyoles del 2012. Un cop més, Catalunya serà un argument electoral fantàstic per als dos grans partits estatals, que competiran per demostrar quin és més anticatalà, quelcom que garanteix suport electoral a la Meseta.

Pot passar que en un lapse relativament curt un partit i un dirigent que tradicionalment s'han compromès amb el projecte d'Espanya i amb la seva governabilitat es vegin obligats a fer un gir radical en les seves estratègies? Pot passar, i de fet ha passat (...)

Llegir la columna sencera.

La Pasqua Irlandesa

2011-04-23T02:36:00.000-07:00

Cada vegada que arriba la Setmana Santa no puc evitar recordar el Rising irlandès. L'aixecament de 1916 aixafat pels anglesos sense pietat. Un intent d'assolir la independència que, tot i no reeixir, va establir les bases que van permetre aconseguir-la pocs anys després. Ja ho va dir John Mahaffy, un professor del Trinity College durant el segle XIX: “A Irlanda l'inevitable no passa mai, però l'inesperat hi passa sovint”. Una frase avui més vigent que mai (...)

Llegir la columna sencera.

Disciplina de vot

2011-04-16T13:24:00.000-07:00

Durant el debat de la proposició de llei de SI per obrir un procés d'independència, vam tornar a assistir a un espectacle lamentable que no per repetit és menys indignant: aquella imatge del líder de cada grup parlamentari aixecant un, dos o tres dits de la mà per indicar al seus respectius ramats de diputats
si han de votar a favor, en contra o abstenir-se.

Llegir la columna sencera.

Catalunya és ovalada

2011-04-09T06:14:00.000-07:00

Quan Castella i França van repartir-se Catalunya després de la guerra dels Segadors, totes dues potències van engegar una política intensa i sostinguda d'assimilació (...)

Així, la llengua catalana va mantenir-se viva entre els gitanos del barri de Sant Jaume de Perpinyà i la identitat cultural de Catalunya va romandre subjacent en els clubs de rugbi escampats pel territori de la Catalunya del Nord (...)

Llegir la columna sencera

Una visió d'Espanya

2011-04-02T12:52:00.000-07:00

L'expresident Jordi Pujol ha tornat a manifestar que no veu cap argument en contra de la independència de Catalunya, i en un gest molt valent, ha votat anticipadament en la consulta popular del 10 d'abril a la ciutat de Barcelona. He estat seguint de prop i amb interès l'evolució del pensament de Jordi Pujol, i confesso que pensava que trigaria molt més a fer aquest pas, però la tossuda realitat ha fet palès a molta gent com Pujol, que durant anys ha treballat per una idea inclusiva d'Espanya, que només la plena sobirania pot garantir l'estat del benestar de Catalunya.

Potser cal, però, fer un últim esforç per explicar en quina Espanya ens sentiríem còmodes la majoria de catalans. Aquesta és la meva visió: (...)

Llegir la columna sencera

Iniesta tallant patates

2011-03-26T01:37:00.000-07:00

Fa uns mesos un company de feina em va enredar i tots dos vam llogar un hort per reprendre el contacte amb la natura i sortir de la jungla d'asfalt que ens ofega cada cop més.

Guiats pels consells dels altres hortolans que es fan un fart de riure amb nosaltres, hem començat a gaudir del plaer de cultivar les nostres pròpies verdures i hortalisses. Per Sant Josep, segons les recomanacions dels savis esmentats, tocava sembrar patates, i ens hi vam posar (...)

Llegir la columna sencera

L'altre tisorada

2011-03-19T05:05:00.000-07:00

La retallada massiva que està aplicant el govern de la Generalitat es pot qualificar de moltes maneres, però en cap cas d'inesperada. En un context de crisi important, sembla més que raonable ajustar la despesa a les possibilitats reals del país. Tanmateix, hom troba a faltar una altra tisorada, tan o més important que la que s'està aplicant a cada racó de l'administració catalana (...)

Llegir la columna sencera

La fi dels municipis petits

2011-03-12T05:22:00.001-08:00

La proximitat de les eleccions municipals i la crisi econòmica tornen a posar sobre la taula un tema recurrent: l'eliminació dels municipis petits.

Es diu que amb l'actual situació econòmica cal simplificar administracions, que no podem suportar tants càrrecs municipals, que no té cap sentit mantenir ajuntaments en pobles de 50, 100 o 500 habitants, que cal agrupar-los en municipis més grans, i un llarg etcètera (...)

Llegir la columna sencera

L'últim de la classe

2011-03-04T23:34:00.000-08:00

Temps era temps, Catalunya era la primera de la classe entre les nacions sense estat. Era un delsmotors d'Europa i el seu president era rebut amb honors per les principals potències (...) El temps ha passat i les coses han canviat en la classe de les nacions sense estat (...)

Llegir la columna sencera

El federalisme impossible

2011-02-26T02:16:00.000-08:00

Cada cop que les relacions Catalunya-Espanya es tensen, surten veus que defensen l'alternativa federal com a solució al centralisme i la involució autonòmica. Els resultats coneguts ahir del Baròmetre d'Opinió Política mostren més partidaris de la via federal que de la independència. Cal saber, però, que és més probable una invasió alienígena que una Espanya federal (...)

Llegir la columna sencera

Artur Mas: Canvi de guió

2011-02-18T13:50:00.000-08:00

L’Artur Mas va guanyar les eleccions per mèrits propis i per demèrits aliens. L’estrateg Madí abans de marxar va deixar un guió ben perfilat: Un esment al “dret a decidir sense límits” per acontentar el sobiranisme creixent de la societat catalana, i immediatament aparcar el tema per concentrar-nos en la crisi econòmica, ben real, per cert (...)

Llegir la columna sencera